Un càstig a l’ambigüitat
Contra el que certa propaganda socialista volia fer creure, la dreta no ha pagat la crisi. És més, ha estat premiada. Tant a l’Estat Espanyol com al francès el socialistes han patit una dura clatellada. I ha estat un fenomen d’abast europeu. Realment és difícil d’entendre per quina obstinació quasi religiosa l’electorat de dreta reincideix en les receptes liberals que estan en l’origen de la crisi, i això es preguntarà la socialdemocràcia amb gest d’incredulitat. Però el que no costa entendre gens és el per què una bona part de l’electorat socialista s’ha quedat a casa. La crisi econòmica que patim ha estat, també, el resultat de la manca de receptes pròpies de l'”esquerra” i del seu idili amb la religió del lliure mercat. Fer campanya fent veure que no tenien res a veure amb la crisi equivalia a reconèixer que no tenen cap altra manera d’afrontar el futur que la que han mostrat els governs de Gordon Brown al Regne Unit i Zapatero a l’Estat Espanyol, així com les seves versions autonòmiques al Principat i a les Illes. I una part dels seus electors no té una fe tant intensa en el lliure mercat com per sacrificar un cap de setmana a la costa.
La victòria de la dreta s’ha manifestat de maneres molt diferents als diversos territoris del país. Al Principat el creixement de Convergència i Unió confirma la tendència a l’alça de la dreta regionalista, que tindrà la seva prova de foc a les properes autonòmiques, i la crisi de les forces del tripartit (també ERC i IC-EU han perdut vots). Al País Valencià el PP ha demostrat que Berlusconi no és un fenomen local i que també a altres llocs d’Europa es vota en favor de la més pura corrupció a plena consciència. Pel que fa a les Illes, el PP ha estat la llista més votada però els socialistes han millorat els resultats del 2004. Finalment els socialistes esdevenen tercera força a la Catalunya Nord, on la UMP de Sarkozy ha estat la llista més votada, superats pels ecologistes de José Bové.
Tot plegat enmig de la ja rutinària victòria de l’abstenció. Més que manifestar una estranya “desafecció” de l’electorat, les dades posen en dubte la pròpia legitimitat de les institucions europees. Però és cert que mentre al Principat els efectes del vergonyant procés estatutari han accentuat encara més l’esmentada desafecció, no ha estat així al País Valencià, on l’augment de la participació no ha canviat res de substancial al panorama a banda del refermament del PP.
El suport de l’esquerra abertzale, de part de l’esquerra independentista catalana i d’altres pobles i de sectors anticapitalistes d’ambit estatal a la candidatura d’Iniciativa Internacionalista era un dels factors d’interés de les eleccions. La candidatura, però, ha quedat lluny de l’eurodiputat que s’havia marcat com a objectiu. En espera d’un recompte definitiu que aclareixi, si és que mai no ho farà, l’extraordinari desordre (que alguns qualifiquen, amb certes raons, de “tupinada”) en el recompte de vots, està clar que l’independentisme basc manté miracolosament bona part del seu electorat però no té la capacitat que va mostrar el 1999 en un context de treva i amb una major cobertura mediàtica. Com era d’esperar, els resultats més notables d’aquesta candidatura fora del País Basc s’han produït als Països Catalans (més de 21.000 vots), però no superen els que va rebre Euskal Herritarrok el 1999 malgrat el suport de sectors que en aquell moment no apostaven per aquesta candidatura. I tampoc no han arreplegat la considerable abstenció dels descontents d’ERC i EU-IC. Uns resultats insuficients, per tant, que no s’han vist compensats pels suports d’altres nacions de l’Estat. Altres opcions anticapitalistes com Revolta Global- Esquerra Anticapitalista i el PCPE han obtingut xifres molt més modestes.
