Víctimes sense reconeixement

ojos que no venAra que el reconeixement de les víctimes d’ETA torna a estar al centre del debat mediàtic -si és que mai no ha deixat d’estar-ho- arran de l’anunci de l’organització revolucionària basca del cessament de la lluita armada, fóra bo recordar que a l’estat espanyol hi ha unes altres víctimes que gairebé mai no han rebut cap atenció institucional i sobre les quals la majoria dels mitjans de comunicació han deixat caure la cortina de l’oblit: són els morts i agredits de l’extrema dreta, un col·lectiu que suma centenars de morts i milers de ferits des de la mort de Franco. Tanmateix -no podria ser, però, d’altra manera-, l’estat continua negant l’existència de la violència feixista organitzada.

 

El passat nou de novembre es commemorà el Dia Internacional Contra el Feixisme, data que recorda la nit del vidres trencats de 1938, el gran progrom de les SS contra la població jueva. Aprofitant l’efemèride, el Centre Social Terra de Benimaclet va projectar el documental Ojos que no ven (el podeu trobar a la xarxa), de Gonzalo Wilhemi i Luis Moles, en el qual s’entrevista a víctimes i familiars de víctimes dels atacs de la ultradreta des de la transició fins els nostres dies. I les xifres fan feredat: deixant de banda les persones assassinades pel terrorisme d’estat i centrant-se només en la violència dels grups nazis, Wilhemi i Moles han comptabilitzat més de 100 morts entre 1976 i 2010. I no hi són tots els casos, només aquells que han pogut documentar els autors.

Des de militants d’esquerres a immigrants, tot passant per persones sense cap protecció social, la majoria dels episodis relatats tenen com a denominadors comú el fet que l’acció de la justícia no ha arribat a castigar els criminals o que les condemnes han estat molt tèbies, -a les antípodes dels càstigs que han rebut molts militants d’ETA, sobre els quals el sistema judicial actua sempre sense contemplacions-. Preocupa que els darrers anys els skin s’han centrat en aquelles persones més dèbils, com els nouvinguts o els sense sostre.

A més a més, les investigacions policials han estat entorpides pels mateixos cossos de seguretat de l’estat, com assenyala el documental. No debades, els assassins moltes ocasions formaven part de la policia nacional o de l’exèrcit. I alhora, hi ha una versió oficial d’aquests fets que nega qualsevol rerefons polític o ideològic a aquests fets. Moltes vegades s’han qualificat els atacs de l’extrema dreta com a baralles juvenils, quan operacions com la Panzer (setembre de 2005) demostren l’existència d’un feixisme perfectament organitzat -i armat-, especialment al País Valencià, terra d’impunitat.

Ara bé, els moviments socials han mantingut viva la memòria d’aquests silenciats oficials i han encapçalat la lluita contra el feixisme malgrat les obstruccions de les institucions. Són aquests col·lectius els que mantenen viu el record de Guillem Agulló, Carlos Palomino, Sonia Recalvo -transsexual assassinada a Barcelona en 1991-, Aitor Zabaleta, Alejo Aznar -indigent mort a Getxo en 1999- l’Isanta, o el Miwa Buene, migrat del Congo atacat per un feixista en 2007, el qual el va deixar amb tetraplegia. Tots ells víctimes de l’odi però no, gràcies a la feina de tanta gent, de l’oblit.