Un plural incòmode?

L’eventual independència de Catalunya posa de manifest que els Països Catalans som una nació plural. Aquesta pluralitat incomoda a les persones que s’han fet una idea simplista i homogènia de la nació, la qual cosa contrasta amb l’existència de diferents realitats socials, polítiques i econòmiques, que són fruit de processos històrics i que han originat identitats singulars a Andorra, Catalunya, Franja de Ponent, Catalunya Nord, País Valencià i les Illes.

El “territori” no existeix per si mateix, sinó que es fa. Per tant, si de debò volem articular políticament la nació completa no podem prescindir de les identitats territorials existents. Altrament, estarem alimentant un pensament romàntic i idealista deslligat de la realitat social. En aquest sentit, la voluntat de ser és indispensable per a vertebrar espais comuns i interessos compartits. D’aquesta manera els Països Catalans passen a ser una oportunitat engrescadora.

El model jacobí no és el nostre model, no funciona a casa nostra. No té sentit que des de Catalunya exportem la idea dels Països Catalans, seguint la lògica de centre-perifèria. Per això, comparteixo el criteri confederatiu exposat, recentment, per Toni Rico. Lluny de relaxar l’objectiu estratègic dels Països Catalans, aquesta proposta facilita la seva comprensió i la capacitat d’actuació política de l’esquerra independentista per tal de fer-los políticament viables.

Aquest plantejament no és nou i podem trobar-ne antecedents tant a l’Edat Mitjana com en el pensament republicà federal de personatges com Josep-Narcís Roca Ferreras. Concretament, penso que és molt interessant recuperar els debats i les experiències del període republicà dels anys 30 del segle XX; perquè va ser en aquell moment quan es va fixar el marc territorial a partir de la delimitació del domini lingüístic (aparcant l’ideal llemosí) o quan es va assolir el reconeixement de la unitat de la llengua (Normes de Castelló). Però el més rellevant és que, implícitament, els Països Catalans ja van formar part del debat polític de Catalunya, fins al punt que l’article 4 del projecte d’Estatut redactat a Núria (1931) preveia l’agregació voluntària d’altres territoris. No obstant això, la Constitució de la República espanyola (1931) va configurar Espanya com a un estat integral i va tallar de soca-rel la possibilitat de la federació de regions autònomes (article 13), alhora que limitava l’autonomia a territoris limítrofs (article 11), la qual cosa excloïa la incorporació de les Illes a Catalunya.

No és casual, doncs, que l’actual Constitució espanyola (1978) recuperés la prohibició de la federació de les comunitats autònomes (article 145) amb una clara intencionalitat: impedir l’estructuració política dels Països Catalans.

Una confederació no és el mateix que una federació, però en el nostre cas pot ser un bon punt de partida per impulsar un projecte polític que només reeixirà si respecta la voluntat dels habitants de cadascun dels territoris. Òbviament, aquest procés no serà lineal i, per tant, si Catalunya s’independitza, haurem de continuar impulsant estructures d’àmbit nacional per damunt de les fronteres i dels interessos d’Espanya i França.