[bar group="860×106"]

Un nou temps de reptes, exigències i esperances

121011-assemblea-cup1L’entrada de la CUP al parlament de la CAC, amb més de 125.000 vots i amb 3 diputats, aconseguits en un temps rècord i amb una mobilització militant sense precedents ha estat un èxit enorme del qual des d’aquestes pàgines volem felicitar a tots i totes els qui l’han fet possible.

Els resultats del 25N obren un panorama incert que molt probablement retorni la política al carrer. La manca d’un lideratge polític clar pot suposar l’afebliment del pensament únic al sí del moviment sobiranista i el retorn a dinàmiques de carrer, després de veure com de l’11 al 12 de setembre passava de ser protagonista a comparsa d’Artur Mas. Així mateix, l’agudització de la pobresa i la precarietat de les classes populars fan preveure l’obertura de nous escenaris de mobilització social.

L’esquerra independentista ha fet una aposta amb la CUP que no deixa de ser, com tota aposta que suposa un bon salt endavant, arriscada. Ho és perquè suposa entrar en un espai institucionalitzat que té molta força de cooptació pel sistema i de tapar les dinàmiques polítiques externes a la institució. I també perquè introdueix un element de disfunció important en el funcionament d’una estratègia nacional.

Un altre partit, que precisament ara ha desaparegut del parlament, ha viscut en carn pròpia el què és veure’s fagocitat del parlament tot i haver gaudit d’una tribuna mediàtica des de la qual escenificar gestos radicals. Tot i la radicalitat formal, i l’assaig d’escenificar protestes ciutadanes, no ha pogut resistir un escenari de polarització del vot útil. També ha quedat escenificat el sense sentit d’un ús instrumental del marc nacional i l’esterilitat de fer una expansió fantasma de l’organització a altres zones del país simplement per a treure-ho a passejar quan, rara vegada, algú els interpel·lava sobre com plasmaven això dels Països Catalans. És obvi que l’esquerra independentista no és Solidaritat, ni per teixit organitzatiu ni per bagatge ni per cultura política, però també és cert que les dinàmiques d’assimilació al sistema acostumen a calar de forma lenta i poc estrident.

La feina a fer, com sempre, sembla ser ingent, i és probable que l’embranzida que suposa l’entrada al parlament de la CAC faci que aquesta s’afronti amb més coratge. Traslladar la dinàmica al carrer ha estat una de les consignes de la campanya electoral de la CUP; doncs bé, les dinàmiques al carrer normalment aglutinen quan són capaces d’oferir discursos i objectius concrets, coherents i amb profunditat. Si l’esquerra independentista és capaç de materialitzar una proposta alternativa a la que fins ara han brandat paladins del Masisme com Cardús i Requejo, estarà en disposició de disputar ideològicament el carrer a CiU quan el sobiranisme torni a baixar-hi.

D’altra banda, aquesta energia pot dirigir-se també cap a la consolidació d’eines de construcció nacional, de caire sindical, associatiu, comunicatiu, polític o social. La creació d’una forta xarxa associativa d’àmbit nacional és pràcticament una necessitat per a la CUP i l’esquerra independentista si no vol veure’s engolida per la dinàmica del regionalisme o caure en la política de franquícies-fantasma.

L’escenari que s’obre ara d’inestabilitat política trasllueix la possibilitat de canvis en les hegemonies, de cops de timó en els processos, i de multiplicació o reducció accelerada d’espais i projectes polítics. Uns temps dels quals tots plegats en serem testimonis i protagonistes, ja sigui des del carrer, des del lloc de treball, des de l’entitat, en un seient d’un parlament o escrivint a les pàgines d’aquest periòdic.


[bar group="860×106"]