Usar agents infiltrats en les manifestacions no és una tècnica d’investigació de delictes és una tècnica de control social. I amb aquesta afirmació vull començar a desgranar aquest fet de legalitat dubtosa en la justificació jurídica i d’il·legalitat provable en la pràctica.
La introducció de la figura de l’agent encobert respon a un intent de buscar nous instruments per perseguir i reprimir conductes delictives d’especial gravetat, a la vista de la insuficiència o ineficàcia d’altres mètodes d’investigació tradicionals.
La infiltració policial més comuna troba la seva justificació legal en la investigació d’estructures de delinqüència organitzada. Els requisits per usar aquest mitjà extrem, extraordinari i vulnerador de les garanties de defensa són: que ha de ser un mitjà subsidiari, s’ha d’utilitzar únicament quan no puguem obtenir la finalitat de recerca amb un altre mitjà que sigui menys restrictiu; ha de ser un mitjà proporcional, sols es pot utilitzar per al descobriment de supòsits delictius de naturalesa molt greu; i, finalment, ha de respectar el principi d’autorització, la intervenció i control judicial de la mesura d’investigació encoberta.
El cert és que sobre l’agent infiltrat en estructures de delinqüència organitzada existeix abundant bibliografia i sentències de diferents tribunals. En canvi ens trobem amb un buit de referències bibliogràfiques respecte al tractament jurídic dels agents infiltrats en els moviments polítics i més en concret quan la infiltració és en moments puntuals, com les manifestacions per exemple. I tot i que sigui molt difícil trobar referències judicials sobre la seva existència ningú no pot negar que existir, existeixen, i que són una “tradició llarga i vergonyosa” com el professor universitari canadenc Mark Leier definia. I sinó que els ho preguntin els moviments socials canadencs de protesta contra el G-20.
No cal ni que ens fem la pregunta de perquè si és una veritat coneguda i constatable els governants tenen aquesta reticència a reconèixer-la oficialment ja que la resposta no pot estar més clara: defensar la seva legalitat és molt complicat, i sovint també és antidemocràtic i vergonyós.
Sembla que el propòsit de la infiltració de la policia en les manifestacions té una doble vessant. D’una banda intenta ser una tècnica d’investigació per aconseguir informació i crear testimoni de cara a processos judicials però sobretot és una tècnica de control ja que busca reprimir les conductes que poden constituir un delicte de la manera més còmoda i avantatjosa, que és fent servir l’engany.
I és que els policies infiltrats en les manifestacions rarament compleixen el requisit perquè la seva actuació sigui legal ja que la seva intervenció ha de ser la d’observador. Aquesta és una posició passiva i per tant no pot participar, provocar o induir al delicte, i aquí és on aquesta tàctica policial grinyola ja que la distància mitjana entre el simple observar i passar directament a provocar el delicte és solament d’una passa. I és aquí també on canvia de denominació i en molts casos no parlem de policies infiltrats parlem d’agents provocadors.
L’any 2001, i anava molt tard al meu parer, en el context de la manifestació contra la globalització del 24-J a Barcelona, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va advertir el perill que suposen els policies infiltrats en les manifestacions ja que la seva presència pot derivar en un delicte provocat.
Amb l’actuació dels agents policials provocadors s’imposa el més cru utilitarisme policial en detriment dels drets fonamentals de les persones i els drets i garanties de defensa de les persones imputades en qualsevol procediment penal, ja que busca assegurar una repressió còmoda, avantatjosa -com hem dit-, selectiva i discriminatòria.
Sembla que tot el que he escrit sigui pura ficció, o la temàtica d’alguna pel·lícula on aparegui la Brigada Politico-Social del franquisme, o inclús més actual, on aparegui el Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació del CNP fent de les seves, però el cert és que aquest fenomen és com un gas que sura invisible a l’aire, que sembla que no es pertorba pels canvis polítics ans al contrari que es torna més fort i sofisticat, intangible i a la mateixa vegada punyent, sembla una excusa per a fer servir per les defenses dels imputats en els desordres a les manifestacions. Però el que és definitivament és una tàctica de control social.
Vénen mals temps, el mal que el neoliberalisme està fent als serveis públics i que es concretarà en la Llei òmnibus evidenciarà també una davallada en la protecció dels llibertats de les persones i no hem d’acceptar que l’estat de dret amb les seves tuteles, limitades i imperfectes, es substitueixi per un estat controlador, a més encobert, en el qual les persones estem a disposició de l’arbitrarietat policial.
Aquesta violència encoberta representa l’eina última més desesperada i covarda que té el govern per intimidar l’adversari polític i crear tensió social, però crec que evidencia també una altra cosa: que ho estem fent bé.
*Isabel Vallet és lletrada i militant de la CUP de Barcelona.