Un conte per anar a dormir
El conseller de la Generalitat de dalt, Josep Huguet, afirmava el passat 23 d’agost en un article publicat a El Punt, que “ha de ser sobretot el Parlament, el que clarament lideri la resposta a la sentència del TC, perquè representa la sobirania del poble català”.
La tendència a convertir l’independentisme en un simple apèndix retòric de l’autonomisme ha arribat ja fa temps a persones que, com Josep Huguet, fa anys pretenien ocupar un cert paper d’intel·lectuals del moviment independentista. Aquesta tendència també és present en sectors significatius d’això que ara s’anomena sobiranisme. I més que eixamplar la base social independentista, aquests tipus de plantejaments el que fan és posar en perill la consecució d’un estat propi.
El Parlament de la Ciutadella de Barcelona no representa la sobirania del poble català per diversos motius. En primer lloc, i amb aquest motiu ja n’hi hauria prou, perquè amb prou feines és escollit per la meitat de la població i del territori dels Països Catalans. En segon lloc, perquè aquest és un Parlament instaurat per la Constitució espanyola de 1978, i si per alguna raó l’independentisme considera il·legítima l’actual pertinença de la nostra nació a l’Estat espanyol és pel fet que aquella constitució no va ser fruit de cap pacte entre iguals, sinó que va ser imposada sota l’ombra amenaçant d’un exèrcit feixista. I, en tercer lloc, perquè aquest parlament ni té capacitat ni té intenció d’actuar de forma sobirana, sinó que funciona de forma subalterna a les Corts espanyoles.
La més que previsible retallada que efectuarà el TC contra l’Estatut principatí és simplement la quarta retallada de tot el procés. Primer fou l’autocensura a l’hora de redactar la proposta aprovada el 30 de setembre de 2005, després vingué el pacte Mas-Zapatero, encara hi hagué la retallada amb les esmenes al Congrés espanyol i finalment la previsible retallada del TC. Es pot saber de quina sobirania nacional parla el conseller Huguet?
El procés independentista només farà passes de gegant quan s’arraconin els enfocaments autonomistes i s’assumeixi la urgent necessitat de construir un entramat institucional i organitzatiu alternatiu i enfrontat a l’entramat oficial. Això implica una gran varietat d’àmbits: des de construir un sindicalisme combatiu i fort capaç de paralitzar l’economia catalana davant un enfrontament amb l’Estat, com de treballar per la presència independentista als ajuntaments per, des d’allà, construir organismes que sí que representin la sobirania de la nació catalana. Des d’estendre la idea que el motor central de la ruptura amb l’estat serà la desobediència civil fins a fomentar àmbits de sobirania econòmica a través de l’economia social. Això és independentisme.
En canvi, les transferències de competències, actuar al dictat d’efímeres i dubtoses enquestes d’opinió, pensar si Madrid ha dit o ha deixat de dir, parlar tot el dia de si tripartit o pacte CiU-ERC. Això és autonomisme.
D’aquí a pocs dies cridaran una part de la nació a manifestar-se. Segurament ho faran en nom de la dignitat nacional, una dignitat que dia a dia, l’autonomisme -també aquell que es disfressa amb l’estelada- s’encarrega de trepitjar. Amb tota probabilitat, desenes de milers de persones desfilaran amb estelades darrera d’una pancarta encapçalada pels polítics autonomistes, a qui ni se’ls passarà pel cap fer cap gest efectiu d’insubmissió a l’Estat. Els mateixos polítics que, un cop acatin la sentència, ens explicaran aquell conte tan bonic que diu que el dia 12 de setembre de 1714 totes les botigues de Barcelona van aixecar les persianes per tal de reconstruir el país. Un conte per anar a dormir.
