Una qüestió de mitjans
Dilluns 17 d’octubre. Dos judicis diferents, una sola qüestió sobre la taula. Quatre militants de la CUP de Sant Boi han estat jutjats acusats d’un delicte d’injúries greus pel portaveu de Plataforma per Catalunya a la població del Baix Llobregat. Segons la formació racista, els Mossos havien informat al seu regidor que havien trobat a quatre persones enganxant cartells contra ell, i que podia presentar una denúncia. El cartell en qüestió deia “No et deixis enganyar; la crisi la provoquen els rics. Digues no al racisme” i hi apareixien les cares de Duran i Lleida, Hitler, Anglada i l’esmentat regidor amb els ulls tapats per una ratlla negra. A cadascun dels dirigents se li atribuïa un insult racista. En concret, a David Parada, que així es diu el regidor, li feien dir “Sudacas”. Segons alguns mitjans, la jutgessa està considerant obrir una causa contra el Secretariat Nacional de la CUP per aquest motiu.
Mentrestant, a Manresa començava el judici contra Anglada i contra un altre membre del mateix partit per incitació a l’odi racial. El motiu d’aquest judici era un pamflet distribuït durant la campanya de les eleccions municipals de 2007 en què un suposat grup de marroquins cridava a votar qualsevol partit menys Plataforma per Catalunya, el qual apareixia definit com el partit que expulsaria “tots els nostres companys il·legals”. Es dóna la circumstància que un dels actuals regidors de la PxC a Manresa va declarar recentment, en relació al cas d’un jove magribí mort després d’entrar en coma mentre estava sota custòdia dels Mossos, que era “una despesa menys per a l’erari públic”.
No sé com acabarà tot això, però personalment, com a militant d’un moviment popular que considera l’Estat un enemic, i a qui l’Estat considera un enemic, desconfio de qualsevol via jurídica per combatre l’adversari. Considero que la judicatura i els cossos policíacs per una banda, i els mitjans de comunicació per l’altra (o almenys els més poderosos) juguen al joc dels que atien el racisme, i encara que hipòcritament rebutgin la formació PxC, n’informen profusament i n’avalen els seus posicionaments a través dels seus portaveus “moderats”: Duran i Lleida i Albiol.
En aquesta tesitura, em pregunto si demanar il·legalitzacions i prohibicions no suposa en realitat reivindicar cadenes que després (o mentrestant) ens podrien sotmetre a nosaltres i em queda ben clar que, en qualsevol cas, i més enllà de que puguem guanyar posicions per vies jurídiques, el feixisme avança si no se’l combat: amb organització, al carrer i amb els mitjans de sempre.
