12 d’octubre de 2011. Feia dies que s’anunciava la celebració d’un concert nazi a Sabadell, que reuniria ultres violents vinguts de tot l’estat. La campanya de denúncia d’aquell concert va portar l’ajuntament de Sabadell, pressionat pel teixit associatiu local, a amenaçar el propietari de la sala on s’havia de celebrar l’esdeveniment amb fortes sancions. Aquest va decidir cancel·lar el lloguer de la sala als organitzadors del concert nazi. Durant el matí del dia 12, en la marxa ultra a Montjuïc i a través de les xarxes socials, es va difondre la nova convocatòria del concert. Seria en un local privat del barri barceloní de Poblenou.
Immediatament, es va convocar una manifestació antifeixista per a mostrar el rebuig del barri a aquest acte. La marxa es va dirigir contra el concert i molts manifestants es van enfontar als ultres. Els Mossos d’Esquadra van practicar, en càrregues posteriors, dues detencions.
De resultes dels enfrontaments va resultar ferit Alejandro Fernández, un conegut ultra que ha liderat les joventuts de PxC i es compta entre els impulsors del Casal Tramuntana. Aquest presentà una denúncia per lesions contra els dos antifeixistes detinguts i s’inicià així un procés sacsejat per la violència ultra i algunes irregularitats.
Durant el que havia de ser el primer dia de judici a l’Audiència Provincial, el 9 d’octubre de 2014, un grup de cinquanta feixistes van agredir els concentrats que donaven suport als dos antifeixistes acusats. Les agressions es van produir davant la mirada passiva dels Mossos d’Esquadra que custodiaven l’edifici. El jutge va suspendre el judici per qüestions administratives fins a dues setmanes més tard.
En aquest vídeo, elaborat per a cridar a la concentració de la segona vista, es veuen imatges dels feixistes i de la passivitat policial:
En el procediment es donà una situació paradoxal. Tant fiscalia com acusació particular van presentar el mateix escrit d’acusació, i la fiscalia va demanar mig any més de pena (5 anys i mig) que la pròpia acusació particular. En el transcurs del judici s’evidencià que l’acusador havia canviat la seva versió per a fer coincidir el nombre d’agressors (en un primer moment havia dit que era una persona) amb els dos detinguts.
Finalment, l’Audiència Provincial condemnà els dos antifeixistes detinguts a dos anys de presó fent-se valer de l’agreujant d’“odi ideològic”. Tot i així, en la sentència s’hi deia que “efectivamente hay una persona con la vestimenta y semejanza del acusado interviniendo de forma activa en el momento de la agresión, aunque no podemos afirmar que sea él”
El feixista denunciant, però, no satisfet amb la indemnització de què el jutge l’havia fet beneficiari, recorregué la sentència al Tribunal Suprem, que augmentà la pena de presó fins a 3 anys. Això suposa que els dos acusats hauran d’entrar a presó en les properes setmanes.
Per aquest motiu, el grup de suport a Sergi H., un dels acusats, ha iniciat una campanya de denúncia pública de la situació. El passat dilluns 29 de juny van celebrar una roda de premsa per a explicar el cas i per convocar una concentració per demà dijous 2 de juliol a les 19,30 hores a la Plaça Orfila del barri de Sant Andreu de Barcelona.
L’odi ideològic com a figura per a reprimir l’antifeixisme
L’ús de la figura penal d’“odi ideològic” per a condemnar l’antifeixisme no és nova d’aquest cas. Aquesta figura també és la que el fiscal de delictes d’odi vol aplicar a sis antifeixistes detinguts el 12 d’octubre de 2013 i a qui es demanen 17 anys de presó. Aquesta figura penal es va introduir a la reforma del Codi Penal espanyol de 1995, després de la impossibilitat de poder condemnar les declaracions a televisió de l’ultra Sergio Soto exaltant Hitler i demanant aplicar violència contra els immigrants. En el preàmbul de la llei que facilitava aquesta introducció quedava ben clar que anava destinada a reprimir les activitats de l’extrema dreta, tal com explicà l’advocada de l’antifeixista condemnat, Begoña Casado. En els darrers temps, però, sembla imposar-se la doctrina de l’equiparació entre feixisme i antifeixisme, que serveix a l’estat per a poder reprimir els moviments d’esquerres apel·lant jurídicament a la teoria dels “dos extrems que es toquen”.
