[bar group="860×106"]

Un màster a l’Acadèmia Militar de Saragossa

Xavier Roig mereixeria una secció a part. S’hi conjuminen d’una manera perfecta els trets comuns dels profetes de la Meca-Washington. Naturalment té un màster en una universitat nord-americana (canadenca, en el seu cas). I conté tots els ingredients: la retòrica ridícula del triomf i de l’èxit, la demagògia habitual i un punt de fatxenderia. Com tots ells viu en la seva pròpia narració. A Invasió subtil Pere Calders va crear l’inoblidable personatge convençut que hi havia una invasió japonesa. Però era una invasió subtil. Els invasors no tenien trets japonesos, ni parlaven japonès, etc. Però això no els feia menys japonesos, car l’estratègia consistia justament a no semblar-ne. La narració de Xavier Roig, més grollera, rutinària i estúpida (la viva imatge del seu pare) se situa en un món dominat secretament pels comunistes. Això forma part d’una mania persecutòria compartida per la resta de profetes de la Meca-Washington, com ja vam veure tot parlant de Joan Ramon Resina. Es repetia un cop més a l’article de l’11 de març a l’Ara sobre l’educació. Com és habitual en l’autor, es tractava de contrastar el món adormit, funcionarial, gris, passiu, d’horitzons estrets dels professors d’escola, amb el món lluminós, actiu, decidit, que guaita despert l’horitzó, de tota la colla de xoriços que viuen d’explotar el treball d’altri o dirigeixen l’explotació des de les directives i els consells d’administració: “La societat catalana actual és fruit de moltes coses però, principalment, d’un sistema educatiu estret i aberrant. Uns legisladors i educadors intel·lectualment tous i excessivament ideologitzats han produït una societat intel·lectualment fofa i farcida de prejudicis” (Xavier Roig, “Representa que la plaça és meva”, Ara, 11 de març de 2011). Naturalment el terme “ideologitzat” vol dir, en realitat, “no suficientment adaptat a les necessitats de l’explotació intensiva del treball”. I aquest univers lluminós la bona nova del qual ens anuncien els profetes de la corbata i el maletí és el més pur “ordeno y mando”: “el director del centre educatiu ha de tenir poder suficient per dir a un mestre: “Demà no tornis, perquè estàs despatxat”. Els errors que pugui cometre un director exercint aquest poder compensen, de llarg, els nefastos resultats de no poder-ho fer. Només els mediocres tenen por d’un cap que pugui exercir el seu càrrec de manera arbitrària en contra d’ells”. Roig i els seus amics seran molt liberals però en el fons consideren que la democràcia és una manera ineficaç de gestionar les coses públiques. Què, si no, li fa pensar que “els errors que pugui cometre un director exercint aquest poder compensen, de llarg, els nefastos resultats de no poder-ho fer”? Per quin motiu no podríem aplicar aquest mateix principi al conjunt del sistema polític? Però hi ha una altra gran solució als problemes de l’educació, que de fet és la solució universal propugnada per aquests senyors tant intel·ligents per a tots els problemes. “Els estudis sobre els països que tenen millor educació: allí, els mestres fan hores extres sense retribuir (fins a un 20%) per redreçar els alumnes que s’esgarrien. I és que l’esforç extra no remunerat caracteritza tots els professionals, de qualsevol ram”. Treballar més, cobrar menys, absència de límits a l’exercici del poder. A Franco no li va fer falta cap màster al Canadà per comprendre-ho, a l’Academia Militar de Zaragoza ja ho sabien tot això.


[bar group="860×106"]