El teatre, com qualsevol altra forma d’art, no pot defugir la realitat si pretén incidir en la societat que l’ha creat. En el cas del País Valencià, i en especial de la ciutat de València, això implica parlar de retallades de drets socials, de corrupció política, de la política de grans esdeveniments, de l’hegemonia del Partit Popular en la majoria de les institucions, dels efectes de la crisi econòmica en la vida de les persones, etc. Això és el que hauria de fer un teatre per a poder ser considerat compromés, i això és exactament el que fa Valèntia, la primera obra del col•lectiu Veus.
Veus és un projecte teatral que s’ha marcat com a objectiu l’escriptura de peces mitjançant el diàleg i l’intercanvi entre diversos autors. Els seus impulsors volen crear al marge “de censures o condicionaments empresarials o de mercat” i que les seues creacions es posicionen davant la realitat política i social valenciana. I a més, fer-ho en català. Valèntia, el primer fruit d’aquest experiment, acompleix amb escreix totes les fites.
Inspirada en Zero responsables, el muntatge sobre l’accident del metro, i escrita per Maribel Bayona, Patrícia Pardo, Jaume Policarpo, Xavier Puchades i Begoña Tena, Valèntia està composta per cinc històries breus i independents que tenen lloc a València unides només pel fil conductor de les retallades en els serveis públics. En la primera una jove ha de ser tractada de leucèmia en un sistema de salut públic els recursos del qual s’han malbaratat en els grans esdeveniments; la segona és el dia a dia de tres mestres que sobreviuen en una escola concertada; i la tercera ens porta al pati d’un edifici on coincideixen la portera, la mare d’una alumna de l’Institut Lluís Vives que busca la seua filla durant la primavera valenciana i una jove que esperava el seu pare octogenari a l’estació del Nord, però a qui la policia li ha impedit d’arribar-hi.
La quarta història té lloc a un pis on conviuen una àvia que va perdent la memòria i el seu nét que la cuida, un enginyer sense feina; i la darrera ens porta a una València del futur on el fill d’un exvicepresident que parla una estranya barreja de català, castellà, anglés i mandarí, fruit de la política lingüística de la Generalitat, cerca la seua mare biològica, una prostituta que va quedar embarassada pel polític anys enrere en una de les festes del partit (resulta sobrer dir a quin partit fa referència).
Acompanyada d’una escenografia mínima, barrejant les dosis justes de drama i d’humor (especialment en la història protagonitzada per les mestres) i amb una coherència absoluta entre les seues diferents parts, aquesta obra no és només una denúncia de les retallades en els serveis públics que està aplicant el Consell, sinó un colp a la consciència d’una societat que ha romàs massa temps adormida i per a la qual la visió d’espectacles com aquest resulta de vital importància: amb Valèntia l’art torna a esdevenir un revulsiu social davant la degradació de la democràcia i la manca de sobirania que impliquen unes receptes contra la crisi basades en l’austeritat i la pèrdua de drets.
L’obra fou estrenada a finals de juny a l’Espai Inestable de València i aquest octubre s’ha pogut veure durant quatre dies al Teatre Micalet. De moment ja se n’han anunciat actuacions a Girona, València de nou (a la Universitat), Picassent i Alacant (dins de la Mostra d’Autors Contemporanis), les quals serviran per a demostrar que el teatre combatiu de qualitat i en català fet al País Valencià té molt a dir. I ve amb ganes de fer-se sentir.
