[L’ACCENT 154]
He vist el futur en 4D de David Caño Cargol (Olot, la Garrotxa, 1980) ha estat guardonat amb l’onzè Premi Vila de Lloseta en la categoria de poesia, lliurat el passat 23 d’abril en aquesta localitat del Raiguer. Un jurat format pel poeta i editor Toni Xumet, l’escriptor Miquel Mestre i el poeta Xavier Abraham va premiar aquest treball entre els 18 presentats al certamen que organitza des de fa més d’una dècada l’ajuntament d’aquest municipi mallorquí. L’editorial Moll serà l’encarregada d’editar-lo, i el publicarà a la col·lecció Balenguera de Poesia.
Aquesta edició dels Vila de Lloseta no resultà exempta de la polèmica que tantes vegades acompanya guardons i certàmens literaris. En aquest cas, l’esquitxada en fou la modalitat de narrativa, ja que el premi en aquesta categoria, concedit inicialment a l’obra Humà sota coberta de circ: perplex, presentada sota el pseudònim de Thomas Moore, finalment fou declarat nul pel jurat “per incompliment de les bases publicades a la convocatòria, ja que l’obra no era original ni inèdita”.
Una reflexió en prosa poètica
Al llarg d’He vist el futur en 4D, formada per 29 peces -27 poemes i dos entreactes-, el poeta aprofita el procés de gestació del seu fill -en Blai- per aturar-se i fer una ullada al passat, al present i al futur. La formació de la nova vida és l’excusa per reflexionar sobre temes universals com la mort, l’amor o la col·lectivitat. I ho fa no pròpiament a través de versos, sinó d’una prosa poètica senzilla, crua i fluida.
En gran part de l’obra, aquest exercici d’introspecció pren forma de consells que el pare dóna a un fill que encara no hi és: “…fuig de qualsevol dogma i sobretot, sobretot repinta de vius matisos el gris brillant de la teva llibertat”, li diu al vers XIII; o “Creu-me si et dic que la infància no ha de ser la teva pàtria, Blai, però hi érem tots”, li confia al XVII.
Però no és un manual moralista. No s’hi recullen veritats que resistiran, immutables, el pas del temps. Les seues recomanacions són el resultat de mirar-se a un mateix i fer balanç de les pròpies experiències, si bé Caño barreja en l’obra allò viscut amb allò inventat, resultant-li al lector gairebé impossible destriar els fruits de l’experiència pròpia dels de la imaginació.
En aquest sentit, He vist el futur en 4D està amarat d’un pessimisme que en serà un dels fils conductors -“A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?” demana el poeta en un moment- i que es fa més palès quan reflexiona sobre l’ésser immers en un món dominat pel consumisme, ple de por i dolor i on, de vegades, apareix la fugida com a millor opció.
Un pessimisme, a més, reforçat per l’omnipresència de la pluja, que esdevé una mena de teló de fons sobre una paisatge urbà pintat en tons grisos, fosc i lúgubre, en què es desenvolupen els records i creacions de l’autor. I en aquest paisatge, que de vegades sembla apocalíptic, l’autor deixa anar fins i tot alguna pinzellada futurista, que beu de les fonts del cinema: “Bells autòmats passejaran per la ciutat de la pluja i dels miralls”.
Però el futur fill de l’autor no és l’únic destinatari de l’obra. El poeta també s’adreça a la seua companya i veiem el començament (“Vaig conèixer l’amor en una festa major”), el desig, i també la por que els excessos del passat acaben per passar factura. I és en un d’aquests fragments on trobem el contrapunt de l’optimisme: “brindem pel dia aquell que vam decidir deixar de conspirar per començar a viure”, hi escriu Caño. Una gota d’esperança que ens obliga a seguir lluitant; a la sempre necessària lluita.
