La potència dels aparells ideològics de la democràcia realment existent fa fer contorsions per driblar els termes imposats del debat. Hom es veu forçat a defensar obvietats: alçar la barrera d’un peatge no és violència, és un favor als conductors i una putada per Florentino Pérez i la Caixa. Robin Hood n’estaria orgullós.
Tallar una autopista pot ser molest pels conductors (o com a mínim per alguns d’ells), però és tan sols un miserable avenç del desordre que cal començar a assumir si es vol fer revolucions. I fer entrar en raó l’Estat espanyol exigeix una autèntica revolució, com el procés ha mostrat explícitament. És important dir-ho fort i clar: pretendre que es pot fer transformacions significatives en l’ordre social i polític sense alteracions en la nostra quotidianitat és un deliri. Pretendre que les misèries del sistema (pobresa i presó, discriminació i violència policial) han de romandre inalterades perquè he d’anar al càmping i m’han tallat l’AP-7 és frívol. El conjunt de tot plegat és una deliri frívol, pervers i culpable.
Caldria restaurar la mili en forma de «pràctiques en manifestacions amb disturbis» perquè alguna gent entengués la tercera obvietat que m’agradaria recordar, però afortunadament centenars de milers de persones van assistir al curset accelerat de l’1-O. Ara ja saben que lesionar un policia d’antidisturbis és una missió impossible i que, per tant, tot el que s’hi pot fer és mantenir una certa dignitat defensiva. Per això es creuen contenidors: per defensar-se. I es cremen per evitar que la policia els pugui apartar fàcilment. Que en lloc de veure aquesta sòrdida realitat, hom només hi vegi una imatge icònica de la violència és perfectament inevitable en la societat de l’espectacle. Menys espectacle i més realitat ens cal. Menys somriures i més revolució.
És d’un cinisme sense límits parlar de la violència dels CDR quan la passada tardor «es van produir a Catalunya almenys 139 incidents violents que tenien una motivació política en defensa de la unitat d’Espanya» (segons reporta Jordi Borràs a media.cat). Fins aquí «incidents violents» és una abstracció, però resulta que «la majoria (86) són agressions, que han provocat un total de 101 víctimes amb ferides de diferent consideració». No cal que recordi el que va passar el mateix 1-O (que no compta en l’esmentat recull), ni la crema de l’Ateneu Popular de Sarrià, ni que als Països Catalans hi ha 11 presos polítics i uns quants candidats a ser-ne (rapers, activistes del sobiranisme, consellers, radicals antisistema) i un grapat de fugits/exiliats. Encara més cínic és que es construeixi un relat delirant per justificar les darreres detencions de membres dels comitès sota acusacions que no tenen la menor relació amb la realitat.
Que els feixistes agressors, els jutges prevaricadors i els policies violents i/o torturadors no vagin mai a la presó ni hagin de fugir enlloc no és una novetat que ens ha arribat amb el procés. És l’ordre de la democràcia realment existent. És la violència realment existent. Aquells que, pels interessos que siguin o per simples deliris filosòfics, creïn el context ideal per legitimar la repressió donant crèdit a aquest debat absurd en són còmplices. Girar la cara a això i dedicar-se a practicar «la revolució dels somriures» (i criticar els CDR) no només és renunciar a tota revolució, és també un acte de complicitat amb la violència sistèmica i és jugar el joc que proposa l’Estat i els seus referents locals mitjançant els seus pamflets.
Joan Sebastià Colomer i Tejada és militant d’Endavant (OSAN)
