Una perla, n’Aguilera
Entre els soldats de la ploma “por Dios y por España” l’empleat de la quinzena es diu Manuel Aguilera. Ex-skinhead i educat en una universitat de l’Opus Dei, treballa per a El dia de Baleares, separata illenca d’El Mundo. La darrera atzagaiada de l’infame periodista té com a motiu la Diada de Mallorca. En l’edició del 31 de desembre cobria la notícia, per dir-ho d’alguna manera.
La retòrica emprada no dóna lloc a dubtes sobre la ideologia del narrador: “grups nacionalistes tornen a fer de la ‘Festa’ un acte de repulsió a Espanya”. L’esmentat “acte de repulsió” es contradiu amb l’essència de la “Festa” tal com Aguilera l’entén. I es refereix a “llur particular Diada de Mallorca de rebuig vers tot el que és espanyol”, apropiant-se del punt de vista “universal” enfront del punt de vista “particular” dels manifestants. “Es saludaren al Born les cares conegudes de sempre: PSM, ERC, OCB, Joves per la Llengua, SEPC, Maulets”. El que hagués estat noticiable és que s’hi haguessin presentat els Guerrilleros de Cristo Rey. A més s’equivoca, car “mescla l’OCB en la manifestació, quan és públic i notori que l’OCB no hi té res a veure” (www.tribunademallorca.cat, 18 de gener). S’aferra al principi segons el qual “si passen coses que no t’agraden digues que ha estat gent de fora”: “havien vingut també viatges organitzats d’ independentistes de Catalunya”. El punt de vista nacional és explícit: si en una manifestació espanyolista a Madrid hi havia gent de Barcelona no consideraria que havia vingut gent de fora, i reforça els elements connotatius dient que “avançava entre crits contra Espanya davant l’esguard esbalaït dels que feien les compres”, suggerint que els mallorquins són aliens al contingut reivindicatiu de la marxa, fet contradit per l’existència dels col·lectius que ell mateix esmenta. Faria gràcia si no fos per què segons el comunicat emès per Endavant i Alerta Solidària “tres persones, dos d’elles militants d’Endavant-OSAN, van ser detingudes i interrogades (…) acusats de diversos delictes relacionats amb els fets succeïts al final de la manifestació”, relatats per Aguilera com si haguessin agredit inopinadament un pobre ancià que allà es trobava fent unes canyes en una terrassa i uns policies que comentaven alegrement la jugada. Però “aquestes dues persones varen formar part del servei de seguretat de l’esmentada manifestació (…) protegint en tot moment la integritat dels manifestants de les provocacions i agressions de diversos feixistes i de la violenta i injustificada actuació policíaca”, la motivació, efectivament injustificada, de la qual era la crema d’una bandera espanyola. El detall “cañí” és que l’ancià de les canyes se les pagava amb la pensió que li correspon com a guàrdia civil jubilat i l’acompanyava un conegut militant ultradretà de Calvià que es dedicava a llençar cadires i insultar els manifestants mentre la policia mirava cap a la banda que interessa. Naturalment “no hi ha hagut cap detenció dels dos feixistes que provocaren i iniciaren els incidents”, provocació documentada fotogràficament, la qual cosa no impedeix Aguilera escriure el 18 de gener que “no es coneix que fossin prop del lloc de l’agressió” i criminalitzar dels detinguts oferint-ne una biografia basada en informes policials il·legals, donant-ne nom i cognom en contra de tot codi deontològic. I com no, explota la inesgotable pista basca recordant que un d’ells -col·laborador d’aquest mitjà- va participar en la campanya d’Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees. Una perla n’Aguilera, sí senyor.
