Torno de Caracas després d’uns dies fent-hi tasques d’acompanyant internacional del procés electoral convidat, amb altres companyes de la CUP i l’Esquerra Independentista, pel Partido Socialista Unificado de Venezuela (PSUV). A l’avió viatjo al costat d’una parella de persones grans amb qui converso i descobreixo que van participar de manera activa en l’entrega de les famoses actes que donaven la victòria electoral a l’opositor Edmundo González. M’expliquen que són empresaris i antichavistes fins a la medul·la i asseguren que les úniques eleccions que va guanyar Chávez sense frau van ser les primeres i que tota la resta han sigut fraudulentes, òbviament també aquestes darreres. Les meves explicacions argumentant la solidesa del sistema electoral veneçolà, cosa de la qual estic convençut i que he pogut comprovar amb la meva tasca d’observador durant aquests darrers dies, no els van convèncer i ho van contrarestar amb l’argument que el Centro Nacional Electoral i el Tribunal Superior de Justícia no són imparcials. Estava clar que per molt que parléssim no variarien els nostres punts de vista i ho sabíem, la conversa, però, va continuar una estona més, els llums de l’avió s’havien apagat i de mica en mica el silenci es va imposar.
El fantasma del frau ja planava des de feia temps, de fet, abans de la mateixa celebració dels comicis, l’oposició feia mans i mànigues per crear un estat d’opinió que vaticinava la seva victòria. Al carrer i entre els observadors internacionals teníem clar que si això no passava, si González no resultava guanyador, s’atiarien les acusacions de frau, i així va ser. Com ja sabem, l’oposició va publicar les seves actes en una pàgina web, on no hi eren pas totes i hi ha certeses que algunes són falsificades. En cap moment han acceptat presentar-les pel procediment de validació amb la resta de partits i candidats pels canals establerts per dirimir tal qüestió.
Però això no només passa a Veneçuela: aquesta és una estratègia que la ultradreta ha utilitzat molt sovint, recentment als Estats Units amb Trump, al Brasil amb Bolsonaro o també a Bolívia per part por l’oposició. Són casos en què veiem un pla orquestrat per la dreta internacional amb l’objectiu de sembrar la incertesa, polaritzar la societat i generar així escenaris de desestabilització per tal de fer caure els governs d’esquerres allà on estan al poder. Aquest pla es du a terme a partir d’allò que alguns autors anomenen “guerra híbrida”, un tipus de guerra on es combinen mitjans convencionals amb d’altres d’irregulars com poden ser atacs cibernètics, insurreccions o actes terroristes, també utilitzant la guerra jurídica, la diplomàcia o les notícies falses i on, quasi sempre, l’agressor amaga la seva responsabilitat en l’atac. Aquest és el tipus de guerra que lliura avui l’imperialisme dels Estats Units i l’oligarquia opositora contra el govern de Maduro i el poble veneçolà.
La revolució es defensa
L’endemà de les eleccions, quan les dades provisionals ja deixaven clara la victòria de Maduro i la candidatura encoberta de Maria Corina Machado en negava l’evidència amb l’argument del frau, l’oposició antichavista va cridar a la mobilització. Als observadors internacionals ens van recomanar no sortir de l’hotel, però des de les finestres i balconades vam poder veure desenes d’opositors amunt i avall amb la roba blanca que els identifica, motoristes que circulaven armats amb pals i van ser molts els trets que se sentien de ben a prop, també ens arribaven notícies de bloquejos a diferents carreteres. No era una mobilització tipus manifestació, sinó que utilitzaven el format de guarimba que tan sovint protagonitza l’oposició veneçolana (generalment portada a terme per joves que ho fan per diners o membres de l’extrema dreta), on es va a la caça de persones amb aspecte de chavista -tothom recorda quan van cremar una persona pel simple fet de ser negra i dur una samarreta vermella- i on es cremen edificis que tenen a veure amb la revolució bolivariana. En son exemple una ràdio comunitària anomenada Venceremos, un mòdul sanitari del programa Barrio Adentro o alguna seu del PSUV, També es van apallissar i aniquilar militants d’esquerres i es va destrossar una estàtua amb la figura de Chàvez. Semblava que la intenció era assaltar Miraflores, que és on es troba la seu del govern, i va ser al voltant del palau on es van intercanviar trets.
Aquell mateix dia els partidaris de Maduro no es van mobilitzar, però sí que ho van fer la resta de dies de manera pacífica, s’havia fet una crida a les bases chavistes a no respondre amb violència. És important entendre quina és la capacitat d’autodefensa del chavisme i de l’actual govern. Per una banda, la cúpula militar i una part de la policia són lleials al govern i, contràriament al que passa habitualment, no estan infestats d’elements d’extrema dreta, ans al contrari. També compten amb les milícies, que és el poble en armes, integrades per voluntariat amb formació que en cas de necessitat fan tasques de defensa pel país. I per últim, hi ha tot un moviment popular de base, tant militants d’organitzacions com membres de les comunes que s’activarien per la defensa del procés revolucionari. Segons ens diuen les companyes chavistes vinculades a organitzacions polítiques i populars, algunes d’aquestes organitzacions provenen històricament de la lluita armada, i han estat capaces en alguns casos d’expulsar dels barris els elements vinculats al narcotràfic per omplir els espais d’activitats comunitàries esportives, socials o culturals. Per tant, tot i que no és explícit, tenen una alta capacitat d’autodefensa, fins i tot armada en cas de necessitat. A més, són molt conscients que ells serien els primers a caure, tenen encara massa viu el record dels milers de morts a Xile o Colòmbia, i tenen clar que no es deixaran eliminar pel feixisme. Aquesta capacitat d’autodefensa és un dels elements essencials per entendre per què el chavisme continua resistint. Crec que això hauria de ser un bon aprenentatge per a qualsevol procés revolucionari.
Comuna o nada!
Un altre element que és central per entendre l’abast de la transformació de la revolució bolivariana i que avui encara resisteixi, és l’existència de les comunes i el poder popular, projectes que hem tingut la sort de conèixer de molt a prop aquests dies. La companya Sílvia Pagès ja va escriure un article molt interessant a Catarsi Magazin titulat ‘Entendre l’Estat Comunal veneçolà’, que ens ajuda a entendre en profunditat en què consisteix el projecte, com s’organitza i els aprenentatges que en podem extreure. De forma molt resumida, les Comunes són unitats territorials i econòmiques del poder popular, on la comunitat s’organitza per donar resposta a les seves necessitats. És aquesta base popular, des de la meva perspectiva, la columna vertebral del chavisme i la garantia de la seva supervivència. D’aquí que pren tot el sentit el lema que enarboren de Comuna o nada!
Cal destacar també que aquestes bases populars són un element crític amb la cúpula més vinculada al govern i el PSUV més burocratitzat, i per tant són un tensor imprescindible cap a l’esquerra i cap als valors i objectius revolucionaris i el llegat de Chávez, que va marcar en el famós “golpe de timón”. Ara bé, la seva crítica i exigència, així com la seva autonomia, no estan renyides ara com ara amb la unitat del moviment chavista, tant en el front electoral com amb el suport al president Maduro. Tenen clar qui és l’enemic i tot el que poden perdre si cau el govern. El chavisme és un moviment divers i ampli on cada element té clar el seu paper amb uns objectius estratègics i programa compartits, considero que és una de les claus i aprenentatges imprescindibles i que a casa nostra es pot assimilar a la proposta de la unitat popular.
Quan l’actual ministre del Poder Popular per a les Comunes i els moviments socials, el líder comuner de la Comuna Socialista el Maizal, Àngel Prado, va estar de visita pels Països Catalans, recordo que ens va dir amb una hortalissa a la mà: “la independència de un pueblo empieza aquí”. Fent referència a la sobirania alimentària. Aquesta és una de les grans conquestes del procés revolucionari. Davant les sancions econòmiques i el bloqueig, Veneçuela s’ha espavilat, i molt, pel que fa a la seva no dependència dels ingressos del petroli per comprar productes a l’estranger i ha començat un procés d’industrialització on cada cop hi ha més productes fets a Veneçuela, una gran part en fàbriques socialistes i més del 90% dels aliments es produeixen actualment al mateix país.
L’alegria contra la internacional feixista
No es pot entendre el procés bolivarià sense el lideratge de Chávez i el cada cop més clar lideratge de Maduro, una qüestió que no podem ignorar i que en la nostra cultura política genera molta desconfiança, però que la història demostra que són efectius. Un bon lideratge, que no sigui despòtic, genera adhesió i referencialitat. Aquest tipus de lideratges, a més, mouen un element que se’ns va fer molt evident quan vam assistir als actes i mítings polítics chavistes, i és l’emoció i un estat d’ànim adequat i necessari per fer la revolució que té molt a veure amb l’alegria, però també amb el sentiment patriòtic i del deure revolucionari.
Un dels reptes que tenim els projectes d’esquerres i emancipadors, davant la guerra mediàtica i també psicològica dels poders imperialistes i capitalistes contra la població veneçolana i que s’està lliurant sobretot a les xarxes, és contrarestar el bots informàtics, les fake news i els influenciadors que estan generant estat d’opinió d’extrema dreta o ultraliberals. A casa nostra ens urgeix generar una contraofensiva engrescadora des de les esquerres i el catalanisme. Aquesta qüestió donaria per un article sencer, i ho deixo pels que en saben més que jo. Però a Veneçuela la necessitat de resistir i respondre a aquests atacs s’ho estan prenent molt seriosament. Recentment, Maduro està fent intervencions públiques on denuncia com s’utilitzen plataformes com X o whatsapp per desinformar. De fet, Elon Musk ha pres partit de forma descarada en l’assumpte veneçolà aquests dies.
El que passa a Veneçuela no és només una qüestió veneçolana, sinó mundial. Dues coses rellevants expliquen la importància que té avui Veneçuela a escala internacional: per una banda, és la primera reserva de petroli del món, cobdiciada pels poders econòmics i, per altra banda, és un far per a les esquerres i els pobles del món que lluiten per la seva independència i el socialisme. Així doncs, la tasca en l’àmbit internacional pren tota la importància, ja que el seu futur pot marcar el futur d’Amèrica Llatina i més enllà.
M’agradaria posar en entredit les crítiques que en nom del comunisme s’han fet a la revolució bolivariana, pel seu esquema eurocèntric i poc dialèctic que no entenen la complexitat i contradiccions d’aquest procés, i que han estat a més totalment desencertades en triar el moment de fer la crítica, just en el punt més àlgid de les agressions imperialistes i feixistes, que no tenen altre objectiu que debilitar un govern que, ara per ara, és l’única garantia per fer avançar el socialisme i l’estat comunal a Veneçuela. Des d’aquí, l’Esquerra Independentista hem volgut ser responsables i coherents com exigeixen les circumstàncies i hem activat el nostre deure internacionalista, formant part activa de la resistència antiimperialista i estant a prop del poble veneçolà.
Veneçuela representa el far i l’esperança, perquè és la prova que hi ha possibilitats en ple segle XXI de construir el socialisme, que passa també per la independència i la sobirania dels pobles. Hem d’agrair al poble veneçolà els aprenentatges que com a revolucionaris ens emportem als Països Catalans per seguir lluitant per la nostra independència i el socialisme
- Hug Lucchetti Barba és militant de l’esquerra independentista de Cardedeu.
