ETA neix l’any 1959 i es dissol definitivament l’any 2018. 59 anys de lluita armada. La Guàrdia Civil li atribueix en total 817 morts (478 policies i militars).
El franquisme va iniciar amb el cop militar de 1936 i va acabar – diuen – l’any 1978. 42 anys. Els morts que va provocar van ser centenars de milers, centenars de milers les persones empresonades, torturades, violades. Més alguns centenars d’assassinats en els anys posteriors per ma de forces policials o paramilitars.
En el primer cas el regne d’Espanya ha implementat una legislació d’excepció que implica tota mena de suspensió de drets, cadenes perpetues encobertes, política de dispersió, maltractaments i tortures, per als combatents i penes severes per a qui els doni suport o simplement els consideri tals i no “terroristes” (“enaltiment del terrorisme”). Per altra banda les víctimes d’ETA reben distincions, els seus familiars pensions i és durament castigat (pel delicte d’ “escarni a les víctimes del terrorisme”) qualsevol que no accepti el relat oficial.
En el segon cas, el del franquisme, el victimari mai ha estat incomodat i les víctimes s’han hagut de conformar amb no haver rebut més i poder-ho explicar.
Des de fa uns anys però, i davant d’unes institucions internacionals – el treball dels hereus dels vençuts no preocupa gaire – entestades en recordar detalls com que l’estat espanyol és el segon al món en nombre de desapareguts, han començat a sortir de la màniga de “governs d’esquerres” lleis destinades a recuperar una fumosa i no ben definida “memòria democràtica”. Pomposament inspirades en el principis de “veritat, reparació i garantia de no repetició” insinuen unes tímides (i ja reiteradament i clamorosament violades) prohibicions d’enaltiment del franquisme i d’escarni de les seves víctimes. Fins i tot hi són previstes per als infractors algunes multes – inferiors en general a les que et poden caure per escriure en una paret “llibertat d’expressió” – i per a les víctimes diplomes i exhumacions.
Aviat li tocarà el torn al Parlament de Catalunya, que votarà la seva pròpia llei de “memòria democràtica”.
I un es pregunta: posats a jugar el joc de la democràcia representativa, perquè no exigir que tant a víctimes com a executors s’apliquin, tant en un cas de terrorisme com en l’altre, exactament els mateixos criteris i tipus penals (o administratius)? O és que algú considera que el franquisme escampà menys terror que la “banda armada”? O que les víctimes “roges” tenen menys drets que les altres?
Una sola llei antiterrorista i un idèntic tractament per a totes les “víctimes del terrorisme”.
M’agradaria molt sentir els arguments per oposar-s’hi dels defensors de l’“estat de dret” on tots els ciutadans compten per igual.
Sigui com sigui, ben lluny de posar límits i obstacles als elements feixistes, que a l’estat mai han deixat de tenir molt bona salut, aquestes lleis compleixen a bastament un únic objectiu: blanquejar una suposada democràcia on el feixisme no només mai ha estat derrotat, si no que ha definit la mateixa forma de l’estat (monarquia, ho recordo), i on es continuen violant drets polítics i civils de dissidents i opositors sistemàticament reprimits.
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.