[Enviat especial. Eleccions a Veneçuela] 25 de setembre.
*Un sol calent i vigorós crema sobre els carrers de San Diego, enclotat a la vall que duu el seu nom. Els carrers semblen buits, com cada diumenge, però a mesura que ens apropem a un centre electoral, el panorama canvia. I és que a diferència de casa nostra, aquí votar és un fet social i col·lectiu, que absorbeix l’activitat de tot el dia, i genera més activitat al seu voltant.
*Abans d’arribar al Colegio Univeristario Monseñor de Talavera, ja veiem un dels carrers principals tallat. A fora del centre han hagut d’habilitar dues zones de cues (per meses) diferents per poder-ho gestionar. Qui va cridant a la gent perquè entri són militars; qui ajuda a passar l’enorme calor són l’ombra dels arbres i les nombroses parades de refrescs que hi ha muntades al voltant. Tothom fa cua, excepte jubilats/es, embarassades i persones amb discapacitats físiques, que entre directament. Al terra, el carrer és ple d’adhesius de “Cuentas Claras”, partit opositor al chavisme i que governa en aquest municipi. Tot indica que estem en terreny opositor, ja que també hi ha força presència de samarretes taronges i, en menor mesura, de verdes.
Les opinions dels votants, però, són diverses. Un home ens assegura que va ser un “error estratègic” que l’oposició no es presentés el 2006, ja que “es mereixien representació”, mentre una altra dona ens confia que vol “més pau i menys guerra”, en el sentit que “s’harmonitzin les relacions entre els partits”, sense voler que “s’elimini el govern”.
L’Elisa, una noia jove, ens simplifica el missatge afirmant que “en democràcia, el que toca és anar a votar”, un missatge que també ens difon una dona gran que assegura que “avui és una gran oportunitat perquè hi hagi una Assemblea Nacional plural, equilibrada, on tothom pugui opinar”.
Deixem el barri de La Esmeralda i baixem a San Diego poble, a la plaça, al costat del col·legi Queipa. Allà la cua dóna una volta a l’illa, i pel terra hi ha tot de propaganda de Primero Justicia, partit opositor i molt bel·ligerant contra el govern. La Geraldine, de 29 anys, ens ensenya contenta el dit tacat de tinta, marca definitiva que ja ha votat. Ella vol “una AN equilibrada, on no tot sigui dels chavistes, que tothom tingui veu i se’ls escolti. Que es prenguin decisions justes”. Per acabar, ens confessa un desig: “que a Chávez el facin fora el 2012!”.
L’Alexander, de 39 anys, encara no ha votat, però se’ns ofereix per donar-nos la seva opinió. “Chávez és un dictador; el govern no té ningú que el reguli”, i comença a posar-nos exemples per criticar el govern. El cert, però, és que algunes de les crítiques són mentides que naltros mateixos ja podem comprovar, i d’altres, com “la brutícia i deixadesa dels carrers”, és cosa del seu alcalde. Al final, però, encara ens deixa més bocabadats. Després d’una bona estona criticant, assegura: “Però també cal pensar en tota aquesta gent que no té res, i a qui les polítiques que ha implementat afavoreixen. Si Chávez marxa, aquestes polítiques s’acabaran. El millor seria que el president seguís manant, però amb algú que el reguli”. Curiós opositor.
De fet, aquesta valoració positiva de la pluralitat dins l’AN és compartida pel Rubén, enginyer civil de 54 anys. “És important que la gent valori aquestes eleccions, i que vostès puguin veure que aquí hi ha democràcia”. Aprofita per fer una crítica als mitjans de comunicació espanyols, “que estan descontextualitzant” la realitat del país. Assegura que ara els consumidors estan protegits per l’Estat enfront dels bancs, per exemple, i que “a Veneçuela s’està construint una nova visió de la salut, l’educació i el treball”.
Al migdia, un fortíssim i espantós aiguat escombra la gent cap a casa. A la tarda, ens deixem caure pel barri de Campo Solo, al col·legi que duu el mateix nom. En Richard, de 24 anys, espera que les eleccions “serveixin per millorar el país”, mentre desitja “que els partits no es barallin”. Una noia de 18 anys celebra haver pogut votar per primer cop, mentre el col·legi tanca prop de 19h; l’hora oficial era a les 18h, però no es tancarien mentre hi hagués cua.
Abans de marxar, ens trobem un educador, ja jubilat, l’Ángel, qui ens parla dels canvis que ell mateix ha viscut. “Abans, a les eleccions, als militants del PCV se’ns arraconava, no podíem supervisar. Abans hi havia por, i els militars eren els responsables d’introduir-la. Ara ells són els garants de la seguretat”. Ens parla del procés bolivarià, assegurant que es tracta d’un “procés constant, on tothom realitza processos electorals, no només cada 5 anys, sinó a tot arreu: als consells comunals per construir escoles, etc.”. En aquest sentit, destaca que les recentment creades escoles bolivarianes asseguren el 75% de l’alimentació dels nens i nenes: esmorzar, dinar i berenar. Respecte el resultat electoral, assegura que “perdre és retrocedir”, però també afirma rotundament una altra cosa: “Si perdem, l’oposició tindrà un gran problema, perquè ja no es trobarà un poble submís”.
Ja de camí a casa, parem a la botigueta que hi ha a prop per parlar-hi amb en Manuel, el dependent. “Com més eleccions hi hagi, millor, això demostra que som una societat avançada”, assegura, i afegeix que “amb aquestes eleccions, els diferents criteris s’enrumbaran millor”. Finalment, un altre avís per als mitjans de comunicació espanyols: “cal que a Espanya diguin la veritat, que hi hagi més comunicació. No pot ser que en un món tant modern, es tergiversi la veritat d’aquesta manera. Cal dir què és bo i què és dolent, però sense faltar a la veritat, sense manipular”.