Quan escrivim aquest editorial, fa dues setmanes que tot va començar. Però encara no sabem ben bé què és. Feia mesos que ens preguntàvem per què la gent no esclatava, per què la gent no sortia al carrer a protestar pels alts índex d’atur, per les retallades cada cop més profundes de serveis públics com l’educació i la salut. I quan ha esclatat, ens ha agafat desprevinguts i en plena campanya electoral.
L’esclat del moviment dels indignats, com se l’anomena, ha coincidit amb una campanya electoral on les CUP hi han participat amb moltes propostes que aquests dies es fan a les acampades i assemblees que s’han estès arreu del país. I no només són les CUP qui fa temps que fan crítiques i propostes com moltes de les que es plantegen a les places de les poblacions catalanes aquests dies. També la resta d’organitzacions de l’esquerra independentista, sindicats combatius o espais de lluita com assemblees de drets socials i plataformes de defensa dels serveis públics fa temps que diuen que no podem continuar amb la situació actual i que cal un canvi dràstic del sistema. Fa molt temps que defensem que cal acabar amb el capitalisme i construir el socialisme. Però mai l’esquerra independentista ha sabut connectar amb tanta gent com la que aquests dies surt a les places, pica cassoles i s’implica en comissions.
Des de la dreta catalana han volgut acusar les acampades d’espanyolistes per menysprear-les. I malgrat que, certament, hi participen persones amb plantejaments espanyolistes, no es pot afirmar que sigui aquesta la tendència del moviment que s’ha generat al nostre país. A més, cada cop en les propostes de més places s’hi incorpora la defensa del dret a l’autodeterminació. El que sí que és cert és que són un moviment que té àmbit estatal, malgrat que al nostre país tingui característiques pròpies, (sovint amb una major càrrega ideològica anticapitalista que les propostes en clau regenaracionista que protagonitzen el moviment a Madrid). Tot i això, si mirem el mapa de les protestes, hi ha una excepció: a Euskal Herria les acampades han tingut una participació molt menor que a la resta de l’Estat. El nivell de connexió de l’esquerra abertzale amb les persones indignades per un sistema injust, opressor i repressor ha fet que no els calgués ocupar les places per fer-se sentir i fer propostes, perquè al país basc ja hi ha qui articula i mobilitza de fa molts anys la indignació.
Al nostre país, moltes militants de l’esquerra independentista, després de les incerteses inicials davant les primeres acampades, s’hi han abocat. Perquè la indignació ha esclatat d’una manera que no teníem prevista, però ha esclatat. I moltes militants han vist aquest moviment com una manera de potenciar la conscienciació, socialització política i augment de confiança en l’acció col·lectiva, i també de sumar nova gent al combat i engruixir els moviments que ja existien. I fer-ho no pas amb voluntat de manipulació, sinó amb l’objectiu legítim d’enfortir els espais de lluita.
Hi ha molts perills en aquest moviment, és clar. Hi ha el perill que la retòrica apolítica o fins i tot antipolítica comporti una desvinculació de les indignades i indignats respecte la realitat catalana i les lluites pròpies dels moviments socials i l’esquerra política i sindical alternativa. Hi ha el perill que l’accent posat en la reforma electoral acabi sent simplement una arma d’IU i UpyD per intentar tenir més representació institucional en benefici, a més, dels discursos més espanyolistes.
Així doncs, connectar les acampades i assemblees als barris, pobles i ciutats amb els espais de lluita contra l’actual sistema polític i econòmic és el repte que l’esquerra independentista té al davant, i portar, d’aquesta manera, el moviment de les indignades i els indignats més enllà de la solidaritat antirepressiva i d’un abstracte discurs de democràcia de base. Serà la manera que les acampades no acabin sent només foc d’encenalls. No és senzill. Però és una oportunitat com poques vegades hem tingut.