La confessió de la lleona
Mia Couto
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2015
215 pàgines
D’entre les moltes injustícies que corquen el continent africà, una de les més flagrants i que clamen més al cel és la marginació, opressió i explotació de que pateixen les dones. Diàriament, a tot arreu, ja sigui en el món rural o en l’urbà, sigui per causes religioses o d’organització socio-econòmica. Les dones, siguin nenes, adultes o velles, tenen reservat un paper d’instrument merament reproductiu, mentre no són tractades, simplement, com a objecte sexual. I si bé aquesta situació es pot extrapolar en tants d’altres llocs del planeta, en societats ramaderes o agrícoles poc avançades aquest paper s’accentua. Com és el cas que ens ocupa.
Partint d’aquesta premissa, Mia Couto (1955), escriptor moçambiquès, un dels més importants en llengua portuguesa de l’actualitat, construeix un relat que voreja la rondalla a la vora el foc, d’aquelles amb que els ancians expliquen l’origen del món a la quitxalla, mentre ens descriu una història inspirada en fets reals, un diari de caça. Al llogarret de Kulumani, al nord de Moçambic, els atacs de lleons a persones ha augmentat de manera alarmant així que les autoritats locals decideixen organitzar una partida de caça, dirigida per l’Arcàngel Baler, fill d’una nissaga de caçadors de Maputo, la capital.
Encreuant-se amb el diari de l’Arcàngel hi trobem la narració de la Mariamar Mpepe, filla de Gènic Mpepe, un dels rastrejadors de Kulumani. I és sobretot a través del seu relat, del seu present i sobretot dels seus records, que la veritat, injusta i dolorosa, es va desplegant davant nostre. Perquè sabrem que les víctimes de Kulumani hauran estat tot dones i noies, víctimes d’un mal ancestral, d’una mena de venjança mítica i alhora simbòlica que va més enllà d’un simple atac d’animals salvatges.
I és que serà sobretot a través de les veus femenines, els personatges més potents d’aquest relat, com la Mariamar, la Hanifa Assulua, dona de Gènic Mpepe i mare de Mariamar o la Naftalinda, dona de l’administrador local, que la història s’anirà bastint dels seus elements més trists i punyents. Aquestes veus aniran creuant les línies imperceptibles entre allò real i allò mític, en una mena de rondalla màgica gens amable per denunciar, no sense ressentiment, el paper de la dona en aquella societat, la seva marginació total dins l’esfera privada, sempre sotmeses i a la mercè dels homes. A través d’elles, i del que expliquen a l’Arcàngel, anirem coneixent alguns elements del passat màgic i mític d’aquesta terra, quan el Creador encara era una dona i s’encarnava en totes les mares de la terra.
La confessió de la lleona és una novel·la que ens explica una història gens agradable, la situació de la dona en una societat rural ancorada al passat, a les supersticions, on l’estigma del poder matriarcal ancestral i primigeni se’ls hi fa pagar amb escreix, i on molt pocs s’atreviran a aixecar la veu contra aquest rol submís. Aquesta veu, al final, sorgirà en forma de rugit, un rugit màgic, d’entre les ombres que pocs homes s’atreveixen a penetrar. Però més enllà d’aquest clam o crit enrabiat en defensa dels drets de les dones, La confessió de la lleona és una història emotiva, evocadora, plena de lirisme i de simbolismes en els quals ens podem emmirallar cada dia, siguem d’on siguem. És una d’aquelles històries que et reconcilien amb la literatura en la seva forma més primordial, la de les rondalles màgiques.
Mia Couto teixeix un relat trist però que, gràcies a la magnífica traducció de Pere Comellas, aconsegueix escalfar el nostre cor i ànimes fins a convertir-se en un llibre d’aquells que no s’obliden fàcilment i que es pot recomanar a tothom sense cap por a equivocar-se. És un text que entra sol, suaument, amb fluidesa, però que després de cada capítol ens fa aturar-nos a reflexionar. Crec sincerament que tothom hauria de llegir La confessió de la lleona, una experiència lectora que ens farà despertar consciències i reconèixer que cal canviar la manera de relacionar-nos, no només entre nosaltres, sinó també amb tot el nostre entorn, amb la nostra terra i tot el que hi viu. Perquè aquesta història està ambientada al Moçambic rural, però de tot el que parla ens hi reconeixem.
Finalment, només queda agraïr la tasca d’Edicions del Periscopi per haver-nos permès descobrir aquesta petita joia, una altra en el seu sumptuós catàleg. I des d’aquí ja estem esperant la següent.
