L’autodeterminació ja no és una exigència col·lectiva, política i combativa (…) sinó la legitimació de processos individuals. Aquesta individualització dels conflictes polítics no només ens debilita sinó que, a més a més, és apolítica i fa que perdem de vista les nostres utopies». Rote Zora, 1987
Ens els darrers mesos l’anomenada «gestació subrogada» s’ha colat en l’agenda mediàtica i política. Tot i què estem davant un fenomen ja conegut —el dels ventres de lloguer—, la pressió del lobby de la reproducció assistida —que mou milers de milions d’euros a l’any i que surfeja amb notable salut la crisi— i la d’un parell d’associacions d’usuaris d’aquesta modalitat «reproductiva» estan pressionant per la legalització del lloguer de ventres, recorrent per això a diferents eufemismes. Amb el suport de Ciutadans i d’un gruix important del Partit Popular, aquestes associacions estan promovent una Iniciativa Legislativa Popular i diverses propostes legislatives als parlaments autonòmics, entre ells el de la CAC. I ho fan en termes de «llibertat», de «nous models de família», de «sobirania de les dones sobre el seu cos» i, fins i tot, de «dret dels infants».
Quan avui dia parlem de ventres de lloguer parlem de sotmetre dones en edat fèrtil a un tractament de reproducció assistida, per tal que gestin un embrió aliè i que, en néixer el nadó, renunciïn a tots els drets a canvi d’una contraprestació monetària. Es tracta d’una tècnica amb origen en la dècada dels 1980 que s’ha anat sofisticant fins a oferir-nos, actualment, la possibilitat d’escollir a la carta donants d’òvuls, esperma, embrions i gestants, des d’una visió altament eugenèsica —és a dir, de jerarquització arbitrària de persones, col·lectius o trets ètnics, que determina quins fenotips i gens són mereixedors de ser perpetuats i quins, per contra, són descartables—. Igualment, aquesta tècnica garanteix la «no contaminació» genètica (social i cultural) respecte la dona que duu a terme tot el procés de l’embaràs, el benestar i salut de la qual únicament són rellevants en la mesura que és qui durant nou mesos portarà l’embrió i durà a terme el part. Aquest tipus d’embarassos són múltiples en no poques ocasions, i comporten uns riscos per a la salut i la vida de la dona gens menyspreables. Aquesta recerca de puresa genètica es fa extensiva a les criatures les quals, malgrat tots els «controls de qualitat» a què se sotmet les mares gestants, de vegades surten «defectuoses» —amb síndrome de Down, malformacions o malalties congènites— i són rebutjades pels seus compradors.
El lloguer de ventres està prohibit, o summament restringit, als països d’origen de les persones i famílies demandants, motiu pel qual els compradors de nadons opten per recórrer a altres països —la majoria d’ells altament empobrits o i amb uns dels majors índex de desigualtat social de tot el món, com els EUA— a on traslladen una pràctica que, recordem-ho, és il·legal en els seus països d’origen. Un cop el nadó encarregat neix i té existència es planteja un problema perquè sigui legalment reconegut com a fill dels compradors al país d’origen.
Ocorre que, després de néixer i d’haver estat cedides, aquestes criatures han de tenir uns progenitors reconeguts, i és aquest el motiu pel qual, desprès d’anys de resistència, s’ha acabat autoritzant-ne la inscripció al Registre Civil. Aquesta inscripció destinada a pal·liar el fet que les criatures nascudes per encàrrec són deixades en situació de desemparament per part de qui les encarrega, no suposa cap legalització de facto ni cap reconeixement implícit d’aquesta pràctica, com algunes veus pretenen defensar. Tot i així, els compradors insisteixen a esborrar tot rastre o vincle entre la criatura i la dona que l’ha parit.
Actualment, són moltes les dones que donen les seves criatures en adopció, sense que això comporti una renúncia total i absoluta al seu reconeixement i als seus drets com a mares, ja que es diferencia la tutela (tenir cura d’algú) de la filiació (reconèixer els drets de la mare). L’objectiu dels lobbys, aliats amb Ciutadans i el PP, però, és esborrar qualsevol rastre de l’origen real de la criatura. L’ordenament jurídic vigent considera nul·la aquesta renúncia absoluta a drets fonamentals, com també són nuls els contractes per esdevenir esclau, per molt que estiguin basats en una suposada decisió sobirana de qui els subscriu.
Estem assistint a una tendència peculiar a nivell internacional: països que han fet del turisme sexual i reproductiu sobre les dones una colossal font de divises, com ara Tailàndia o Mèxic, estan fent passes enrere respecte als ventres de lloguer. Paral·lelament, països sotmesos al domini de polítiques d’empobriment generalitzat de la població, estan obrint aquest mercat i facilitant que la seva població femenina i empobrida es presti a aquesta demanda internacional, com és el cas de Grècia i com, pel que sembla, pretenen fer a l’estat espanyol.
Les múltiples cares de la sobirania reproductiva
El que hi ha en joc en aquest debat no és una qüestió marginal, sinó un atac majúscul a la sobirania sobre el propi cos de totes les dones i la possibilitat d’obrir la porta no només al tràfic de nadons, sinó també al d’òrgans i d’altres teixits i parts del nostre cos, que afortunadament havien quedat fora dels dictats del mercat. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat la història de la classe treballadora internacional, i específicament la de les dones, ha estat el reivindicar-nos com a persones i proclamar que no som ni objectes —sexuals o reproductius— ni mercaderies.
Parlar de sobirania reproductiva implica abordar les raons per les quals moltes dones treballadores que desitgen ser mares decideixen no tenir criatures, pel fet que la situació de pobresa, l’atur de llarga durada i la liberalització de l’acomiadament les disciplina per renunciar-hi. En això rau la veritable sobirania sobre la nostra capacitat i salut reproductiva: en tenir la possibilitat material d’escollir ser mare o interrompre voluntàriament l’embaràs. És en aquest context on la cèlebre consigna «Nosaltres parim, nosaltres decidim» pren un sentit emancipatori que res té a veure amb la mercantilització del nostre cos. Aquesta consigna va néixer lligada a la reivindicació del nostre dret a decidir sobre la nostra reproducció desitjada, amb l’objectiu de fer front a la imposició de la reproducció com a rol fonamental i central de la definició de les dones. Just el contrari del que la «subrogació» de la gestació pretén. Quan Ciutadans i la dreta ultraliberal evoquen aquest lema el que veritablement estan reivindicant és la vella cançó de «Nosaltres comprem, nosaltres decidim», que naturalitza i perpetua les desigualtats socials que el feminisme combat.
A mes a més, atès que aquest negoci es nodreix de la situació de necessitat de les dones empobrides, la seva emancipació i autonomia econòmica, la sobirania efectiva de les dones sobre els seus cossos i sobre les seves vides constitueixen interessos diametralment oposats als d’aquesta indústria erigida sobre l’extracció de valor de l’explotació del cos de les dones. Raó per la qual aquest negoci farà tots els possibles per perpetuar les relacions colonials, extractives i d’explotació sobre els països més pobres, en general, i sobre les dones d’aquests països, en particular. En definitiva, estem davant d’un negoci que a més de beneficiar-se del nostre patiment, està en el seu interès eternitzar-lo. Estem parlant de tota una indústria que se sosté sobre la mercantilització i explotació reproductiva de les dones a escala internacional.
Una amenaça a la sobirania reproductiva de les dones
El procés de gestació no es pot dissociar del cos i de l’ésser de les dones. Les persones no només tenim cos, som cos. I estar embarassada no és una activitat externa al cos, un servei que es proveeix, quelcom que es fa: és quelcom que s’és, de manera que, en virtut d’aquesta «tècnica reproductiva», les dones passarien de ser apèndixs de les màquines a convertir-se en màquines d’incubar nadons.
La reducció de les dones a l’estatus d’incubadora humana dins d’un circuit mercantil marcat per la lògica del profit i no la dels drets humans hauria d’activar totes les alarmes. Si són incubadores, no se’ls suposa cap sobirania a l’hora de decidir si continuar o no amb la gestació. Si no són més que contenidors d’una inversió milionària —l’embrió— es corre el risc que el millor per a la salut de la dona no coincideixi necessàriament amb el que és millor per garantir la viabilitat de l’embrió.
És d’això del que parla la proposta defensada per Ciutadans: de clàusules de renúncia a decidir sobre el propi cos durant el període de gestació. Unes clàusules absolutament abusives en tant que impliquen un compromís adquirit a priori i que s’ha de sostenir durant nou mesos en els que, per la naturalesa mateixa d’allò que es compra, les condicions d’una de les parts —la dona embarassada— canvia substancialment. La legalització dels ventres de lloguer obre la porta a la creació d’un precedent de suspensió del dret a l’avortament que fàcilment pot fer-se extensiu a altres supòsits, de manera que el propietari dels espermatozoides d’un embrió que s’està gestant en el cos d’una dona pugui reclamar dret de veto sobre la continuació o interrupció de l’embaràs.
Llibertat de comprar vs. necessitat de vendre
Mitjançant el típic mecanisme d’apropiació i desactivació de la vocació d’alliberament col·lectiu de la lluita feminista, els partidaris d’aquesta «tècnica reproductiva» fan abstracció del caràcter social i històricament i materialment condicionat de l’«autonomia» de les «gestants» i es postulen com defensors de la llibertat individual de les dones a incórrer en aquest tipus de contractes, sota la il·lusió liberal de trobar-nos davant dues parts contractants que es troben en igualtat de condicions.
I això és una gran fal·làcia. Aquest tipus de contractes no existirien si les dues parts fossin iguals, si les mares gestants no fossin víctimes de la coerció econòmica a la que l’actual sistema-món capitalista, patriarcal i imperialista sotmet milions de dones dels països empobrits,
pressionant-les a vendre la seva capacitat sexual o reproductiva per poder sobreviure.
Els embarassos per encàrrec ambicionen la custòdia totalitària de les dones gestants, per tal de protegir una inversió milionària. Aquesta custòdia inclou des de la prohibició de la llibertat de moviments, el control estricte del cos de les dones i de la seva dieta, dels seus hàbits socials i de les seves relacions sexuals, socials i familiars, fins la seva reclusió física en autèntiques granges de dones durant els mesos que dura l’embaràs. Garantir la màxima qualitat del producte —el nadó— i la màxima satisfacció del client exigeixen una estreta vigilància psicològica de les dones per poder-les ensinistrar perquè no estableixin cap vincle emocional amb les criatures, de manera que acceptin que el nadó no els pertany i es talli d’arrel qualsevol escletxa a un possible penediment postpart.
Si es normalitzen aquestes pràctiques com a alternativa laboral a la pobresa i a la precarietat, tot individualitzant la solució a problemes sistèmics i col·lectius, les dones pobres es veuran forçades a participar en aquest mercat. Davant d’aquesta situació se’ns planteja la següent pregunta: un cop oberta la veda, per què hauria d’aturar-se en els òvuls, en l’esperma, els embrions o els ventres? Què impediria que es diversifiqués cap a la venda d’òrgans per a rics?
Falsos debats, els límits del desig i la falsa transgressió
Els ventres de lloguer no obren la porta a «nous models de família», ans al contrari. L’exigència del vincle biològic per tal de considerar com a veritablement «pròpia» una criatura no fa sinó perpetuar la versió més reaccionària i conservadora de la família. Les mateixes veus que converteixen en dret absolut el desig de descendència biològica a qualsevol preu s’atreveixen a qualificar de «feministes lliberticides» les cada vegada més nombroses veus contra els ventres de lloguer.
I, efectivament, són aquestes mateixes «feministes lliberticides» les que porten anys batallant contra aquesta dreta ultraneoliberal per tal que les famílies no heterenormatives (gais, lesbianes i dones sense parella) no siguin discriminades quan decideixen adoptar o acollir criatures i tinguin accés als tractaments de fertilitat o a la inseminació dins de la sanitat pública. Aquestes llibertats, però, no formen part de l’agenda del lobby pro-ventres de lloguer. Quan es refereixen al «dret a la família» parlen únicament de legitimar —en virtut del seu desig i de la seva capacitat econòmica— la vulneració de la salut reproductiva de milers de dones de tot el món, per poder accedir a un tipus concret de família, i no precisament el més transgressor.
La gestació «altruista»: la falsa posició moderada
Tot i que l’alternativa «suau» anomenada «gestació altruista» no respon a les exigències de Ciutadans, PP i associacions i clíniques de reproducció, s’està incorporant al debat com una suposada «tercera via», la qual requereix de tres puntualitzacions. En primer lloc, la modalitat de gestació altruista posada sobre la taula contempla compensacions econòmiques i/o en espècie per «les molèsties» causades —compensacions vinculades, en tot cas, a clàusules de penalització—. No obstant, un altruisme exercit sota amenaça en cas de penediment és com allò dels voluntaris obligatoris: una contradicció in terminis.
En segon lloc, ja tenim una certa experiència sobre la manera en què l’altruisme es concreta en la indústria reproductiva de l’Estat espanyol, en un àmbit clau per al lloguer de ventres: la donació d’òvuls. Es tracta d’una pràctica tan altruista que la seva promoció, a diferència de la donació de sang o medul·la, està a la pràctica monopolitzada per les clíniques privades de reproducció assistida. És un secret a veus que existeixen contraprestacions econòmiques —d’amagat, ja que la compravenda d’òrgans, i també d’òvuls, està totalment prohibida—. El que no s’explica amb tanta freqüència són [els efectes secundaris](http://cultura.atresmedia.com/libros/pagan-1000-euros-donar-mis-ovulos-venderan-nueve-veces-mas_2017030758bf38ac0cf2095996835739.html) que la hiperestimulació ovàrica amb hormones i les puncions per l’extracció dels òvuls poden tenir sobre la salut i la fertilitat de les donants, ni tampoc el total desemparament en què queden en cas de complicacions sorgides en el procés.
En tercer lloc, legalitzar la modalitat altruista implicaria reconèixer com a dret allò que no és més que un desig (de manera que es facilitaria l’extensió d’aquest dret si la generositat espontània no arribés a cobrir tota la demanda per l’exercici d’aquest «dret»). Malgrat que sovint es comparen els ventres de lloguer altruistes amb la donació altruista d’òrgans —una modalitat molt taxada, acotada i vigilada—, novament ens trobem amb l’intent trampós de voler equiparar la necessitat d’un òrgan o el dret a la salut, amb el dret a comprometre la salut i la sobirania reproductiva d’una dona pel desig de perpetuar-se biològicament.
Anuncis de Google oferint ventres de lloguer i fins i tot l’opció de poder escollir el sexe del nadó.
La llibertat de mercat no és ni mai serà feminista
Els debats que l’intent de legalitzar els ventres de lloguer ens planteja a les feministes són ineludibles en uns moments en què, tal i com vam ressaltar el 8 de març, el capitalisme està redoblant els seus mecanismes de violència patriarcal, econòmica i social contra les dones. Es tracta, igualment, d’un debat que ens obliga a afirmar categòricament que no podem tolerar que els mercats generin una divisió entre dones de primera (amb drets invasius sobres cossos d’altres dones) i dones de segona, el dret a la salut i la sobirania reproductiva, política, econòmica i social de les quals es vegi compromès pel risc d’esdevenir, en tota la seva corporalitat, pura mercaderia. El feminisme no pot cedir al xantatge lligat als desitjos arbitraris d’una minoria que ja ve explotant la vulnerabilitat social de les dones del sud-est asiàtic i dels països més castigats pels plans estructurals de la Troica.
Ens oposem al que considerem una vulneració radical dels drets més bàsics de les dones a no ser despullades de la seva categoria de persones a fi de ser convertides en cosa, i ho fem no només per una qüestió de solidaritat feminista i internacionalista cap a les dones a les que la desigualtat sistèmica i transnacional les força cap a una tessitura en la que no tenen capacitat de negociació, ja que tot sovint no els queda més remei que acceptar o continuar condemnades a la pobresa. El moviment feminista de classe no pot legitimar el desig de ningú a explotar reproductivament cap dona de cap indret del món, ni pot reproduir l’etnocentrisme classista que plora d’empatia davant la frustració d’uns per no poder ser mares/pares biològics alhora que deshumanitza la salut i els drets fonamentals d’altres.
Si no posem aturador a la cosificació de les dones en aquesta conjuntura d’accentuació constant de la feminització de la pobresa i de l’empobriment de les dones, el que se’ns presenta com a opció personal i individual acabarà consagrat com a alternativa forçosa per al conjunt de les dones en edat fèrtil i amb problemes econòmics. Ens enfrontem a un fenomen que ens interpel·la a totes, ja que la seva legalització ens posaria a totes en situació de ser comprades.
Concloem, recapitulant. Tenir descendència és una capacitat biològica, no pas un dret, ni una necessitat vital. Els desitjos individuals no constitueixen drets universals, ni la seva satisfacció justifica l’explotació d’altri. Les dones pobres no són incubadores humanes al servei d’una minoria privilegiada que avantposa el seu desig de perpetuar-se genèticament per sobre del dret de les dones a no ser objectificades, mercantilitzades i expropiades del fruit del seu ventre. Per tot això, hem d’aturar tot intent de legalitzar aquesta nova ofensiva contra el cos de les dones, convertit, un cop més, en camp de batalla de l’acumulació capitalista patriarcal basada en la nostra despossessió.
*Maria Colera és militant d’Endavant OSAN i de la CUP. Isabel Benítez és militant de la COS.
