La foto estrella de la Berlinale 2015 ha estat sens dubte l’entrega de l’Ós d’Or a la petita Hana Saeidi. Després d’innumerables conflictes amb el govern, de passar un temps empresonat, de la cacera de bruixes contra ell i el seu entorn, de la prohibició de fer cine i sortir del país, Jafar Panahi aposta de nou per desobeir. La menuda co-protagonista de Taxi (2015) ha estat doncs l’encarregada de recollir el guardó del gran festival més polititzat del moment, que homenatja en aquest cas la llibertat d’expressió a través d’un film que presenta Panahi reconvertit en xofer per entrevistar els seus clients dins el vehicle. El director i la seva neboda, com el propi film, guanyador també del premi FIPRESCI 2015, són una bona representació del Nou Cinema iranià.
Artísticament parlant, segons alguns especialistes, el Nou Cinema iranià és una de les cinematografies nacionals més rellevants del moment. En connexió amb un art persa de representacions visuals i relleus mil·lenaris, i una fecunda cultura poètica-filosòfica, recull l’herència de les diferents Noves Onades cinematogràfiques sorgides en aquell país des dels anys seixanta. Amb la revolució de 1979 i la instauració de la república islàmica, prossegueixen la censura i la repressió pròpies del Sha, si bé l’aiatol·là Khomeini posa èmfasi en els «vicis» que aquest art sol vehicular. Paradoxalment, malgrat el reconeixement internacional de crítica, festivals i directors, la censura i sobretot el predomini del cinema iranià comercial, amb algunes mostres de cinema occidental i nord-americà, eclipsen uns films artístics que són poc o gens projectats dins les fronteres del propi país de producció, malgrat èxits puntuals.
Dins la cinematografia iraniana, hom destaca com a figura central Abbas Kiarostami, de visita a Barcelona aquests dies per dur a terme un curs, inaugurar una retrospectiva, i pronunciar diverses conferències. Després d’arrencar a Bogotà i amb pretensió d’estendre’s a diferents ciutats del món, la formació “Filmant a Barcelona amb Abbas Kiarostami” és un taller pràctic de realització produït per Black Factory Cinema, impartit pel director i el seu equip de col·laboradors a una cinquantena de participants, que confeccionen cinquanta curtmetratges inspirats en llocs i personatges de Catalunya. En paral·lel, durant el mes de març la Filmoteca de Catalunya acull el cicle “Abbas Kiarostami, una mirada renovadora”, una antologia del seu treball entre 1987 i 2012 que comprèn una selecció d’onze films.
Cicle a la Filmoteca de Catalunya
Els films de la Nova Onada iraniana, amb els seus diàlegs poètics i narrativa al·legòrica, han estat sovint caracteritzats com a realistes, documentals, reflexius, conscients, modernistes i humanistes. Un dels màxims responsables d’això ha estat el propi Kiarostami i la seva filmografia, única a l’hora de concentrar i modelar ritmes per suggerir bellament alguna veritat. Els seus primers títols sovint prenen com a protagonistes nens, tal vegada de classes populars i ambients rurals, amb preocupacions escolars, com a ¿Dónde está la casa de mi amigo? (1987), títol que marca l’eclosió mundial del cine iranià. Aquest relat de presències i absències troba continuïtat amb Y la vida continúa (1992), quan arran del greu terratrèmol de 1990 el director decideix retornar a l’indret de rodatge per localitzar els éssers que protagonitzen el treball anterior, un exercici que recalca el compromís entre films i realitats filmades. Un altre dels aspectes clau és la reflexió entorn el propi dispositiu cinematogràfic, com a Close-Up (1990), on un obrer tipogràfic a l’atur, divorciat i amb un fill a qui veu poc, acaba a empresonat després de cometre petites estafes fent-se passar pel director iranià Mohsen Majmalbaf; arran de conèixer el cas per la premsa, Kiarostami visita a presó aquest cinèfil a la recerca d’estima i reconeixement, en filma el judici, i recrea improvisadament un relat d’admiració i emmirallament en els films iranians que compta amb la inestimable participació del suplantat. Amb un pols similar, però una visió cada cop més adulta, trobaríem A través de los olivos (1994), El sabor de las cerezas (1997), El viento nos llevará (1999)… Menció apart requereix Ten (2002), pel·lícula austerament construïda a partir de les converses d’una dona amb el seu fill i altres dones dins un cotxe, possible inspiració pel Millor Film de la Berlinale 2015, val a dir que Panahi s’inicia al cine com a ajudant de direcció de Kiarostami, qui a més signa el guió del seu primer gran èxit, El globo blanco (1995), preàmbul d’una llarga trajectòria de premis i dissentiments; dins la filmografia del mestre, Ten suposa un salt definitiu al digital i alhora un gir vers la feminitat, l’inici d’una nova etapa de recerca estilística en combinatòria d’imatges i sons per crear una forma unificada, i l’atansament a una temàtica amb arrels profundes al cinema iranià, gràcies a figures com Samira Makhmalbaf, directora preeminent pel que fa a films de dones contemporanis. En la mateixa línia d’enregistrar dins un cotxe, 10 on Ten (2004) presenta un Kiarostami que dóna lliçons de cine al volant, “la seva oficina”. Completen la retrospectiva Shirin (2008), una nova invitació a la reflexió cinematogràfica amb rostres femenins, i els dos primers títols enregistrats fora d’Iran, Copia certificada (2010) i Like Someone in Love (2012), mostrari d’una etapa més recent d’aquesta evolució derivada de treballar amb diferents éssers, entorns i formulacions, dins la qual s’emmarca el taller de Barcelona. Gairebé una dècada després de la seva visita amb motiu de l’exposició “Erice – Kiarostami. Correspondències”, del cicle de cinema paral·lel al CCCB i una àmplia retrospectiva a la Filmoteca, aquest director iranià de setanta-quatre anys retorna a Barcelona per retrobar-hi l’esperit juvenil de quan estudiava belles arts.
