La mobilització popular dels darrers anys, amb les consultes i les Diades de 2012 i 2013 com a màxims exponents, han impulsat un procés polític al qual partits i institucions s’han vist arrossegats. Davant la impossibilitat de frenar l’impuls popular o de posar-se de perfil esperant que passi la marea, el govern de CiU amb el suport d’ERC ha intentat des del primer dia segrestar la gestió política d’aquesta mobilització popular.
El segrest del procés té, a dia d’avui, condicionat el front popular i sotmès al pilotatge institucional del govern, quelcom que garanteix que CiU pugui fer i desfer en les negociacions amb les oligarquies de l’estat. El Pacte Nacional pel Dret a decidir n’és un gran exemple. Lluny de respectar l’autoorganització popular, el govern ha dissenyat un espai on tothom hi ha de ser, i qui es mogui queda fora de la foto. Tant és així, que el miler d’entitats adherides al Pacte es troben en la situació d’haver de signar un manifest redactat per Joan Rigol, militant d’Unió i expresident del Parlament, que ni tant sols han pogut llegir i esmenar. Amb aquesta operació, el govern s’assegura el control del front popular del procés i que aquest no es desvia del seu full de ruta: la renuncia als Països Catalans, l’adhesió a la Unió Europea com a requisit per a la independència i la submissió al marc legal vigent –la constitució espanyola- per a la celebració d’una consulta.
En aquest context, és imprescindible que el procés recuperi el control popular, i que no permetem que sigui el govern de CiU (i ERC) qui gestioni l’esdevenir polític de la mobilització popular. Si quelcom ens ha ensenyat la gènesi mateixa del procés independentista que vivim -que no d’independència, encara-, és que va ser l’activació popular qui va posar l’exercici de dreta a l’autodeterminació al centre de l’agenda política. Van ser les consultes, el clam d’independència com a resposta a la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya i les massives mobilitzacions de l’11 de setembre de l’any passat i d’aquest, i no pas una conversió messiànica de Mas a l’independentisme.
Davant d’això, cal articular un front popular que garanteixi, no només l’èxit del procés i la seva culminació, sinó, i sobretot, que l’únic límit del mateix sigui l’exercici de la sobirania sense cap més límit que el de la voluntat democràtica del poble català. No, no podem acceptar condicions ni coaccions, ni que l’autonomisme de sempre marqui el terreny de joc de qui és dins i fora del procés. La independència implica necessàriament la capacitat de la voluntat democràtica de decidir sobre tots els aspectes de la vida política, social i econòmica, i no un mer canvi de cromos entre oligarquies que perpetuï el règim establert.
Front a aquesta operació coactiva, la Unitat Popular té com a deure aportar al procés independentista un marc polític que permeti un gran acord popular al marge de les institucions, capaç no només de pressionar-les, sinó d’articular un poder popular que exerceixi el dret a l’autodeterminació i la recuperació de la sobirania que trenqui un nou pacte entre les oligarquies de l’estat i la catalana. Aquest és el principal element que l’ha de caracteritzar si vol sobreviure als intents desmobilitzadors que venen, i sobretot que vindran, per part del govern autonòmic. L’esgotament i la frustració són els millors aliats dels qui han arribat fins aquí empesos i no per pròpia voluntat, i cal que l’independentisme popular recuperi el control del procés per tal que aquest arribi a bon port
Aquesta proposta s’ha de basar en dos elements irrenunciables i irrefutables: el respecte a la voluntat democràtica i la desobediència. En primer lloc, cal oposar-se frontalment a tot condicionant per a l’exercici de la plena sobirania. No podem acceptar, ni explícitament ni tàcita, cap coacció o xantatge en la consecució de la independència. Així doncs, rebutgem frontalment que el govern de CiU (i ERC) imposi la imposició a la Unió Europea com a condició del procés. Cal que totes les forces polítiques i socials compromeses amb el dret a l’autodeterminació es comprometin a respectar la voluntat democràtica dels i les catalanes, sense cap més límit que aquest. Autodeterminar-se és decidir-ho tot, i això inclou el model econòmic, polític o cultural, entre d’altres, sense que la oligarquia imposi estructures interiors o exteriors que escapen del control democràtic. El procés, lluny de ser neutre i transversal, a dia d’avui es troba en mans dels qui volen canviar d’estat per a que no canviï res.
L’altre element fonamental que ha de guiar el full de ruta de l’independentisme popular és la desobediència. Acceptar la submissió al marc legal espanyol, o a la voluntat d’organismes antidemocràtics com la UE, és renunciar d’entrada a l’exercici de la sobirania popular, i per tant de renunciar a un procés d’independència. El carrer, la mobilització popular, han de ser el motor desobedient de la construcció de noves institucions autònomes i sobiranes que destitueixin el poder establert.
* Xavier Monge, militant de la CUP de Barcelona
