Valentia i humilitat per afrontar el futur

Reptes de l'Esquerra independentista per al nou cicle polític

Si fem un balanç dels últims anys de l’Esquerra Independentista, hi ha dos elements innegables. Un és que hem viscut un creixement substancial en termes quantitatius i qualitatius, amb la qual cosa hem esdevingut un actor polític de rellevància en el nostre territori. L’altre, que aquest procés no està mancat de crítiques, límits i contradiccions. Ara que es tanca un cicle polític, en un moment en què encara no sabem què requerirà de nosaltres el cicle que s’obre, és pertinent fer aquest tipus de reflexions.

El darrer cicle de lluita als Països Catalans, que es mostrava ascendent, s’ha anat tancant amb una derrota parcial i un procés de revolució passiva. Això fa créixer el sentiment de desencís, de desil·lusió i desesperança, que ha augmentat encara més per la pandèmia i  l’aïllament.

Hi ha elements subjectius i objectius que porten a lectures diverses sobre quin avenç ha suposat el període entre  2008 i 2022, i com és de parcial aquesta derrota/victòria. Al meu parer, en cap cas arribem a la conclusió que les tesis centrals de l’Esquerra Independentista, i més concretament l’estratègia d’Endavant, quedin invalidades. Més aviat les reafirma i alhora fa evidents els límits en el desplegament d’aquestes. Sense hegemonia, ni tan sols en el conjunt de l’Esquerra Independentista, no determinen per si soles la lluita de classes als Països Catalans.

Assemblea CDR. La tardor de 2017 es consituiren més de cent comitès.

Per començar, és evident que el conflicte nacional és un motor de lluita en el nostre territori, així com el lideratge d’aquest alliberament nacional, i les classes socials que representa, és un dels principals esculls en la consecució d’un procés d’autodeterminació. Quan el poble treballador ha pres el control de la situació, aquesta ha desbordat els interessos de certa burgesia catalana, que no tenia interès en la situació preinsurreccional generada entorn de l’1 d’Octubre i posteriorment. Aquesta lluita ha generat una relativa consciència en sectors més amplis de les classes populars catalanes, a la vegada que el programa polític de l’Esquerra Independentista ha aglutinat altres sectors treballadors entorn d’un projecte nacional, al qual no s’adscrivien des de la identitat cultural. No és, però, un procés complet: com a resultat del període de lluita ascendent arran de la crisi entre 2008 i 2012, un sector social s’escindeix de la ideologia dominant i s’adscriu a la llarga, no al complet per culpa de l’aparició de Podemos, a la demanda democràtica per l’autodeterminació.

Un altre límit ha estat que la realitat accelerada ha desbordat les nostres concepcions de la construcció nacional i el projecte polític dels Països Catalans. Aquest s’ha vist condicionat perquè en algun moment, de manera més o menys il·lusa, des del Principat, creguéssim que la independència d’aquesta part del territori podia ser una realitat. Això ha suposat abandonar durant uns anys aquesta tasca política i descuidar les conseqüències que aquest procés tenia fora del Principat. Per fonamentar unes millors condicions per a qualsevol nou conflicte obert amb l’estat, caldrà enfortir aquest plantejament perquè la feblesa estratègica no ens encotilli en la tàctica.

El feminisme de caràcter popular també ha ampliat aquest subjecte polític en construcció. Tot i les limitacions i una certa situació d’estancament actual, ha contribuït a generar processos de lluita i de politització. En aquest sentit, la introducció del feminisme com un eix fonamental de l’Esquerra Independentista ha estat un dels principals canvis ideològics i estratègics amb grans conseqüències organitzatives. Aquest canvi ha ampliat i diversificat el perfil en la militància del moviment i ha modificat aspectes en la cultura militant.

Més enllà de la balança no mancada d’autocrítica entre la lluita per les qüestions materials i les anomenades «batalles culturals», com si es poguessin distingir fàcilment, aquestes lluites han estat un encert davant de temptacions economicistes i fins i tot reaccionàries.

Per acabar, veiem clarament com l’Esquerra Independentista ha passat de ser un element subcultural a un agent polític de certa rellevància. A la vegada, però, s’ha abandonat l’aposta per una cultura pròpia que, sortint de la cova, continuï generant adhesió ideològica al nostre projecte a través d’aquests elements subjectius.

Maig 2020.Mossos detenen una manifestant en les mobilitzacions convocades sota la consigna “Recuperem els carrers’-“

La repressió i la consegüent desacceleració de les lluites populars, el procés de tancament per dalt i la pandèmia han estat alguns dels principals motius del canvi de cicle, més enllà de canvis en la dinàmica d’acumulació del capital. La repressió ha fomentat un desencís davant l’assumpció de sacrificis personals que no s’han vist traslladats en la consecució de victòries substancials. Alhora, la pandèmia ha comportat un trencament dels espais de socialització i trobada, i això ha tancat els nuclis i els militants en si mateixos.

El tancament d’aquest cicle es dona sense una classe treballadora organitzada i conscient i, per tant, constituïda com a classe, però sí amb uns sectors populars gens menyspreables escindits de l’hegemonia capitalista i espanyolista. Seguim perdent, però perdem menys que abans de la crisi en què imperava el relat de la fi de la història, o com a mínim en som més conscients. Com a primers deures, la constitució d’una classe treballadora que lideri el bloc històric d’unitat popular serà una de les principals necessitats per al procés de presa del poder en forma d’autodeterminació dels Països Catalans.

Per acabar, apuntaré alguns reptes de futur i la necessitat d’espais de debat i formació per entomar-los. Tot i les bones intuïcions respecte a la nostra estratègia hem de tenir marge per adaptar-la a les noves conjuntures, alhora que imaginem i concretem una presa del poder als Països Catalans del s.  XXI. No existeixen respostes senzilles en un món complex i no hem de vendre les nostres propostes com una recepta màgica que no tenim. Ens cal plantejar imaginaris i escenaris que siguin tant desitjables com possibles.

La nostra idea de nació, dels Països Catalans, és un d’aquests imaginaris a construir, de la mà del projecte polític del qual són indissociables. El nivell de consciència i desplegament del projecte polític no és el mateix arreu del territori i ens cal recentrar la importància del creixement de l’Esquerra Independentista fora del Principat i adaptar la nostra estratègia a aquest propòsit necessari per al desplegament del nostre projecte.

Segon: partim de la base que la consecució del socialisme als Països Catalans vindrà de la mà d’un procés d’alliberament nacional. Alhora, vivim una desacceleració del conflicte amb l’estat espanyol. Hem de veure com obrim una conflictivitat que toqui els fonaments d’aquest estat en tant que estat-nació burgès. La nostra independència va lligada a un programa de transformació socialista i ha de ser aquest programa el que posi contra les cordes l’estat.

Puiigcerdà, maig 2022. Milers de persones es mobilitzen contra els JJOO

La classe treballadora haurem de prendre el lideratge del nostre procés d’emancipació, ja que és així com podem fer avançar el conflicte. Simplificant molt, ens cal plantejar com les lluites particulars que lliurem eleven la consciència de classe i faciliten l’organització en espais de masses. Si volem ser l’espai que lideri aquest subjecte organitzat, haurem de començar per plantejar-nos seriosament la composició de classe de les nostres organitzacions i moviments populars propers. Així doncs, moltes apostes del moviment popular ens ofereixen aprenentatges que hem de saber recollir, a banda d’aportar també lectures pròpies que donin claredat i complexitat a aquestes lluites parcials.

Per últim, si volem entomar aquests reptes, ens cal un debat organitzatiu que defineixi el paper de cada organització en la construcció de la unitat popular. El lideratge no pot recaure sobre l’organització juvenil, en constant canvi generacional, ni en una organització amb presència en una institució que sempre arrossega.

Serà des de la claredat estratègica i l’enfortiment organitzatiu que distribueixi les tasques de manera coherent que podrem desplegar la suficient flexibilitat tàctica per encarar cada moment, assumint que cadascú rema des d’allà on més aporta, però que tots remem per arribar al mateix lloc.

Recuperem la il·lusió i la força que ens aporta saber que formem part d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres, tant perquè ve de lluny com perquè vol anar molt més enllà.

 

* Adriana Llena és militant d’Endavant. Article publicat a la revista Tanyada número 2. Estiu-tardor de 2022.