El passat 21 de juny es compliren vint anys de la mort de Joan Fuster; el 23 de novembre que ve, podrem celebrar els 90 anys del seu naixement; i ambdós aniversaris coincideixen també amb els cinquanta anys de l’aparició d’alguns dels seus títols més importants, com són Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans o Qüestió de noms. És una bona ocasió, doncs, per rellegir Fuster i repassar-ne l’obra escrita i no escrita.
Així, tot i que ha costat d’arrancar, aquest Any Fuster està agafant embranzida amb actes, exposicions i tota mena de reconeixements que inclouen, com no, centenars de pàgines escrites pels regiments d’opinadors que tenim a una banda i altra del Sénia. Si haguérem de sintetitzar en poques paraules el sentir d’aquests professionals de la tertúlia –i també el dels actes institucionals- el resultat seria: “Fuster fou un intel·lectual excepcional, fou un home del seu temps, però estava equivocat”.
Curiós. Poques vegades veurem que es dedique tant de temps a la memòria d’una persona que, en essència, estava equivocada. Més curiós resulta encara quan, ara precisament, el model econòmic i regional imperant, que durant vint anys havia servit per demostrar l’error de Fuster, està immers en la crisi més profunda que es podia imaginar.
No hem de tindre por d’afirmar que Joan Fuster fou un intèrpret magistral del seu temps –gràcies a una gran lucidesa política i a un profund coneixement del passat. I la millor prova n’és que el diagnòstic que va fer en el seu moment dels Països Catalans no només continua plenament vigent sinó que està recobrant força a mesura que trontolla el miratge de la Transició.
En clau interna, el País Valencià ha sobreviscut gràcies als milers de persones que el defensem des de l’esquerra, mentre al Principat el regionalisme s’ha esgotat com a projecte i l’independentisme de la nació completa ha tornat a despertar i a assumir protagonisme polític. Però, sobretot, s’ha ensorrat el mite del progrés i de la fi de la història, el mite que ens negava la capacitat d’incidir en el curs dels esdeveniment bé perquè la societat era impermeable a les nostres conviccions o bé perquè la defensa dels nostres drets havia deixat de ser una problemàtica del carrer.
Com en temps de Joan Fuster la societat torna a ser un agent actiu, i no només la receptora passiva de les polítiques populistes i paternalistes. Com en temps de Joan Fuster, torna a ser necessari el compromís per defensar-nos de tota mena d’agressions.
Al principi de la dècada dels huitanta, en veure cap on evolucionava la Transició i en comprovar les continues renúncies que des de l’esquerra i el nacionalisme s’hi van produir, Joan Fuster pronuncià el famós discurs d’“Ara o mai”. De fet fou l’abril de 1982, durant un aplec a Castelló de la Plana, és a dir, ara fa trenta anys.
L’any Fuster, doncs, ens dóna molts motius per reflexionar. Potser estem davant d’un altre punt d’inflexió com aquest que exasperà el de Sueca, i després del qual es retirà progressivament de l’escena política. Hui en dia, amb tot el que hem viscut, ja no ens pot fer tanta por l’ombra del franquisme, ni ens poden enlluernar els cants de sirena del postpujolisme i l’autonomisme progressista, així que el nostre “Ara o mai” ha de ser necessàriament més valent i més ambiciós. I ara no n’hi ha prou amb afirmar que el País Valencià serà d’esquerres o no serà; ara sabem que el conjunt dels Països Catalans seran d’esquerres o no seran.