“Aquest 2014 serà l’any que les nostres autonomies transferiran més diners al sistema financer com a pagament del deute” “L’administració autonòmica ha transferit més de 38.000 milions al sistema financer des de 2010” “Des de 2010, les nostres autonomies han pagat més de 15.000 milions d’euros en interessos del deute”
Al llarg d’aquest desembre, els tres parlaments dels territoris autonòmics dels Països Catalans votaran els pressupostos d’aquestes autonomies. Una mirada a les xifres ens indica que estem en cotes màximes del procés de centrifugació dels recursos d’aquestes administracions cap a mans privades.
Ara, però, des dels governs i des del poder econòmic es fan mans i mànigues per vendre una lenta recuperació de l’economia espanyola. S’intenta instal·lar la imatge que el pitjor ja ha passat, mentre les xifres mostren que en comptes d’això, és la percepció de la ciutadania la que s’està acostumant a la precarietat, a diferència de tres anys enrere.
Aquesta imatge que “el pitjor ja ha passat” no concorda amb les xifres dels pressupostos: el deute públic ha assolit xifres rècord Només cal veure com enguany el pagament del deute assoleix quotes rècord a tots tres territoris. Aquest 2014 és l’any en què les nostres autonomies més diners han transferit al capitalisme financer per a retornar el deute. És, així mateix, un any de rècord negatiu pel que fa a desinversió social.
L’espiral del deute
“Enguany, les autonomies contrauran un deute de més de 14.000 milions” “El deute autonòmic als Països Catalans s’enfila ja a 87.679 milions d’euros” “El deute públic de totes les administracions que correspondria als Països Catalans és del 118% del seu PIB” **“En el conjunt dels Països Catalans, la despesa social de les autonomies s’ha reduït en 6.409,5 milions d’euros”
El percentatge del retorn del deute ja supera el 25% del pressupost de cadascuna de les tres administracions. Des de 2010, les tres administracions han pagat només en interessos del deute -és a dir, en negoci bancari- més de 15.000 milions d’euros. Això equival gairebé al pressupost total d’enguany del País Valencià. Així mateix, des de 2010 aquestes mateixes administracions han amortitzat 23.157 milions d’euros. Això vol dir que des del sector públic, en pagaments referents al deute, s’han transferit cap al sector financer més de 38.000 milions d’euros. Més que el pressupost d’enguany de la Generalitat de Catalunya.
La roda del deute, però, s’engreixa també amb l’endeutament any rere any. Així, només en el pressupost de 2014, totes tres administracions contreuen un deute de 14.000 milions d’euros. Actualment, el deute públic de totes tres administracions autonòmiques és de 87.679 milions d’euros.
Aquest és només, però, el deute de l’administració autonòmica. Agafant el 30% del total del deute de les administracions públiques de l’estat -percentatge de la població dels Països Catalans sobre el conjunt estatal- tindríem que el deute pujaria a 384.587 milions d’euros.
Aquesta xifra equival al 118% del PIB del nostre país. Un percentatge de deute que situa els Països Catalans en la línia crítica. Per a tenir una imatge sobre l’impacte de l’espiral del deute -i la seva difícil resolució dins la lògica econòmica actual-, si aquest deute els Països Catalans l’haguessin tingut el 2009, haguessin estat el sisè país del món més endeutat, i el primer d’Europa.
Retallades socials
En el cas dels Països Catalans, les polítiques partidàries de l’aprimament dels drets socials han trobat un magnífic aliat en el nacionalisme espanyol. Les comunitats autònomes, a banda de ser l’expressió del poder polític de les elits locals, són també el braç executor dels serveis socials de l’estat. Així, l’ofensiva recentralitzadora ha permès cobrir els atacs antisocials amb la problemàtica territorial.
Tot i que la retòrica dels governs ha estat dir que s’han retallat i s’estan retallant abans altres partides que no pas les despeses socials, l’anàlisi de les xifres ens permet veure una realitat completament diferent. D’entrada, perquè aquestes declaracions sovint són sostingudes per xifres que separen el salari dels treballadors dels serveis socials d’aquesta inversió social. Però si es contempla la partida com a única, es veu que la retallada ha estat substancial.
En el cas de Catalunya, el pressupost d’educació ha disminuït des de 2010 en 2.151 milions d’euros, mentre que el de sanitat ho ha fet en 1.663,1milions d’euros. En el conjunt dels Països Catalans, la despesa social de les autonomies s’ha reduït en 6.409.5 milions d’euros. Contra alguns tòpics, mentre que Catalunya dobla el País Valencià pel que fa a pressupost, el triplica pel que fa a quantitat de les retallades socials.
###
El Fons de Liquiditat Autonòmica, una eina de recentralització
El FLA és l’instrument que l’estat utilitza per a intervenir en l’economia i els pressupostos de les autonomies. En el moment en que Espanya entrà en l’espiral de la prima de risc es trencà el principi d’equilibri entre el poder central i el poder autonòmic en matèria econòmica. Si bé l’estira-i-arronsa sobre el finançament havia servit com a arma política -tant de CiU contra Madrid, com del PP valencià contra Zapatero-, tots dos poders polítics tenien suficient capacitat autònoma per anar mantenint la seva estructura.
En el moment en que els recursos ja no van ser suficients, el poder central va intervenir de facto el sistema autonòmic, erigint-se com l’únic ens amb capacitat per a accedir al finançament internacional i, per tant, en l’intermediari obligatori de les autonomies per accedir a aquest finançament. Una intermediació que organitzà a través del FLA.
El Fons de Liquiditat Autonòmica és l’organisme que s’encarrega de donar finançament a aquestes administracions a través de l’adquisició de diner a un interès variable però superior al 4%. Amb dues condicions: que cada autonomia hagi de seguir les directrius marcades per l’estat en matèria de dèficit i hagi de retre-hi comptes, i que els diners del FLA s’utilitzessin en un primer moment per a pagar els interessos del deute al sistema financer. Enguany l’estat no ha transferit directament els diners a les comunitats, sinó que ha pagat ell en nom de les autonomies una part dels deutes d’aquestes amb els proveïdors.
Amb aquest sistema, les administracions autonòmiques passen a ser deutores de l’estat central. En el cas de Catalunya, per exemple, els interessos que caldrà que l’administració autonòmica retorni a la central durant els propers 10 anys s’apropen als 1.000 milions d’euros.
En el centre de tota aquesta espiral hi ha la població. Una població que veu com els seus diners pagats amb impostos són deixats pel Banc Central Europeu a un 1% d’interès als bancs perquè comprin deute dels estats al 4,5%. I que en el cas dels Països Catalans veu com una part dels seus impostos serveixen per a fer préstecs a la seva administració autonòmica amb la condició que aquesta els inverteixi en pagar interessos del deute i relegui la inversió social en segon terme.
