El passat dijous 26 de novembre, una dotzena de diaris del Principat de Catalunya publicaven una editorial conjunta en defensa de l’Estatut davant la més que probable retallada del Tribunal Constitucional. La iniciativa, sorgida de La Vanguardia i El Periódico, va rebre l’adhesió instantània de la societat civil oficial i també de part de l’entorn del nou sobiranisme.
Quin és, però, el sentit últim d’aquest editorial? Ras i curt, és un crit d’auxili dels catalans que volen continuar dins l’Estat espanyol. Al llarg de tot l’article hi plana no l’amenaça, sinó la por que una sentència desfavorable allunyi encara més sectors socials de l’autonomisme i la mobilització independentista s’estengui cada vegada més. És la por d’un espanyolisme que es veu sense arguments el 13-D si el Constitucional, animat per les ganes de confrontació dels seus sectors més ultres, emet la sentència pocs dies abans.
El compromís implícit de l’editorial amb l’Estat espanyol és clar. D’entrada, l’editorial situa com a elements legitimadors de l’Estatut el rei i el pacte constitucional de la transició. Una vegada més, es retorna al somni autonomista d’una monarquia amb paper d’arbitri en un Estat compost. I una vegada més es retorna al mite del pacte constitucional com a fruit d’un procés entre iguals. La realitat, però, és una altra: la monarquia borbònica és una restauració feta per la dictadura franquista per tal, entre altres coses, de garantir la unitat d’Espanya, i el pacte constitucional no fou res més que una reforma de la dictadura duta a terme sota la tutela dels militars. Per això, ni el rei ni els actors del pacte constitucional no sortiran a la palestra en defensa de l’estatut.
D’altra banda, l’editorial supura en totes les seves línies la fe en un sistema jurídic neutral, que no sabem si existeix en algun altre país, però del quals tenim proves fefaents que a l’Estat espanyol no s’hi ha instal·lat mai. El sistema jurídic espanyol és una de les potes del sistema de dominació, i per tant, atén a la raó d’estat i no a un concepte ètic de Justícia quan considera amenaçats els seus principis bàsics. Les missions del Tribunal Constitucional i de l’Audiència Nacional converteixen aquestes institucions en les encarregades d’intentar donar una pàtina jurídica a la raó d’Estat espanyola.
Els estatuts d’autonomia, per molta polèmica que generin, continuen essent una peça fonamental de la submissió de la nació catalana a l’Estat espanyol. Que una part important i segurament majoritària de l’espanyolisme hagi decidit tractar l’estatut principatí quasi com una declaració d’independència no determina la bondat d’aquest estatut.
En els darrers anys, la deserció de les files autonomistes cap a les files independentistes ha anat en augment. Això fa que molts dels sobiranistes de darrera hora naveguin entre dues aigües i, fent una pèssima interpretació de la situació i de la pròpia història, hagin volgut sumar-se a aquesta “unitat” catalana patrocinada i impulsada per dos mitjans que defensen la pertinença de la nació catalana a l’estat espanyol i aplaudida especialment pel partit que governa al Principat i a l’Estat.
I aquí és on torna a relluir el paper clau de l’Esquerra Independentista. Aquest anàlisi podria semblar una obvietat si no fos perquè a alguns sobiranistes de nou encuny se’ls desorienta el full de ruta davant les maniobres efectistes de l’autonomisme. Així, doncs, cal insistir en recalcar que les institucions de l’Estat no són organismes neutres, que el mite del pacte constitucional i la monarquia conciliadora és radicalment fals, que això que s’ha vingut a anomenar la unitat de les forces catalanistes és una maniobra de reforç de l’autonomisme i que allò que representa La Vanguardia i El Periódico no pot esdevenir company de viatge d’un procés independentista.