Renán Vega Cantor és professor a la Universitat Pedagògica Nacional de Bogotà. Ell s’auto defineix com a professor d’una universitat que, precisament, té l’objectiu de formar professors i educadors. A més, Renán Vega és un excel·lent historiador, un dels millors historiadors de Colòmbia i un dels més estimulants de la “Patria grande”. Guanyador del premi “Libertador” de Pensament Crític l’any 2008, amb el seu monumental ‘Un mundo incierto, un mundo para aprender y enseñar. Las transformaciones sociales y su incidencia de las ciencias sociales‘, autor d’una obra imprescindible de la història de les classes subalternes a Colòmbia, ‘Gente muy rebelde‘, i renovador infatigable del pensament marxià en tota la seua amplitud entre molts altres mèrits, el professor Renán Vega s’ha vist forçat a l’exili i a abandonar la seua activitat docent a la UPN.
Segurament, la seua activitat com a historiador i professor no hauria resultat gaire incòmoda per l’establishment acadèmic colombià sense la seua acció conseqüent en defensa de la Universitat pública. En bona mesura, la lamentable situació que està vivint el professor Renán Vega posa en un primer pla el límit del discurs oficial del diàleg i la democràcia emprat pel govern de Juan Manuel Santos. L’Estat colombià no pot tolerar la lliure actuació d’un professor com Vega que ha impulsat una organització sindical de professors universitaris, que denúncia que un 80% del professorat de la seua universitat és eventual i que se li prohibeix participar en vagues i mobilitzacions, que aireja vincles entre rectors i grups paramilitars o que sosté afirmacions, tant dures com reals, com que alguns dels seus alumnes són assassinats “per la lògica d’una guerra declarada (…) que el capitalisme colombià manté contra els joves pobres i humils, que moren tots els dies de múltiples maneres”. Davant l’acció conseqüent la solvència investigadora, docent i científica deixa de tenir cap valor per a les burocràcies acadèmiques. Val a dir que això no només passa a Colòmbia, de fet resulta ben familiar.
Els mecanismes engegats contra Renán Vega han estat els habituals: la difamació personal i política, la degradació de la seua producció científica, els processos judicials i, finalment, les amenaces directes contra la seua integritat física. A Colòmbia aquest recorregut sol acabar de la manera més tràgica. El 1999 l’historiador i professor de la mateixa Universitat Pedagògica, Dario Bentacur, va ser segrestat, torturat i assassinat per grups paraestatals després d’haver estudiat la violència narco paramilitar a la Vall del Cauca. En el cas del professor Vega, des de les estructures de la mateix universitat se l’ha responsabilitzat de la mort de diversos estudiants en el darrer any com a conseqüència de la seua labor docent. Seguint aquesta lògica, perversa i estúpida, seria el mestratge de Vega el que explicaria la politització en clau revolucionària d’alguns dels seus alumnes i, en última instància, el perquè dels seus assassinats.
Tota una mostra de mediocritat intel·lectual i mesquinesa per part de les autoritats universitàries i d’alguns dels seus companys. La coherència com a docent i historiador de Renán Vega, qui en el desert dels noranta va emprendre una tasca ingent que plantejava la vigència i utilitat del pensament marxià, sembla que evidencia de manera massa descarada la mediocritat de molts dels seus companys i aquest fet difícilment es perdona a la universitat colombiana. Només cal llegir alguns dels seus llibres, articles o intervencions públiques per copsar la solidesa d’aquest historiador marxista. Per últim, gràcies a Renán Vega l’obra d’un dels grans historiadors catalans del darrer segle i del que portem d’aquest, Josep Fontana, ha pogut arribar al públic colombià. Un motiu més per llegir-lo i denunciar la situació que està vivint.
