Enmig de l’ofensiva ideològica per terra, aire i mar finalitzada a fer passar el regne d’Espanya per un estat de dret homologat a la resta dels europeus – via panem et circensem – convendria que periodistes, historiadors, polítics professionals i juristes provessin un exercici ben fàcil: entrar en un buscador d’internet i teclejar en italià ‘Risarcimento crimini di guerra nazismo’ i, després de donar una ullada als resultats, escriure en català ‘Reparació crims de guerra feixisme’. Si abelleix també es pot fer la cerca en castellà.
Entre les entrades suggerides en el primer cas abunden pàgines d’administracions de l’estat, d’associacions de magistrats, articles de juristes, sentències de la Corte di Cassazione i de la Corte Costituzionale (Tribunals Suprem i Constitucional).
En canvi la cerca en català i/o castellà portarà només a articles de diaris, algun comunicat d’associacions de memòria històrica, alguna referència a lleis de memòria democràtica de comunitats autònomes.
Tal vegada la diferència sigui deguda a que els casos, objecte de l’interès o desinterès dels professionals del dret dels dos estats, són molt diferents?
A veure: a la II Guerra Mundial (1940-1945) la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi eren aliades i van agredir tot un seguit de països, provocant la carnisseria més gran de la història de la humanitat. El 8 de setembre de 1943 el cap de l’exèrcit italià va firmar un armistici amb l’exèrcit angloamericà, que ja havia ocupat mitja península. Al nord s’hi va instaurar un govern titella dels nazis, encapçalat per Benito Mussolini (República de Saló). En aquesta zona i fins al 25 abril de 1945 les tropes nazifeixistes van perpetrar nombrosos crims de guerra (des de represàlies contra civils a deportacions i treballs forçats).
A l’estat espanyol la guerra va començar el 18 de juliol de 1936 amb un aixecament militar contra un govern reconegut per la legalitat internacional. Els sublevats van rebre des del primer moment l’ajut determinant en tropes i material (sobre tot aviació) de l’Alemanya hitleriana i de la Itàlia feixista que, sense declaració de guerra i violant el pacte de no intervenció, van ocupar militarment un país sobirà on perpetrarien al llarg de 3 anys nombrosos crims de guerra (des d’ametrallaments de columnes de civils a tortures i assassinats – Comte Rossi a Mallorca - fins a la inauguració en terres europees de la pràctica dels bombardeigs de saturació sobre centre habitats i la destrucció sistemàtica d’infraestructures civils). Que això fos considerat també pel dret internacional de l’època (confutant la teoria cunyadesca de l’«eren altres temps») una conducta il·lícita i criminal ho proven pronunciaments com el del maig de 1937 quan, després del bombardeig de Gernika, el Consell de la Societat de Nacions va aprovar una resolució en la qual condemnava el bombardeig de ciutats obertes. Seguirien, després dels atacs contra Barcelona, nombroses condemnes d’aquests episodis contraris als principis del Dret internacional. El 30 de setembre de 1938, l’Assemblea de la mateixa organització va adoptar una resolució sobre els bombardejos aeris que establia un principi bàsic: que el bombardeig intencional de la població civil era il·legal. I no per contravenir tractats internacionals, sinó per violar els principis i les normes consuetudinàries en la matèria i també la denominada clàusula Martens, que apareix en el preàmbul del Conveni (II) de La Haia de 1899, relatiu a les lleis i costums de la guerra terrestre.
Arconovaldo Bonaccorsi, el ‘comte Rossi’, dirigent feixista italià que organitzà els Dragons de la Mort falangistes que assassinaren fins a 3.000 mallorquins, amb la connivència dels responsables civils i eclesiàstics locals.
Les diferències tant temporals com de tipologia delictiva no són doncs rellevants. Per si fora poc hi ha un altre element comú: l’aprovació d’una llei d’amnistia (a Itàlia el 22 de juny de 1946, l’anomenada «amnistia Togliatti», a l’estat espanyol el 15 d’octubre de 1977) que pretenia tancar els respectius períodes de conflicte.
L’única diferència notòria seria el fet que el feixisme a Itàlia va ser derrotat, mentre que a l’estat espanyol es va mantenir en el poder. Una diferència que tanmateix, segons la vulgata constitucionalista difosa pels exegetes de la mal anomenada democràcia espanyola, s’hauria esvaït en el moment en què el nou ordenament va substituir, l’any 1978, el vell règim.
Estem parlant per tant de dues situacions perfectament comparables, que en canvi han donat lloc a enfocaments radicalment diferents, a nivell polític, social i jurídic en el camp de la reparació de les víctimes de crims de guerra, amb interpretacions molt allunyades de principis bàsics del dret internacional.
A una mirada externa resulta en efecte tant sorprenent com desolador el silenci que regna en els àmbits jurídics espanyols (i catalans) pel que fa a l’exigència de reparació per la violació massiva de drets fonamentals durant la guerra del 36/39, i els 40 anys de dictadura que la van seguir. I en especial el silenci sobre la participació (insisteixo, determinant) de les dues potències de l’Eix en un conflicte definit «intern».
Sorprenent, desolador i injustificable, ja que la principal conseqüència d’un fet internacionalment il·lícit és l’emergència d’una obligació de reparar els perjudicis causats per l’incompliment de la norma. I el Dret internacional preveu tres formes de reparació: la satisfacció (reparació moral, que cobrirà els perjudicis no materials), la restitució (que consisteix a restablir la situació anterior a la causació del perjudici) o el rescabalament (de no ser possible la restitució) –tots dos utilitzables en cas de danys patrimonials-, i la indemnització (pagament d’una suma en substitució del patrimoni lesionat, que inclou el dany emergent, el lucre cessant i els interessos).
L’administració de justícia italiana en el segle XXI torna a obrir el capítol de les reparacions de guerra (que ja havia estat objecte de negociacions entre potències vencedores i vençudes després de la II GM en la conferència de Paris i en acords bilaterals) per donar resposta a familiars de víctimes de la barbàrie nazi que havien dut les seves demandes als tribunals.
Bombes de 250 i 500kg fabricades per l’alemanya nazi que s’usaren amb efectes devastadors en els bombardeigs feixistes contra la població civil.
A partir de 2008 els màxims òrgans judicials i nombrosos tribunals van definint un corpus jurisprudencial basat en el principi de no immunitat dels estats, fins al dictamen n. 20442 de la Corte di Cassazione (2020) que confirma el deure de la justicia italiana de conéixer en tots els casos de acta iure imperii concretats en violacions de drets humans fonamentals que constitueixin crims internacionals.
Esmenant fins i tot la plana al mateix tribunal de la Haia la Corte costituzionale, amb la sentència n. 238 de 2014, estableix que les normes en defensa dels drets fonamentals de les persones humanes – que defineixen crims internacionals les conductes que d’aquests drets afecten la integritat – són inderogable (ius cogens) i se situen al capdamunt de l’ordinament internacional. La raó d’estat es col·loca doncs, com a bé jurídic, per sota del de la dignitat de la persona.
Val a dir, i a tall de recordatori, que Itàlia i la seva justicia han evitat des de finals de la guerra un Nuremberg ni res semblant per als criminals de guerra italians, que n’hi va haver i força, i que fins avui s’ha beneficiat de la resignació de les víctimes i de la conformitat dels estats agredits amb les indemnitzacions rebudes en el marc de tractats i acords bi o multilaterals (Conferència de Paris, acord amb Egipte, amb Libia etc.).
Per la seva banda la república federal alemana mai ha pagat les indemnitzacions reclamades pels tribunals italians, adduint l’existència d’acords conclosos entre els governs dels dos estats entre 1946 i principis dels anys 60. Els governs transalpins, per tal d’evitar conflictes derivats de la confiscació forços de bens propietat de l’estat germànic va crear llavors, l’1 de desembre de 2022 el “Fondo per il ristoro dei danni subiti dalle vittime di crimini di guerra e contro l’umanita’ per la lesione di diritti inviolabili della persona, compiuti sul territorio italiano o comunque in danno di cittadini italiani dalle forze del Terzo Reich nel periodo tra il 1° settembre 1939 e l’8 maggio 1945”.
Amb aquesta mesura l’estat italià pretenia donar compliment al principi de «dret a la tutela jurídica de qui hagi estat víctima de crims contra la humanitat i de greus violacions dels drets fonamentals de la persona».
Salta a la vista la diferència de tracte que la judicatura i el mon del dret a l’estat espanyol han dispensat als milions de persones, ciutadanes seves, que van veure atacades les pròpies vides, propietats i dignitat durant més de 40 anys pel feixisme casernari de Franco.
La negativa a oferir justícia, garanties de no repetició i per tant reparació real es va plasmar des de la mort de Franco en la preocupació de tots els estaments i poders fàctics de l’estat per garantir impunitat absoluta fins a l’últim responsable de crims de lesa humanitat. Incloent les tropes nazi-feixistes, que tanmateix no quedaven cobertes per la llei d’amnistia del 78.
És francament incomprensible, a dia d’avui, la mancada obertura d’un contenciós contra Alemanya i Itàlia com a actors de l’agressió franquista: mai ningú els ha reclamat cap reparació ni justicia (excepte la causa iniciada per un col·lectiu d’italians i dues víctimes dels bombardeigs de la Barceloneta, tractada per política, premsa i fins i tot opinió pública, com una anècdota irrellevant), i per tant no hi ha hagut pronunciaments de cap tribunal ni institució internacional.
Es tracta doncs d’un cas «verge», on la historiografia ha determinat, sens dubtes, l’existència del crim, de víctimes i victimari així com el desenvolupament dels fets, sense que però cap actor públic (estat espanyol o una de les seves institucions) no hagi pres mai la iniciativa de defensar els interessos de la part agreujada de la seva ciutadania. En el cas de l’estat aquesta «absència» per si sola hauria de ser suficient per demostrar a un observador mitjanament despert que el regne d’Espanya es veu a si mateix pel que és: no continuador de la República, si no del règim franquista iniciat l’any 1939 i que a la mort del dictador va decidir reciclar-se, tot mantenint les essències. Molt il·lustrativa al respecte és la lectura dels articles 2 de les constitucions italiana i espanyola:
Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. Art. 2. La Repubblica riconosce e garantisce i diritti inviolabili dell’uomo, sia come singolo sia nelle formazioni sociali ove si svolge la sua personalità, e richiede l’adempimento dei doveri inderogabili di solidarietà politica, economica e sociale. Raó d’estat versus dignitat humana.
Si aquesta naturalesa de l’estat post franquista explica la seva necessitat de garantir la impunitat del feixisme i la creació d’una narració falsejada i manipulada de la història recent que assegura el manteniment de privilegis i poder de casta i classe, molt més difícil resulta entendre la deixadesa, el desinterés, la desidia i indiferència envers principis democràtics fonamentals - com els que hem vist que motiven el debat juridic sobre crims i deute de guerra a Itàlia - per part de subjectes i sectors socials que es consideren oposició o alternativa, en general antifeixistes i defensors de la cultura dels drets humans.
In primis les institucions catalanes, amb la Generalitat al capdavant. Aquest organisme va arribar a ignorar l’exhortació del jutge a presentar-se com a acusació contra l’ Aviazione Legionaria l’any 2013 – en la causa pels bombardeigs de la Barceloneta - i recentment ha oposat el mateix silenci humiliant a una sol·licitud del col·lectiu promotor de diverses campanyes, adreçada a la consellera de Justícia i memòria històrica.
Tampoc han complert amb llur deure institucional els ajuntaments, que han mostrat en aquestes dècades sentir-se molt còmodes inaugurant plaques i organitzant seminaris, però que han evitat de concretar i assegurar judicialment la defensa dels drets a reparació i justícia dels propis ciutadans. Aquesta desídia i renuncia han contagiat la cultura general del país, instal·lada en la denuncia d’allò evident (aquí va guanyar el feixisme) i en la renuncia a actuacions pràctiques (com, justament, la reclamació d’un deute de guerra tan exigible com quantiós).
També és sorprenent l’escàs interès que mostren per aquest assumpte els sectors de juristes democràtics o d’esquerres, molt centrats en resoldre »anomalies», com l’existència de desenes de milers de desapareguts enterrats en cunetes, o la pervivència de simbologia franquista en els espais públics, però no una satisfacció plena i ajustada al dret internacional de les víctimes de les armes nazifeixistes. Molts silencis, justificats de moltes maneres, molt convenients per als responsables de dos estats que van mantenir i donar compliment fins l’any 1967 (la República italiana sorgida de la mort del feixisme, ja tenia llavors més de 20 anys) als acords firmats per Franco i Mussolini, amb el pagament de les armes i material de guerra enviats per Itàlia al «bàndol nacional»: 5.000 milions d’euros actuals.
Resulta difícil, en definitiva, entendre perquè qualsevol institució catalana habitada per una política decentment democràtica no està donant tots els passos necessaris per reclamar, d’entrada, la restitució de la porció corresponent d’aquell cobrament vergonyós del que es va beneficiar l’estat italià ja en democràcia; ni perquè els juristes progressistes i els acadèmics no s’interroguen buscant explicacions a aquesta discriminació de que, en el context europeu, han estat i són objecte els pobles de l’estat; ni perquè una societat civil tan conscient de la continuïtat d’elements de la dictadura en el present, i de la impunitat inaudita i insultant de què han gaudit – robatoris i restauració monàrquica inclosos – els hereus dels golpistes del 36, es conforma tan fàcilment a condonar aquest deute de guerra, tot demostrant als criminals d’avui que aquesta mena de crims, a la llarga, si que paga!
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
