Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) ha complert vint anys dalt de l’escenari, i ho ha fet amb diverses i variades iniciatives que inclouen, com no, la publicació de dos discs, Vers l’infinit i Referents. Durant aquests vint anys, Feliu Ventura ha pogut “llaurar el territori” i “remar junts” amb la gent que hi lluita; així, ha militat en diverses organitzacions independentistes i, entre altres experiències, va participar de la fundació de L’ACCENT.
Vint anys dalt de l’escenari. Es diu prompte!
Sí, però els he viscut dia per dia. És només un número rodó, una oportunitat per celebrar-ho i dir: “ací estic, encara!”
Com es passa de tocar en el bar d’una facultat de la Universitat de València a omplir els auditoris més importants del país?
No ho sé. Si la pregunta és què vaig fer jo… doncs fer molts concerts i girar on em demanaven. He estat en alguns auditoris importants. Però continue pensant que els més importants no solen ser auditoris grans, que quede clar.
Els cantautors solem tindre la sort de poder llaurar territori, tenim una relació més directa amb el públic, hi podem conversar i aprendre, copsar els matisos, entendre les lluites, remar junts. N’estic orgullós d’això i de poder haver contribuït a crear un circuit en eixe sentit.
Quines fites destacaries d’aquests vint anys de carrera?
La primera vegada que una persona, parlant en castellà, em va dir que li agradaven les meues cançons. El primer poema musicat de Papasseit, la primera conversa amb Lluís Llach, l’últim cafè amb Borja Penalba, l’abraçada de Propaganda Pel Fet!, el primer concert amb l’Agassalla de Perpinyà, una conversa amb Cesk Freixas a Sant Cugat, la darrera gira a Xile. Tinc més fotos però no voldria avorrir-vos.
Explica’ns la teua relació amb Víctor Jara. Perquè forma part de la memòria de la música?
Víctor Jara va tindre un final tràgic i això és conegut, això l’ha fet conegut internacionalment, però hi ha més coses.
Jara era un artista nascut a una de les “poblacions” que són, encara ara, espais marginats per les administracions. Allà és va formar de manera autodidacta fins arribar a ser professor a la universitat i el cantant que tots coneixem. Per a mi és, a més, un teòric de la cançó i de l’art i un artista compromès amb els seu país i la unitat popular com a eina de transformació del món.
El seu assassinat és una icona de memòria, un espai de memòria biològic que ens permet avançar com a humanitat.
Com ha canviat el panorama musical català en aquest vint anys?
Molt. Respecte a la cançó d’autor als anys 90, tinc pocs cantautors contemporanis (apareguts, vull dir, en aquell moment). D’ací, i entre molt pocs, anem creant un circuit que permet un altre tipus d’espectacles de format menut.
Mentre això passava, i després del “boom del rock català”, apareix Obrint Pas que, fent honor al seu nom creen un circuit per als qui vénen darrere.
Malgrat tot, les condicions laborals dels músics que sempre han estat dolentes, han anat a pitjor. Hi ha més música, més bona i més precarietat.
I com ha canviat Feliu Ventura?
Espere que una mica. Almenys espere haver aprés alguna cosa. L’any 2005 i el 2012 han estat anys molt importants per a mi, m’han canviat molt per dintre. Sobretot el meu viatge a Xile després del disc Música i lletra, crec que algun ressort s’ha remogut i espere poder plasmar-lo artísticament ben prompte.
Per celebrar l’aniversari presentes un nou treball, Vers l’infinit. En què consisteix? Quina ha sigut la rebuda de moment?
Vers l’infinit és la celebració dels 20 anys als escenaris, és un punt-i-a-banda. Per una banda és la gravació del meu directe actual el més fidel possible al tal com sona. Per una altra banda inclou la publicació d’un disc de versions que es diu Referents i que inclou això, cançons que m’han servit com a punt de referència en la meua vida i treball.
De moment la rebuda és bona. El micromecenatge per poder fer aquest treball ja va ser un acte de celebració col·lectiva que va culminar amb èxit i que encara continua amb els concerts.
Com dius, el projecte s’ha finançat mitjançant el micromecenatge on line. Entre les recompenses trobem algunes de molt innovadores, com els concerts a cegues. Quina ha sigut l’experiència?
Molt bona perquè en principi era una cosa creada ex profeso com a recompensa però que ha començat a funcionar com un concert més que encara ens demanen.
És, de veritat, una experiència molt gratificant des de l’escenari i el públic somriu i s’emociona a cada cançó i acció.
La crisi ha servit per polititzar la societat i per recuperar el valor de la ideologia i de la lluita. A tu, com a músic compromès, com t’ha afectat el canvi social que vivim des del 2007?
Ja he explicat que la crisi en el món de la música és anterior, sobretot des del punt de vista dels treballadors.
Sempre pense en la pel·lícula Awakenings, on el personatge que fa Robin Williams utilitza un medicament experimental per tractar l’encefalitis letàrgica i ho prova en pacients com el personatge que fa Robert de Niro. Els pacients desperten, es milloren, els augmenten la dosi i, finalment, tornen al seu estat vegetatiu.
Crec que hem de trobar el tractament perquè la societat no torne a dormir mai, encara que un dia anem escassos de distribució de la medicina que suposa la realitat.
Quina visió tens dels Països Catalans?
Estan ací, estesos. Qui els pot negar? Amb quin interès? Jo només sóc un cantant que escriu les seues pròpies cançons. Però crec radicalment en el dret a decidir. Aquesta realitat té un futur polític si la gent ho vol. Però no podem negar que hi ha hagut una repressió i discriminació (des de la violència autoritària, fins i tot) de les opcions que han defensat aquesta realitat. Per tant, primer s’ha d’assolir la igualtat de condicions de totes les opcions abans de poder decidir de manera madura i duradora. Hi ha escenaris diferents, però no ritmes diferents perquè el ritme el marca l’acció política i no només la història.
Després de més de 10 anys, aquesta és, per ara, l’última edició de L’ACCENT en paper. Tu vas formar part dels seus inicis, quin record en tens?
Sempre m’ha interessat la comunicació i quan va aparèixer l’oportunitat m’hi vaig fotre de cap. Recorde alguna reunió a la muntanya i uns arxius d’un programa de maquetació, la resta està mig boirós. Però afortunadament al projecte hi havia molta gent molt més preparada per a l’aventura. L’entenc com un projecte del moment, en una època sense més xarxes socials que el correu electrònic que a penes teníem alguns universitaris. Tot ha canviat molt. Va ser un plaer.
