L’expressió “!Viva la Pepa!”, associada a la Constitució espanyola promulgada a Cadis l’any 1812, es deu al fet que aquesta Constitució fou promulgada el dia de Sant Josep d’aquell any. És ara mateix, per tant, que fa 200 anys d’aquests fets.
Com és natural, l’Estat Espanyol ha donat rang oficial a aquesta commemoració. Es tracta, de fet, d’una acta fundacional de la nació espanyola. En aquesta Constitució, per primer cop, es fa recaure la sobirania sobre l’esmentada nació espanyola, que incloïa en aquells temps els naturals de les colònies, en substitució de la sobirania reial. Però més que una celebració popular, aquesta commemoració acaba tenint un caràcter de divulgació històrica, pel fet que la immensa majoria de la població no en sap res o quasi res. Els esforços per donar-li un toc popular utilitzant l’expressió “!Viva la Pepa!” encara han tingut un efecte més desorientador, car si la Constitució de Cadis és ignorada massivament, la Pepa ho és encara més. Tal és la tradició liberal i constitucionalista a l’Estat espanyol.
Naturalment, i en bona tradició espanyola, hom pot lamentar la ignorància històrica dels espanyols, ofegats en un toll d’ignorància per culpa del “!Que inventen ellos!” i el “!Viva la muerte! !Muera la inteligencia!” però el cert és que hi ha diversos motius per resistir-se a ser integrats en la narrativa constitucionalista del poder.
D’una banda els catalans, com els bascos, vam ser completament ignorats com a tals en aquest text. I la causa no és, com es diria, “la mentalitat de l’època”, si no la perspectiva política particular des de la qual es redactava el text. La prova és que els diputats catalans (o alguns d’ells) van recordar els drets històrics i, encara més flagrant, que els furs bascos no hi eren esmentats tot i que encara eren vigents.
La utilització en la propaganda del bicentenari de l’expressió esmentada té també el seu fons polític, car dóna la sensació d’una cosa d’un gran arrelament popular. Queda clar que això no és així avui però, a més, algunes veus han recordat -i jo no tinc autoritat per negar-les ni confirmar-les- que “!Viva la Pepa!” és, en origen, una expressió ridiculitzadora que utilitzaven els absolutistes en contra de la Constitució liberal. I també que aquest arrelament popular va ser relatiu fins i tot aleshores, com a mínim en la mesura que el poble pròpiament dit va tenir una participació nul·la en el procés constituent, en el qual hi havia, en canvi, 90 clergues, 56 advocats, 39 militars i 14 nobles.
La famosa “Pepa”, per tant, es recolzava en una hipotètica burgesia de poc arrelament a Castella i a Andalusia. Com que al mateix temps els catalans hi eren exclosos com a tals, la base de suport s’esprimatxa encara més. El resultat és una Consitució que, d’una banda, es va quedar a mig camí entre el constitucionalisme liberal (França, Estats Units) i l’absolutisme, i de l’altra fou derogada dos anys després, el 1814.
La Consitució de Cadis era monàrquica i a més proclamava el poder executiu del Rei. Prohibia qualsevol confessió religiosa que no fos la catòlica, tan sols donava dret a vot als homes majors de 25 anys i encara aquests elegien uns compromisaris que escollien els diputats. Naturalment tenia també avenços notables: atorgava per primer cop poder legislatiu a les Corts, separava poders, declarava la lliberta d’expressió, opinió i premsa i abolia la Inquisició. Es tracta alhora, per tant, d’un híbrid i un abort la única èpica del qual és haver-se produït en ple setge dels francesos. Però sobre alguna cosa que no sigui l’expulsió dels morors, els “tercios de Flandes” o el “glorioso Alzamiento Nacional” “hauran de construir els espanyols el seu mite nacional…
