Aquest Onze de Setembre està cridat a ser una mica més històric que els darrers, ja que al carrer es mobilitzaran, sota consignes independentistes, desenes o centenars de milers de persones. L’esquerra independentista hi serà, com hi ha estat ininterrompudament des de 1977, amb mobilitzacions pròpies. En un moment en què el debat sobre la independència i com arribar-hi bull més que mai, creiem que és important que la proposta de l’esquerra independentista sigui escoltada.
L’esquerra independentista aposta per la Unitat Popular. Això és, l’autoorganització de les classes populars dels Països Catalans entorn d’un programa polític d’independència nacional, sobirania econòmica i drets socials per als Països Catalans. La unitat popular ja ha començat a caminar arreu dels Països Catalans. L’esquerra independentista la impulsa i l’acompanya amb la força organitzativa de la seva xarxa. Més de cent casals i ateneus, l’organització independentista juvenil més potent, més de cent regidors i regidores als ajuntaments, un sindicat d’estudiants amb presència a totes les universitats dels Països Catalans i un sindicat de treballadors que dia a dia va augmentant la seva implantació. Però necessitem ser més, molts més, perquè la victòria és més a prop que ahir i la feina a fer és encara molta.
La unitat dels Països Catalans ha de ser irrenunciable en tot projecte independentista. Els Països Catalans no són ni una utopia, ni un projecte, ni una causa perduda ni un tant de bo. Els Països Catalans són la nostra nació. Per això tot projecte polític i tot objectiu estratègic, i la independència n’és un, cal que sigui plantejat i planificat des d’una òptica nacional de Països Catalans. Qualsevol altre camí o bé és negar als Països Catalans la condició de nació o bé és autolimitar-se creient que aquesta autolimitació serà recompensada d’alguna manera. L’organització ha de ser nacional, els objectius han de ser nacionals i l’estratègia ha de ser nacional. És aleshores quan podrem aplicar les tàctiques que convinguin a cada moment i territori sense contribuir involuntàriament encara més a la fragmentació de la nostra nació.
Sense sobirania econòmica no hi ha veritable independència. No podem analitzar la situació política dels Països Catalans només des del joc parlamentari de les majories i minories. La major part de la sobirania d’un poble està en mans d’institucions i mecanismes que escapen totalment al control de la política representativa i que actuen en benefici d’una minoria i en contra dels interessos d’una majoria. És per això que és necessari situar en primera línia del combat polític la sobirania econòmica, que no és més que el control democràtic de les decisions econòmiques per a decidir l’ordenament d’un sistema econòmic just, al servei de les classes populars i basat en l’economia productiva. La manca de sobirania econòmica no només devaluaria una hipotètica independència formal, sinó que hipoteca ja des d’ara un possible procés d’independència.
Sense drets socials no hi ha majoria social independentista. Aquests són indissociables de la construcció d’una República i donen sentit a l’existència d’institucions col·lectives per a garantir-los. És inviable pretendre construir una majoria social de bracet d’aquells que estan destruint les conquestes socials per a privatitzar allò públic. Per això cal posar sense embuts els drets socials en el programa polític independentista, ja que la conquesta d’una República dels Països Catalans ha de suposar un salt qualitatiu en els drets i condicions de vida de les classes populars catalanes.
L’esquerra independentista afronta el nou escenari amb optimisme. Això és així perquè l’esquerra independentista és un moviment intrínsecament optimista que ha lluitat pràcticament en solitari durant molts anys, patint repressió, presó i exili, per uns objectius que avui veiem com estan essent assumits per cada vegada més gent. Ara bé, cal no confondre optimisme amb ingenuïtat. Es fa molt difícil no veure els perills de manipulació del creixent sentiment independentista per part d’aquells que fa dècades que gestionen i es beneficien de l’encaix amb Espanya i que ara pretenen usar el clam de llibertat per a intentar negociar el salvavides de l’autonomisme i, de passada, dissimular que són ells qui han desmantellat bona part dels drets socials. Un procés independentista pretesament dirigit per aquesta gent és inviable.
Ens cal un poble mobilitzat. Si volem construir una nació completa i lliure no n’hi ha prou amb assistir a les grans mobilitzacions històriques ni amb penjar l’estelada al balcó. Cal participar en el dia a dia de les mobilitzacions i lluites del nostre poble, des de les vagues fins a la lluita per la llengua, ajudant a fer créixer l’autoorganització popular, en casals o en plataformes pels drets socials. Aquesta no és una lluita feta a cops de titular ni al dictat del personatge mediàtic de torn, però és un mitjà molt més efectiu per a treballar en la construcció d’una Unitat Popular que ha d’aplegar la majoria social que assoleixi la independència al conjunt dels Països Catalans.
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.