Aquesta diada de l’Onze de setembre centenars de milers persones es tornaran a mobilitzar. Aquesta vegada ho faran en una mobilització que vol pressionar per la celebració d’una consulta per la independència al Principat de Catalunya. La mobiltzació tornarà a posar en primer pla el suport popular molt ampli assolit al voltant de la independència en aquesta part del país, un suport que ja es va veure fa un any, en l’anterior diada a Barcelona, i anteriorment, en la manifestació de juliol de 2010.
Són proves d’aquest nou escenari substancialment diferent de l’equilibri polític sorgit en la transició, que comença amb la crisi de l’autonomisme en dels processos de reforma dels estatuts, s’accelera amb el rebuig espanyol a aquestes reformes, i arriba al seu auge amb la deslegitimació de les forces polítiques majoritàries arran de la crisi capitalista sense precedents dels darrers cincs anys.
Tanmateix, mentre el posicionament d’amplis sectors socials va quedant cada vegada més clar, i no només en termes de ruptura del consens o pacte nacional en favor de la solució independentista, sinó també, encara que es pretengui ignorar, en termes de ruptura del consens social capitalista i de la legitimitat del sistema polític occidental indiscutit fins ara, el que resulta cada vegada menys clar és que aquesta voluntat tingui com a resultat l’objectiu desitjat.
Ara com fa un any, representants de la força del govern fins ara majoritària a la comunitat autònoma de Catalunya fan equilibris per mostrar una simpatia amb la mobilització mentre eviten comprometre’s en excés de forma pública, especialment els seus càrrecs institucionals, intentant la sempre impossible quadratura de trencar amb l’estat sense trencar el sistema polític autonòmic que en última instància emana de la sobirania espanyola, i sobretot, provant de no apareixer davant dels poders econòmics com una força perillosa per a l’intocable ordre social.
I com fa un any, seguim escoltant proclames sobiranistes i veient exercicis rituals de simulació, sense veure que es concreti en res més que la perpetuació de l’excusa del mal tracte i espoli econòmic per justificar la continuació de la política de govern extremadament dura contra les classes populars, que es presenta com a inevitable mentre no s’assoleixi una sobirania per la qual, per altra banda, es demana educadament permís als maltractadors, mentre es posa el fre a cap ruptura institucional, esperant sortides legals que evitin un enfrontament amb l’estat.
Però és que podria ser d’una altra manera? només se sorprendran del frau que suposarà la marxa enrere a canvi d’un nou pacte amb l’estat els qui confien en les forces que representen els interessos que representen, les mateixes forces que han mercadejat amb els drets nacionals catalans gestionant el poder autonòmic durant dècades, que han creat una catalanitat feta a imatge de la classe que representen, submissa i conservadora, n’han mutilat l’extensió territorial i n’han amagat tot el seu caràcter popular.
Si volem un veritable procés d’emancipació només podem confiar en els que volen la independència i volen canviar les coses. Per això davant el discurs oficial es fa necessària més que mai la presència al carrer de l’esquerra independentista, que aquesta sigui capaç de defensar i fer conèixer el seu projecte, que expliqui que hi ha alternativa a l’hegemonia de la dreta, que els i les treballadores i les classes populars no acceptem ser espectadors sotmesos a les seves renúncies ni ens resignem a les vies mortes de les eternes promeses incomplertes.
Per això són necessàries també iniciatives com la que es vol impulsar amb la campanya que duu per lema Independència per canviar-ho tot, iniciativa que només pel fet d’anunciar-se ha aixecat de seguida expectatives, interès i simpaties importants, i que caldrà ara omplir de raons, de continguts transformadors, des de la participació dels moviments populars, de la gent; i caldrà també omplir de fets, sortint al carrer el proper 19 d’octubre per mostrar que més enllà de transicions perquè tot segueixi igual, hi pot haver una independència per canviar-ho tot, per fer néixer el futur dels Països Catalans.