Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics?
Les mesures aprovades pel Govern de l’Estat estan sent absolutament insuficients, mentint en relació a allò que s’anunciava i el que apareixia en el BOE, traslladant el pes de la crisi a les classes populars i rescatant grans empreses. M’explico, no s’han posat tots el recursos mèdics i farmacèutics sota control de la sanitat pública (nacionalitzant o expropiant), s’ha optat per una mera possibilitat de disposició que no ens expliquen a quin preu haurem de pagar. S’han facilitat els ERTO’s a totes les empreses per igual, el que significa que a qui té beneficis multimilionaris (Inditex, Ikea, Vueling, HyM, etc, etc.) també i no s’han prohibit els acomiadaments. No s’han suspès tots els desnonaments dels qui tenen la consideració de famílies vulnerables. Aquestes dues darreres qüestions s’han traslladat falsament per representants del Govern de Unides Podemos. Així ens trobem que grans empreses veuran com s’ha facilitat que poguessin presentar ERTO’s quan sense els canvis normatius no se’ls hagués aprovat. Això és una transferència de rendes del treball (qui aporta més a l’Estat a Rendes del Capital).
Els Governs autonòmics al País Valencià i les Illes han tingut unes polítiques molt similars a les de l’Estat (si bé no les conec amb profunditat), però quan han volgut avançar més fins i tot s’han trobat amb el fre dels seus companys de partit a l’Estat: el millor exemple la petició de metges cubans.
Pel que fa a la Comunitat Autònoma de Catalunya hem de diferenciat entre allò que li demanen a l’Estat i allò que han fet. Ha sorprès bona part de les mesures que es plantejaven per Torra, bàsicament correctes amb alguna excepció, i que resultaven més progressistes i avançades que les del Govern Estatal. Quelcom diferent és el que efectivament han fet els diferents Departaments de la Generalitat de Catalunya: incapaços de fer sortir del col·lapse la sanitat o les Residències de gent gran.
Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?
Vidal Aragonés és advocat laboralista i diputat de la CUP al Parlament de Catalunya
Les direccions d’UGT i CC.OO. s’han comportat com extensions de les direccions del PSOE i Unides-Podemos. Acrítics amb les mesures del Govern espanyol i assumint discursos no propis d’un sindicalisme de classe, el veure el facilitar els ERTOs com una bona mesura és renunciar a defensar els interessos de la classe treballadora.
Els sindicats combatius en un context molt complex estan fent una molt bona feina: assessorant als centres de treball on es té presència per sobre de les seves possibilitats, establint un discurs alternatiu a l’oficial, veient la fórmula per lluitar quan no es poden fer ni manifestacions.
El sindicalisme s’ha vist com una eina necessària després d’anys de vilipendi de la dreta i menyspreu per part d’alguns sectors progressistes.
Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?
Hem vist sanitat i serveis socials col·lapsats però la responsabilitat no és de La “Crisi de la COVID-19”, aquesta ha permès veure com teníem un serveis socials on hi ha un grans nivells de gestió privada (amb el benefici empresarial com a centralitat), infrafinançats i amb precarietat laboral generalitzada. És això darrer el que ha portat al col·lapse dels serveis socials i no pas la COVID-19.
Això sí, quan ha vingut la crisi totes han entès la necessitat d’un sector públic fort, de la importància dels serveis públics i la intervenció de l’Estat.
Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?
Pa, sostre i treball! Potser ara hauríem de fer una prèvia amb “salut”: “Salut, treball, pa i sostre”. Són 4 grans mesures:
· Nacionalització de tots el recursos sanitaris privats i tancar tots els centres de treball no essencials fins que no es superi la pandèmia.
· Prohibir els acomiadaments derivats dels context de coronavirus.
· Renda Garantida per qui hagi esgotat totes les prestacions i subsidis i control de preus de productes bàsics.
· Prohibició dels desnonaments i control dels preus dels lloguers.
Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?
Els elements per veure que entràvem en recessió ja existien, mirem la caiguda de l’activitat industrial a Alemanya el 2019 i els anuncis de caiguda d’activitat industrials als Països Catalans en l’inici del present any. Fins i tot els organismes internacionals de la burgesia ja havien reconegut un cert descens a les macroxifres de creixement.
Les conseqüències sobre l’economia en un primer moment són les evidents: un caiguda de l’activitat que portarà a una forta caiguda de la demanda. Però hi ha una altra qüestió de fons més important. Qui paga la crisi?. Fins ara no s’està protegint la classe treballadora, s’està facilitant que les grans i mitjanes empreses no assumeixin costos derivats de la crisi amb ERTOs i d’altres mesures i l’Estat està buidant els seus recursos. Això es podria evitar anant a protegir l’ocupació, no permeten que qui té beneficis multimilionaris utilitzi recursos públics per no posar res en un moment de crisi i augmentant molt la tributació als beneficis empresarials i als gran ingressos.
Si aquestes mesures no es fan els Estats s’endeutaran i es farà pagar la crisi mitjançant la reducció de serveis públic i el sistema de pensions (cosa que ja preparaven). Pel contrari hem d’articular un programa polític i de mobilitzacions que fixi a banda de les mesures referides anteriors, les nacionalitzacions dels sectors estratègics, la creació de banca pública i el trencament amb la UE com programa essencial perquè les classes treballadores no paguin la crisi.
