A la introducció que l’Empar Claramunt i en Josep Ballester prepararen per l’edició d’¡Ací no paga ni Déu! editat per Edicions Bromera a principis dels 90 afirmaven que “els esdeveniments històrics i els canvis socials poden convertir en anacrònic i desfasat allò que en un determinat lloc i moment tenia la seua plena raó de ser” i que certa crisi de les ideologies fruit de l’esfondrament dels estats del socialisme real podien dur-nos a pensar que les idees exposades en aquesta obra eren pròpies de “museu de paleontologia”. Malauradament, el temps transcorregut entre el 1974, any d’estrena de l’obra, i avui, no ha estat suficient per fer esdevenir vell i caduc el que s’hi planteja.
Tant és així que el mateix Dario Fo (San Giano, Lombardia, 1926), el seu autor, va fer una revisió del text per tal d’adaptar-lo a les noves circumstàncies, com més va més desiguals. I és sobre aquest nou material, que no altera en res l’argument original, que en Carles Fernández Giua ha muntat Si no ens paguen, no paguem!
En Dario Fo va començar la seva producció teatral a principis dels cinquanta amb un teatre de caràcter còmic i burlesc carregat de crítica social i, a mesura que avançaren els anys seixanta, anà evolucionant paral·lelament a la conformació d’un espai polític autònom del moviment polític i sindical d’esquerra hegemonitzat pel PCI. La politització del seu teatre arribà al zenit amb l’eclosió de la lluita estudiantil i obrera del 1968, quan decidí trencar amb els circuits teatrals comercials i amb el públic burgès. A partir d’aquell moment, l’escenari foren les fàbriques i els espais alliberats –alliberats fins i tot per ell mateix com en el cas de la Palazzina Liberty- i el seu públic la classe treballadora, les persones compromeses amb la transformació social. Aquest salt endavant vingué acompanyat també d’un procés col·lectiu de selecció de les temàtiques que havien d’abordar les seves obres mitjançant col·loquis amb els espectadors. I fruit justament d’un d’aquests debats sorgí la idea d’¡Ací no paga ni Déu!, que no és altra que la necessitat d’adaptar mitjançant l’acció directa els preus dels productes de primera necessitat –els aliments, però també el lloguer, l’electricitat, els transports públics- a les possibilitats materials de cadascú, una estratègia que és qualificada d’irresponsable per una esquerra tradicional més preocupada per l’ordre que per la justícia.
La versió que en podem veure al Teatre Tantarantana –Barcelona- s’adapta perfectament a les exigències del text: fresc i contundent. L’equip actoral –Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Marta Montiel- desenvolupa amb correcció els respectius papers. L’escenografia és senzilla, com les cases dels seus protagonistes, i pràctica –el menjador on es desenvolupa pràcticament tota l’obra és mòbil i permet, en un tres i no res, canviar de decorat per un parell d’escenes. I l’entrada es paga mitjançant la taquilla inversa, un sistema que permet esquivar la pesada llosa que pel teatre i altres productes culturals ha suposat l’increment de l’IVA al 21% alhora que interpel·la a l’espectador sobre la vàlua d’allò que han presenciat. Un servidor, i probablement també els responsables de Si no ens paguen, no paguem!, voldria que allò presenciat a la sala no quedés reclòs entre les seves parets i s’escampés pels carrers, emulant l’actitud dels espectadors italians dels setanta, que prengueren la idea exposada a l’obra com a vàlida i assaltaren diversos supermercats, motiu pel qual en Dario Fo va ser jutjat com a inspirador de la revolta.
