Havíem de guanyar i ho vam fer. Per quarta vegada en menys d’un any. Es diu fàcil, es viu heroic. El que passa a aquestes hores era el previst: el front internacional multiplica atacs, amenaces, insults, des del Grup de Lima, els Estats Units fins a la Unió Europea. Sabíem ahir que el 21 seria més difícil que el 20, que cada dia per venir segurament ho sigui més. Guanyar té un cost alt quan s’està sota setge d’una guerra que ha entrat a les nostres cases, carrers i subjectivitats. Una victòria significa un redoblament de violència que anuncien públicament amb impunitat.
Això estava en l’imaginari dels dies anteriors a la votació, durant tot el dia de vot. Tant en el chavisme com en els escuálidos i opositors. En el primer cas com a element central per no rendir-se, no lliurar-li el país als qui sense haver pres el poder polític ja han demostrat fins on són capaços d’arribar -i és només l’inici. En el segon cas, i en particular dels que cridaven a l’abstenció, com un mal necessari. Han arribat a la conclusió que l’única manera d’acabar amb el chavisme -que redueixen a un govern i una massa de pobres sumits en la ignorància i les subvencions- és a través del col·lapse econòmic i la intervenció estrangera.
Sabíem llavors que avui vindrien, com succeeixen, nous anuncis des del front internacional. Els han vingut preparant des que van decidir que la seva estratègia seria buidar les eleccions. És segur que augmentaran el bloqueig econòmic com ja ho ha anunciat el govern nord-americà, queda per veure com es traduirà el no reconeixement internacional a la victòria més enllà de la retòrica, i si buscaran nous assalts finals. L’anterior, entre abril i juliol, els va deixar un saldo de derrotes que encara els manté en crisi.
Cues de votants al barri popular de La Vega, Caracas. (M. Teruggi)
Per què vam guanyar el diumenge? Per raons de política i classes socials. Vam ser com a força unitària amb candidat únic, amb un discurs democràtic coherent amb la història chavista, amb la presència de Chávez, la dimensió del que estava sobre la taula, i una base social que s’estima en un terç de la població. En això últim entra la qüestió de classe, que el dia d’ahir va poder graficarse novament. Posaré com a exemple un recorregut a La Vega, barri popular de Caracas que té als peus del seu turó zones de classe mitjana: com més amunt, és a dir, més humil, més votants, com més avall, menys votants, fins a les zones veïnes de classe mitjana d’El Paraiso, que eren de molta solitud. A les cinc de la tarda havia cues a la part alta del turó, des d’on Caracas sembla una ciutat aliena. El tall de classes va ser nítid, el chavisme com a identitat s’assenta sobretot en sectors populars: rereguarda i avantguarda.
Es va guanyar també perquè els adversaris no tenien pes suficient. Falcón, de tradició traïdora, no va mesurar el que pensava, la seva proposta tramposa de dolarització no va calar. Bertucci va emergir, i això sembla ser per a ell una victòria. Maduro era més candidat que ells, el chavisme és més que ells. La diferència de vots és allà, gran, de més de quatre milions de vots entre Maduro -amb 6.157.185- i el segon, Falcón -amb 1.909.172- que en el seu discurs va obrir la porta del no reconeixement dels resultats -¿ què diran els opositors que afirmaven que era un candidat que havia posat el mateix chavisme? Falcón suma dues derrotes en set mesos, la primera com a governador a l’octubre, la segona el diumenge. Perilla la seva perspectiva política, ho sap, llança cartes desesperades que poden portar perills de violència.
La diferència entre tots dos va ser llavors més del previst. Pel que fa a la participació, 46% de la població, és important veure-la en dos nivells. Si es mesura en paràmetres internacionals -quina participació hi ha a Xile, Colòmbia, per exemple- resulta estar dins dels nombres que es manegen en altres països, fins i tot més. Un aclariment necessari: la dreta abstencionista conduïda des de l’estranger havia de dir frau amb qualsevol nombre que hagués donat a Maduro per guanyador, i els titulars estaven escrits. La participació mesurada en termes nacionals llança altres possibles conclusions. En primer lloc, que la campanya abstencionista de les principals forces opositores va tenir impacte en la seva base social, i en segon lloc que una part dels sectors populars, del chavisme, no van anar a votar. Contestar per què això últim va succeir implica encertar a possibles respostes sobre com tornar a apropar al vot i a la participació als que s’han allunyat.
Posat a posar dues hipòtesis diria que una és la situació material -que impacta de ple en els sectors populars i les classes mitjanes baixes- i com s’han, o no, construït respostes a aquesta situació. La segona és la pràctica política del chavisme, les formes de fer política, en particular en la direcció, davant aquest quadre prolongat de dificultats, de retrocessos materials.
Podem dir que el chavisme va votar, va aconseguir un triomf necessari, i va deixar veure descontents acumulats. Guanyar en aquesta situació econòmica i política diu encara més de la victòria aconseguida. La resposta a aquesta situació no vindrà només de Nicolás Maduro. No vol dir que el president, la direcció cívic-militar, no tinguin un paper central de complir, que només ells poden fer algunes accions -polítiques d’Estat, decisions de govern, mesures polítiques- sinó que el chavisme com un tot ha de trobar les formes de revertir aquesta situació. Què faran els diferents partits polítics, els moviments socials, les comunes, els consells de treballadors, per exemple? Quina política i estratègies de poder, disputa i mobilització tenen en aquest quadre on vindran més cops interns i externs? Dipositar la glòria i el mal en una sola persona no és just. El chavisme necessita de tot el chavisme per combatre aquesta situació.
Estem en un nou moment de la gran batalla, la guerra que ens han declarat. El 20 era imprescindible per al chavisme i es va aconseguir la victòria, que hem de subratllar per les dificultats en les quals es va emmarcar. No hi ha ni hi haurà treva: vénen redobles programats de violència econòmica, assajos de noves formes de desenllaç per fer-se amb el poder polític que no aconsegueixen amb els vots. La urgència? L’economia, un diagnòstic conegut. Amb quines mesures i actors es pot resoldre? Aquí la pregunta pel pla. El 20 de maig es va fer història.
*Marco Teruggi és un periodista argentí, resident a Caracas, col·laborador dels portals informatius Notas, Contrahegemonía, Telesur, Resumen Latinoamericano. Blog: https://hastaelnocau.wordpress.com
