De ben segur que, més d’una vegada, en declarar-nos ‘anticapitalistes’, s’han rigut de naltros, n’han fet mofa. Ens han recriminat o demanat amb certa inquisició quin model alternatiu plantejàvem, o fins i tot, si tindria cap tipus de viabilitat. I el cert és que la pregunta hauria de ser al revés: quina viabilitat té el sistema capitalista? Com podem contemplar viure en un sistema amb tanta violència genètica i estructural?
Ni el món ha viscut sempre sota el capitalisme ni desconeix sistemes més justos d’organització, però aquest simple coneixement està sent negat, també, pel propi capitalisme. Ho necessita per viure, és a dir, per seguir destruint, com un vampir que xucla la sang i al final acabarà morint per la seva pròpia necessitat d’existència. És així com el capitalisme destrueix les persones i el territori dels quals n’extreu els beneficis econòmics: carregar-se allò natural per crear allò artificial.
Aquest, diria, és el propòsit de Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?, recull de textos editat per l’editorial Tigre de Paper i que duu per subtítol “Antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat”. Certament, la pròpia estructura del llibre dibuixa una línia que aniria des de l’inici de l’explotació capitalista fins a traços o apunts per a superar-la; o com a mínim, concebre’n l’alliberament.
A l’inici i al final, el territori, el medi ambient, els recursos naturals de què se n’aprofita per subsistir en uns vasos comunicants dicotòmics: a més capitalisme, menys natura. I ja se sap: a menys natura, menys vida. I entremig, com a fil transversal, l’explotació de les dones treballadores per part del capitalisme… i dels propis treballadors. Posant al centre el treball reproductiu, és a dir, el treball socialment necessari com a condició imprescindible perquè la mà d’obra, la classe treballadora enemiga del capital, estigui en condicions per ser-li útil. Treball imprescindible però gratuït i no reconegut, la màxima explotació. I és aquí quan l’expressió ‘Capitalisme vs. Vida’ cobra la seva màxima expressió i sentit.
L’evolució de l’explotació capitalista ha anat en paral·lel -o millor dit, s’ha forjat gràcies a- la destrucció del territori i la depauperació de les condicions materials de vida de milions de persones arreu del món. També aquí, als Països Catalans i en ple segle XXI. L’expansió del capitalisme duu adjacent una violència sistèmica que no tremola a l’hora de prémer el gallet de l’excavadora a la selva, de l’escorxador carni, de la pistola antisindical, del pou petrolífer, del feminicidi.
El llibre s’inicia amb un sintètic i clarificador pròleg del sempre lúcid Josep Manel Busqueta, pastisser de professió i economista de militància i vocació. Després d’un parell de textos introductoris, el capítol sobre ‘La propietat dels recursos naturals’ se centra en la violenta despossessió dels inicis del capitalisme, com amb el Gran Cabdill Seattle, fent paral·lelismes amb l’actual destrucció del territori, amb la Plataforma ‘Prou Sal!’ de Sallent. A ‘El treball assalariat’, els textos posen de relleu una diagnosi que caldria difondre molt més, de Karl Marx a Alizia Stürtze: el sense-sentit de l’esperpèntica situació d’explotació en què ens trobem la immensa majoria de la població.
És a ‘L’explotació internacional del treball’ un dels capítols on més ens podem sentir interpel·lades les lectores del llibre. D’una banda, pel nostre paper colonitzador en el tauler d’escacs de l’imperialisme mundial. I és que per molt que ens situem en la semiperifèria i cada cop siguem menys partícips del centre, formem part dels estats colonitzadors, explotadors i beneficiaris, encara avui, dels mal anomenats països del tercer món. Ens ho recorda Albert Sales per fixar-nos amb la roba que ens vesteix, però ens ho situa també a la perfecció Lenin. D’altra banda, els lectors masculins ens sentirem directament interpel·lats i assenyalats com a responsables i beneficiaris de les dones treballadores, en la condició que sigui: mares, germanes, parelles, companyes, àvies, etc. L’entrevista de Maria Colera a Silvia Federici és necessària per demolidora.
I després de la ferida, la cura: a ‘L’emancipació de la classe treballadora’, diverses autores posen una mica de llum i esperança. Resulta força reconfortant veure l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia i el comunista Ernesto ‘Che’ Guevara coincidir en una concepció alliberadora i revolucionària del treball, sense explotació. Ambdós autors posen en valor la capacitat transformadora i educativa d’aquesta capacitat d’aprenentatge i transformativa de l’ésser humà. Amb Alba Carosi i Michael Lebowitz ens acostem a visions i concepcions holístiques de la societat socialista, anant més enllà del món del treball.
Finalment, a ‘Les lluites de la classe treballadora en l’àmbit dels recursos naturals’, topem de front amb una de les vessants més destructives del capitalisme: com és capaç de matar persones per poder matar el medi ambient. Així, per desgràcia, veiem que han existit moltes Berta Cáceres assassinades per defensar el territori, com el brasiler Chico Mendes. I és aquesta Nostra Amèrica, la dels pobles d’Abya Yala, la que ens fot la gran clatellada al Vell Món: ho fa Guaicaipuro Cuautémoc assenyalant que Europa no pot tornar les riqueses robades en l’espoli d’Amèrica ni tant sols considerant-ho com a préstec a un interès menor que els organismes internacionals ara fan servir per sotmetre els anomenats països del tercer món. La pistola del deute, un tret per la culata si ens cenyíssim a la història.
El llibre hauria de córrer com la pólvora. Els articles haurien de fotocopiar-se i repartir-se a les boques dels metros en hora punta, als mercats, als ambulatoris, als centres escolars. I quan ens tornin a preguntar perquè som anticapitalistes, la resposta és fàcil: perquè ens estimem la vida. El qüestionament hauria de ser per qui segueixi apostant pel capitalisme, un sistema que és fàbrica de violència, destrucció i mort. La disjuntiva és capitalisme o vida i la resposta és a les nostres mans amb organització i lluita.
—
Diverses autores (2016). Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? Manresa: Tigre de Paper.
