Un concert a la vida

“Bon vespre. Abans que res, us he de dir una cosa: ahir va morir el meu pare. Aquest serà el concert més dur de la meva vida”. Les paraules de benvinguda de Cesk Freixas al públic del Sant Andreu Teatre marcarien el concert que tot just es disposava a interpretar. I és que, després de l’esglai del públic en sentir la tràgica notícia, la connexió entre aquest i el cantautor del Penedès convertí el concert en un regal preciós per a tothom.

El nus a la gola acompanyaria el jove cantautor en pronunciar les paraules inicials. Però també entre el públic, que vibraria i es lliuraria a acompanyar i donar suport a Freixas, tal i com ell havia demanat: “vull que m’ajudeu a cantar fort les cançons”. Era un regal al seu pare. I el públic hi va col·laborar per fer arribar la veu quan la seva podia empetitir-se, per crear caliu i fer del concert més dur de la seva vida, un dels concerts més íntims.

L’entorn també hi ajudava: l’obertura del concert va ser a càrrec de Gemma Humet i de Meritxell Gené, dues veus dolces i potents que traslladaven, com a dones, la vida que són capaces de donar. Fet i fet, el notori embaràs d’Humet mentre cantaven Et dono casa meva impregnava encara més força a aquella màxima que la vida continua: uns se’n van, d’altres vénen. I més quan el mateix Cesk Freixas és a punt de ser pare.

Les col·laboracions de bones veus i “millors amics” seria una constant durant tot el recital. Pau Alabajos, Jordi Montáñez, Roc Casagran i Sergi Carbonell van passar per la guitarra, el piano o els micròfons per acompanyar Freixas en aquest concert tant especial i tant íntim. El del Penedès va excusar l’absència del seu germà, per motius personals, i d’Alguer Miquel, malalt amb febre. “Li he dit que d’acord, que descansi i es millori, però que em porti a la propera edició del Clownia”, comentà Freixas amb certa conya. I és que el jove cantautor de seguida va prendre forces gràcies a la música i no va deixar de fer els seus habituals discursos polítics, entre cançó i cançó. I amb el caliu de la gent que estima i que l’estima, també es va permetre tocs d’humor que eren ben acollits des d’un públic que gaudia i cuidava al mateix temps.

Les cançons del darrer disc, Protesta, eren les protagonistes de la nit, ja que en cloïa el cicle de presentació. Amb tot, Freixas va intercalar èxits de discs anteriors i fins i tot alguna de l’Ovidi, com La samarreta, cantada per tot el públic.

El nus a la gola romania en un públic amb els sentiments a flor de pell. I clar, més encara en la pell de Freixas. Amb la ja mítica La petita rambla del Poble-sec, que cloïa el recital, el record de son pare va estar a punt de fer defallir Freixas. Però igual que en tot el concert, fent de la necessitat virtut, el jove va acabar la cançó entre aplaudiments d’un públic que ja s’havia posat dempeus. Poca gent s’asseuria, ja, per escoltar les darreres paraules i la darrera cançó.

Era un repte majúscul: el darrer regal de la nit, d’en Cesk al públic i, sobretot al seu pare, fou cantar una cançó a capella, una cançó que li agradava especialment a son pare. Amb totes les col·laboradores i els músics rere seu, Freixas va fer un passa endavant per ser més a prop del públic i de son pare. Freixas va fer de la Protesta un cant a la vida i amb aquesta força, intimitat i caliu va tancar una etapa professional i personal, que malgrat tot, continuarà i amb intensitat.