Les eleccions parlamentàries a Veneçuela se celebraran aquest 6 de desembre i tanquen un conjunt d’esdeveniments electorals al continent.
La seva realització marca un punt culminant del llarg debat generat a l’interior de l’oposició, sobre la necessitat d’assistir o no a l’esdeveniment, que va deixar com a saldo l’increment de la divisió que ja és més propera a una fragmentació general.
Amb poques probabilitats, l’oposició moderada intenta una sorpresa electoral que pugui posicionar a una nova oposició a govern, situada fora de l’espectre radical impulsat des de Washington i Florida, i impedeixi per la via política (no violenta) que les forces chavistes siguin majoria en els poders públics.
La majoria parlamentària que va perdre el chavisme en les legislatives 2015 podria recuperar sense més obstacles a causa de la crida a l’abstenció a què s’ha plegat gairebé tot el lideratge opositor, sense aclarir la seva estratègia per aconseguir objectius concrets fora de el sistema electoral existent. Especialment després de la inefectivitat política de l’ ‘interinitat’ de Guaidó i el fracàs de tots els intents rupturistes.
El triomf electoral del chavisme a la cita suposa per al partit de govern prendre l’únic poder públic que li era esquiu i prolongar el seu poder, en tant la nova Assemblea Nacional tindrà la facultat de nomenar gairebé tots els poders públics. Els rectors de el Consell Nacional Electoral, el fiscal, el controlador i el defensor de el poble elegits culminaran els seus períodes en el segon lustre d’aquesta dècada, i els magistrats de Tribunal Suprem de Justícia romandran, segons la Llei, fins entrada la dècada dels ‘ 30.
Un cop vertebrats els nous poders públics, si l’oposició tradicional decideix tornar a l’escenari electoral, s’haurà de sotmetre a l’estructura que surti d’aquests comicis.
Serà força tard
Una cosa similar va passar el 2005 quan les forces opositores van consensuar la línia abstencionista, procés que va culminar amb una majoria del chavisme que li va permetre governar establement fins i tot quan va perdre eleccions, a causa que tenia la majoria folgada de càrrecs en els poders públics.
En les presidencials de 2018 l’oposició va convocar novament a l’abstenció. I el president, Nicolás Maduro, va aconseguir la seva reelecció sense obstacles.
Molts països no van reconèixer aquestes eleccions i van utilitzar una confrontació oberta amb el Govern veneçolà que ha incrementat la crisi econòmica existent, però no ha debilitat a govern.
Ni l’abstenció de 2005, que va ser de 85%, ni la de 2018, que va ser de 54%, van aconseguir desestabilitzar el poder constituït i l’objectiu de la “deslegitimació” segueix sent un constructe molt abstracte que res té a veure amb el poder efectivament existent.
Llavors podem imaginar-nos, si tot passa dins del retornello, que el govern es durà novament una victòria que li permetrà tenir càrrecs clau de poder fins més enllà del sexenni de Maduro, que ha d’acabar en 2024.
També resulta obvi que la Unió Europea i diversos països d’Amèrica llatina, especialment els que giren al voltant de l’afeblit Grup de Lima, desconeixeran els resultats.
Tot això enmig d’una profunda crisi econòmica provocada fonamentalment per l’ensorrament de la indústria petroliera veneçolana i les sancions econòmiques dels EUA, els dos mals que han portat a el país a la pobresa però no han debilitat l’estructura interna de les forces governants .
Debat opositor
El proper resultat de el 6 de desembre passarà en un moment en què els falcons republicans van de sortida i els governs més agressius contra Veneçuela, com Xile i Colòmbia, posseeixen crus conflictes interns. Ja el tema Veneçuela no els serveix per gestionar els seus problemes.
La ‘interinitat de Guaidó’ està molt debilitada i només compta amb actius veneçolans que li han cedit a l’estranger, com la petroliera Citgo.
La mateixa oposició radical està dividida en diversos sectors i lideratges que en la topada interna disparen tots els seus canons contra antics companys de l’antichavisme.
La relliscada del líder Henrique Capriles, que va amenaçar al setembre amb assistir a l’esdeveniment electoral però després es va retractar, va generar major apatia en les files opositores.
L’oposició moderada que assisteix a l’elecció aposta per un resultat positiu que permeti mostrar a el món una via diferent de conflicte contra el govern. Esperant també un canvi de caràcter en les relacions de l’oposició amb el nou govern de el president electe dels EUA, Joe Biden, que baixi agressivitat al conflicte i cerqui sortides polítiques.
Actualment hi ha líders polítics d’oposició sancionats pel Departament del Tresor dels EUA després de la seva decisió de participar en la cita electoral, com Bernabé Gutiérrez, secretari general d’Acció Democràtica (AD), (designat pel Tribunal Suprem de Justícia (TSJ ), entre d’altres.
El resultat que pugui aconseguir aquesta oposició dependrà fonamentalment del grau de participació electoral en els comicis, que no semblen generar molta empatia en sectors de votants opositors que han estat sistemàticament desencoratjats tant per la mateixa oposició com pel govern.
El resultat permetrà avaluar si les juntes directives dels partits designades pel Tribunal Suprem de Justícia (TSJ) aquest any, en els que va nomenar autoritats interines i participen en l’esdeveniment, tenen capacitat de mobilització electoral o si, per contra, les bases obeeixen a la crida abstencionista dels seus líders històrics.
L’enemic més acèrrim dels partits d’oposició electoral són els “MAGAçolans”, com s’ha anomenat els veneçolans radicals a l’exterior, especialment a Florida, que van donar suport al president Donald Trump i que advoquen obertament per una invasió militar nord-americana i consideren ‘col·laboracionista’ o ‘entreguista’ la pròpia participació electoral a Veneçuela.
Per la seva banda, Guaidó està organitzant una consulta per al 12 de desembre, perquè la gent respongui ‘si rebutja les parlamentàries de el 6 de desembre’. Una convocatòria que no sembla generar molt entusiasme ni tan sols entre els seus seguidors.
El resultat del 6D pot acabar d’enfonsar a l’oposició existent o, amb poques probabilitats, reanimar una oposició electoral emparada en els partits tradicionals que estan en la contesa, com AD i Copei, i algunes forces emergents com els evangèlics i els governadors o exgovernadors opositors.
Debat en el chavisme
Per la seva banda, el Partit Unit Socialista de Veneçuela (PSUV) compta amb un vot dur que, si bé ha retrocedit després dels seus anys d’esplendor, s’ha mantingut com el partit més votat, gràcies a l’empremta de Chávez ja un moviment que sap sortir victoriós causa de la seva organització territorial. Si bé és possible que no superi la mobilització de les presidencials de 2018, de poc més de 6 milions, espera a el menys arribar als 5 milions de vots, d’un cens electoral que supera els 20 milions. Amb això en té prou per guanyar en escenaris d’alta abstenció.
Aquest vot dur, a més, aquesta unificat al voltant del lideratge de Maduro.
El panorama de l’PSUV, però, no és del tot fulgurant per aconseguir vots. La crisi econòmica i el bloqueig financer i petrolier, així com el model econòmic heterodox per fer-los front, han suposat l’enfortiment de el dòlar i la importació, mentre paral·lelament s’ha vist afeblir l’economia nacional, el bolívar i la institucionalitat social produïda pel chavisme, com les missions socials, la distribució d’aliments, els plans d’habitatge, etc.
També pateix l’escissió de diversos partits minoritaris però històrics de l’esquerra, que han trencat amb el partit de govern i s’han llançat per compte propi des de l’Aliança Popular Revolucionària, que inclou les sigles de el Partit Comunista de Veneçuela (PCV), pràcticament l’únic partit d’aquest sector la directiva del qual no va ser designada enguany pel Tribunal Suprem de Justícia, com va passar en el partit Pàtria per a Tots (PPT) o Unió Popular Veneçolana (UPV), pel que la seva papereta participarà en aliança amb el Gran Pol Patriòtic, la coalició que acompanya el partit de govern.
Un transvasament dels vots del PSUV també pot donar-se en menor mesura cap al sector evangèlic, que es troba en creixement -va assolir un milió de vots en les presidencials- i que apunta a el públic popular.
Malgrat els nous esculls, la manca de participació de l’oposició permet que el partit de govern estigui en camí de convertir-se en majoria sòlida en l’Assemblea Nacional, des d’on podrà refer el seu lideratge polític de cara al proper sexenni 2024-2030, a menys que passi una sorpresa. Tot amb un percentatge relativament baix de la participació electoral, sobretot en comparació amb les passades parlamentàries de 2015, on la participació va arribar al 74%, o en les de l’any 2010, que va ser de 66%.
Si no hi ha sorpresa, el PSUV aconseguirà un total domini polític de país, i amb prou feines haurà de carregar amb el record d’una alta abstenció que dóna compte d’un malestar consolidat i una incredulitat popular amb les institucions, però això no és definitori per haver d’abandonar el poder en els temps determinats.
Molt probablement el resultat de el 6 de desembre de dictar els designis de país per, al menys, els propers dos anys
*Ociel Ali López, sociòleg, analista polític i professor de la Universitat Central de Veneçuela. Ha rebut el premi d’investigador CLACSO / ASDI i el premi de literatura Britto Garcia. Cofundador del canal televisiu d’esquerres Ávila TV.
