El compliment dels vint anys de la caiguda del mur de Berlín ha estat celebrat de manera fastuosa pel govern alemany i per bona part dels mandataris dels principals estats occidentals. La celebració del vintè aniversari ha servit, momentàniament, per desviar l’atenció de la profunda crisi que afecta al capitalisme com a sistema i, de manera concreta, a la denominada “economia social de mercat” alemanya.
De fet, s’ha seguit el mateix patró que ara fa vint anys: pregonar la victòria definitiva del capitalisme i de les llibertats formals sobre el “totalitarisme comunista” per, d’aquesta manera, amagar les misèries de l’ordenament neoliberal.
Tot just fa una setmana, Mijail Gorbatxov, Lech Walesa i Angela Merkel creuaven el pont Bornholmer, el primer pas obert entre l’est i l’oest de Berlin el 1989, escenificant així la caiguda del mur que havia separat la ciutat alemanya vint anys abans. En la celebració els acompanyaren Hillary Clinton, Nicolas Sarkozy, Gordon Brown i Dimitri Medvedev, entre altres, i el lideratge d’Angela Merkel adquirí un simbolisme especial, en tractar-se d’una cancellera federal de l’antiga alemanya de l’Est. D’aquesta manera, Merkel representava l’èxit de l’absorció, més que no pas unificació tot i que hi hagi un tractat amb aquest nom, de la RDA dins la República Federal Alemanya, i reforçava la interpretació per la què el final del mur i de la República Democràtica fou només fruit d’una “revolució pacífica”, feta per una població sotmesa a la “tirania” del Partit Socialista Unificat i de l’Stasi. Per sort, tot i aquesta interpretació tant simple com triomfalista, el que succeí el 9 de novembre de 1989 a Berlín i els resultats del que vingué després resulten força més complexos que no pas el que li agradaria a Angela Merkel i que la visió teleològica dominant arreu.
De la construcció a la caiguda
Com és prou conegut, la construcció del mur de Berlín el 1961 posà fi a la darrera frontera indefinida existent entre l’Est i l’Oest a Europa. El mur fou construït després de tota una fase d’amenaces mútues a escala internacional entre la Unió Soviètica i els Estats Units i, en clau alemanya, sobretot per tal de posar fre al degoteig de població, especialment quadres tècnics, que abandonaven Berlín est per passar a la RFA. Certament, la construcció del mur fou una decisió desencertada per part de la República Democràtica, ja que a mig llarg termini només feu que facilitar la llegenda negra que l’Alemanya de l’est no era res més que una dictadura policial i de partit. De totes maneres, amb o sense mur la simplificació de la “tirania comunista” s’hagués fet present igualment ja que, en bona part dels casos, els contes de terror sobre l’Alemanya de l’est s’elaboraven a cop de talonari des de diverses plataformes propagandístiques creades pels diversos estats del bloc occidental.
Si resulta prou clara l’explicació del perquè de la construcció del mur, el vintè aniversari ha servit per a qüestionar la visió oficial de la caiguda del mur i la fi de la República Democràtica. El maig de 1989 Hongria havia començat a desmantellar les seues fortificacions amb Àustria i alguns alemanys de l’Est utilitzaren aquesta via per a marxar cap a occident. Pocs mesos després, les ambaixades d’Alemanya occidental a Budapest, Varsòvia i Praga estaven plenes d’alemanys de la RDA, i la República Democràtica autoritzà el seu trasllat a l’Alemanya occidental. Tot aquest seguit de fets, evidenciaven el descontentament en diversos aspectes, com ara la llibertat de moviment o la llibertat d’expressió, que existia entre la població.
El 9 de novembre de 1989, Günter Schabwoski, dirigent berlinès del PSU i membre del politburó, informà en roda de premsa de la immediata obertura de la frontera interalemana. És tractava d’una obertura controlada però les paraules d’Schabwoski provocaren una autèntica allau d’alemanys sobre el mur, que acabà amb la caiguda i inicià la “revolució pacífica” que posà fi a la RDA. Aquesta ha estat l’explicació política dominant fins ara a Alemanya. Ara bé, si la commemoració de la caiguda ha permès una celebració triomfal d’aquesta, també ha possibilitat qüestionar algunes de les explicacions de “l’èxit de la unificació alemanya”. Pel que fa als fets del novembre de 1989, han aparegut tot un seguit d’hipòtesis, fonamentades en diversos testimonis que ocupaven llocs polítics rellevants a la RDA, que han ressaltat la intervenció de la RFA en la caiguda del mur i la República Democràtica, l’interès de Gorbatxov en propiciar una reforma a la RDA, en consonància amb la perestroika i la glasnot, que significà la desintegració de l’Alemanya de l’Est i, fins i tot, la intervenció directa dels serveis secrets soviètics en suport a tots els sectors reformistes del règim que pilotaren la liquidació de l’Alemanya de l’est. En tot cas, només es tracten d’hipòtesis que, sumades al descontent popular existent, dibuixen una panoràmica menys de color de rosa sobre la caiguda del mur i la fi de la RDA.
Resultats i significació històrica i política
L’absorció de la RDA per part de la RFA significà un autèntic xoc social i econòmic per a l’antiga Alemanya de l’est, amb unes conseqüències catastròfiques. El desmantellament de l’antiga economia d’estat es realitzà a través del Treuhandanstalt, una agència econòmica creada per a dirigir la privatització de les empreses germanoorientals. Les empreses petites foren liquidades en un any i la resta progressivament fins el 1995. Es realitzaren grans inversions en infraestructura, dedicant grans quantitats de diners a minimitzar l’atur i a finalitats socials, que tingueren com a efecte principal la destrucció de la indústria de l’Alemanya de l’est. L’antiga RDA es convertí en el hinterland subdesenvolupat d’Alemanya, amb les característiques pròpies d’una regió colonitzada. Els funcionaris, administradors i els professionals arribaren majoritàriament de l’oest, i tot un seguit de polítics arribistes assaltaren la regió i en liquidaren els seus principals actius.
L’Estat del benestar de l’antiga RDA fou desmantellat amb resultats desastrosos especialment per les dones. El 1992, 1,2 milions d’alemanys de l’est estaven a l’atur i 2 milions treballaven en horari reduït. El 1998, l’atur continuava en la xifra d’1,2 milions, un 16,3% de la població, que era el doble de l’atur existent a l’oest.
Davant de les conseqüències socials i econòmiques nefastes de l’annexió, que tot i modificacions s’han mantingut en el seu caràcter estructural fins a l’actualitat, no ens ha d’estranyar que un 48% de la població de l’antiga alemanya de l’est pensi que la RDA tenia més aspectes positius que no pas negatius i que Die Linke, que manté una postura força honesta respecte a l’antiga República Democràtica, obtingui uns bons resultats electorals a l’antiga Alemanya de l’Est.
Més que de “socialisme realment existent”, l’RDA, com altres estats de l’antic bloc de l’est, podria haver estat qualificada com un “socialisme realment inexistent”; tot i així, aquest fet no ens ha d’impedir veure que fins a la fi de la República Democràtica, molts homes i dones de l’Alemanya de l’est continuaren pensant que la millor manera de construir la seua societat, lluny dels cants de sirena capitalistes, era a través del socialisme antifeixista i que era possible la reformulació del model socialista.
En l’àmbit internacional, la caiguda del mur i els fets del 1989 significaren per a l’esquerra una derrota històrica important, tot i que alguns sectors de l’esquerra comunista no van ser capaços de copsar-ne aquesta dimensió. Després el que vingué fou, en línies generals, una falta d’expectatives per als projectes revolucionaris i una orfenesa ideològica aclaparadora. Vint anys després de la caiguda, però, hem pogut tornar a constatar que les contradiccions i problemes que genera el capitalisme només han fet que accentuar la desigualtat i la inhumanitat, i que el socialisme comunista, en diverses formes, encara té una agenda cent seixanta anys després del manifest de Marx i Engels.
