El 1826, només deu anys abans que Charles Dickens escriguera la seua primera novel·la, el mestre de Russafa Gaietà Ripoll fou condemnat a la forca per les Juntes de Fe de la Inquisició de València, acusat de menjar carn el divendres i de retirar el crucifix de l’aula on impartia classes. Segons les cròniques, fou l’última víctima mortal de la Inquisició al continent europeu. L’última víctima mortal –hauríem de racalcar– perquè encara que la institució ha passat a formar part de la nostra memòria col·lectiva, les persecucions polítiques disfressades de croades morals no han deixat d’assetjar-nos des de la mort del mestre Ripoll.
Si hui en dia hi ha alguna institució que encarna –deixant de banda la mateixa Església– l’esperit d’aquella Inquisició, són, segurament, les associacions de Víctimes del Terrorisme. Fa poc, a València, una denúncia d’una d’aquestes associacions fou suficient per obligar a cancel·lar un acte d’homenatge als lluitadors catalans. Així, mentre Rajoy i la plana major del PP acomiadaven l’exministre franquista amb tots els honors, l’Audiència Nacional espanyola s’interessava per un xicotet acte organitzat per uns joves valencians, al qual anaven assistir ponents que en el “pitjor” dels casos, ja havien complert condemna per la seua actuació política. Poca cosa en comparació amb un exministre franquista amb les mans tacades de sang, que com el seu Caudillo, ha rebut la mort plàcidament al seu llit.
La unitat d’Espanya és, doncs, la bandera que hui cal alçar contra heretges de tot tipus, per inofensius que puguen ser. La professió d’aquesta fe és suficient per perdonar els pecats més greus; i la seua negació és la prova irrefutable que pot condemnar a la foguera, sovint sense necessitat de judici. En Jordi Grau, el veí de Guadassuar que residia al País Basc, porta un any empresonat a l’espera del judici. El gener de l’any passat fou detingut per les forces policials espanyoles acusat de col·locar un artefacte incendiari en una entitat bancària. Com que encara està a l’espera del judici, no sabem si les proves contra ell seran suficients per condemnar-lo; no sabem quant de temps més haurà de passar entre reixes si finalment se’l condemna. Però mentrestant, l’Estat el priva de llibertat i li furta un temps valuós que, en cas que siga proclamat innocent, mai no podrà recuperar.
La qüestió però, va més enllà de la innocència o culpabilitat en el delicte de què se l’acusa. Jordi Grau és una persona compromesa amb el seu temps i amb la gent que l’envolta, és a dir, que lluita pels drets dels pobles i les persones oprimides. I això és el que la inquisició espanyola no pot permetre sota cap condició. El gran abisme que hi ha entre el tracte que reben persones com Jordi i altres que han comès –suposadament o no– delictes molt pitjors es redueix a una qüestió de fe: l’Espanya sagrada i la sagrada propietat (que no és tota la propietat, sinó només la propietat de la classe dominant).
Enguany, quan fa dos-cents anys del naixement del famós escriptor britànic que tan bé va retratar la misèria en què vivien les classes treballadores durant la industrialització, sembla una broma que encara la justícia i la política a casa nostra es moguen entre paràmetres propis de l’antic règim. Però malgrat tot, des de la presó de Navalcarnero, Jordi Grau no ha desistit en el seu empeny. Ha lluitat per poder rebre la premsa en català, com ja vam explicar a L’ACCENT, i lluita amb els seus companys pel reconeixement del seu paper en el procés polític per la normalització democràtica al País Basc. El seu és un exemple de lluita que hem de tindre sempre present, perquè ens ensenya la irracionalitat i desproporció amb què actua l’enemic, però també la capacitat que tenen les persones per resistir-ne les envestides i per aconseguir xicotetes alegries que finalment ens portaran a la victòria final. Des d’ací tot el nostre suport. Llibertat Jordi, llibertat presos polítics!