[bar group="860×106"]

“Vada a bordo, cazzo!”

La premsa ha trobat una mina, els darrers dies, en la catàstrofe naval del creuer Costa Concordia. Els cataclismes que posen la vida de centenars de persones en mans d’un sol home sempre han estat del gust de la indústria de la cultura, particularment en el cinema nord-americà. La naturalesa humana posada al límit de la supervivència excita la imaginació d’aquells que ens volen guanyant-nos el pa “in extremis” cada dia. L’heroïsme i la èpica capacitat de l’home per arrossegar-se en les condicions més lamentables per salvar el coll es contraposen en la seva perversa fantasia a l’avorridíssima figura de l’home que realitza cada dia el seu treball en condicions normals i preten dur un sou a casa sense morir ofegat per l’ansietat. Aquesta figura la narrativa del capitalisme-espectacle la identifica amb el més horrorós dels monstres: el funcionari (glups!).

 

Amb el títol de “La nau” Enric Juliana aprofitava, el diumenge 22 de gener a “La Vanguardia”, el darrer culebrot informatiu protagonitzat pel capità Schettino per extreu-re’n unes metàfores d’allò més recargolades. Per a Juliana “l’electritzant diàleg entre el capità del Concordia i el comandant del port de Livorno ha sintetitzat brutalment el tens enfrontament entre la Itàlia que s’escaqueja i la que compleix les normes”. Com és sabut -i enregistrat- el comandant intenta obligar el capità a complir les seves fucions al crit ja llegendari de “Vada a bordo, cazzo!” (“Vagi a bord, collons!”) mentre l’altre prova de salvar el propi coll amb evasives.

Segons Juliana “el govern de Mario Monti ha creuat aquesta setmana el riu Po en aprovar unes mesures de liberalització que afecten interessos gremials als que ningú abans no havia gosat tocar. Farmàcies, taxistes i notaris estan en peu de guerra. Moltes normes i reglaments canviaran, en l’intent d’eixamplar la competència i donar més oportunitats als joves. El país pot enfonsar-se en un mar de protestes corporatives, o aixecar el cap lentament”. Queda clar que el senyor Monti ho fa tot per amor als joves. Aquestes inclinacions filantròpiques, però, no reben la deguda comprensió dels farmacèutics, els taxistes i els notaris que, com tothom sap, són els qui han abocat la nau d’Itàlia al naufragi. En la narració de Juliana, per tant, al senyor Monti li toca fer el paper de l’heroic comandant di Falco i als taxistes de Roma el de l’infame capità Schettino.

No seré jo qui posi límits a les expansions poètiques del senyor Juliana però trobo que ha perdut l’oportunitat de formular la metàfora correcta. El senyor Monti és assessor internacional de Goldman Sachs i membre del Club Bilderberg, que ve a ser com la versió cristiana de la cova dels quaranta lladres. És, per tant, el representant polític de la Itàlia que s’escaqueja. D’uns senyors que un bon dia van decidir acostar-se capriciosament a la costa de la manera més imprudent. La festa havia de continuar. Els detalls simpàtics amb els amiguets i els deliciosos sopars amb senyoretes moldaves s’havien de mantenir a costa de tot tipus de riscos. I quan el vaixell va embarrancar, els senyors van decidir saltar als bots salvavides en forma d’enormes ajuts pagats pels passatgers. I la gran diferència amb el naufragi del Costa Concordia és que, a l’altre costat del fil, no hi va haver mai ningú que els digués: “Vada a bordo, cazzo!”.


[bar group="860×106"]