El títol no és meu, és la recuperació d’un cartell de finals dels anys 1990. El signava el col·lectiu antifeixista AENA, Al enemigo ni agua, i en ell hi sortien tot de cares de personatges coneguts. Si la memòria no em falla, hi eren des de polítics marcadament feixistes del sistema capitalista espanyol -allò que ara en diuen règim del 78, és a dir, des del rei fins al president del govern espanyols, etc- fins a d’altres personatges que el sustenten -l’església, grans capitalistes, etc-. Eren anys de dur combat contra el feixisme i de molta criminalització de la dissidència amb l’extensió de l’acusació i de terrorista contra tothom qui plantava cara.
20 anys després, aquí no ha canviat res. L’empara del feixisme per part de l’Estat és pràcticament total i això no fa més que constatar el que ja sabem: que el feixisme és una sortida de l’Estat capitalista en moments de crisi. Feixisme institucional i feixisme de carrer: de les estructurals violències racistes i patriarcals, a les manipulacions i tergiversacions, subtils o barroeres, dels mitjans de comunicació.
El feixisme avança si no se’l combat. A l’empara del 155, cauen les caretes dels caradures. I el feixisme està avançant perquè tothom ho està permetent. Tothom ho estem permetent. Ho fan els feixistes de corbata de partits polítics que inciten a la violència, que ataquen tota llum de catalanitat o llibertat, que la retallen a cop de porra o de censura. Ho fan els hipòcrites que s’equidisten entre extrems que es toquen -potser perquè un d’aquests extrems no els ha tocat mai la cara- i no planten cara al feixisme d’ara, i aquí, atemoreix els nostres carrers. I ho fem també quan renunciem a la legítima autodefensa en nom d’un sacrosant pacifisme més propi de la moralitat i la religió que no pas de l’estima per la vida, la justícia i la consciència històrica.
El feixisme de carrer ha existit sempre arreu dels Països Catalans, des de la batalla de València a les lluites contra el IV Reich de l’àrea metropolitana de Barcelona, passant per les processons i misses de legionarios. A la ciutat comtal, a més, l’augment del feixisme de carrer coincideix amb el Procés al Principat: els 12 d’octubre, des del 2000 fins 2011, només hi havia concentracions feixistes a Montjuïc. A partir del 2012 i coincidint amb les primeres grans mobilitzacions independentistes, apareixen grups espanyolistes a pl. Catalunya. Des del primer dia, però cada cop més, congreguen grups obertament feixistes amb discursos i pràctiques violents i agressives. Cal recordar que l’expulsió dels feixistes de Sants fins a Montjuïc no va ser gràcies a la policia ni als partits polítics d’aleshores, que com els d’ara, encara els permeten aquestes concentracions: va ser l’antifeixisme combatiu qui hi va posar caputxes, detencions i empresonaments en durs enfrontaments els anys 1998 i 1999.
Feixisme de manual. No, cap policia no ens salvarà del feixisme. En època de crisi, tot feixisme compleix una funció dins l’Estat capitalista. I la policia també. Ho sabem a nivell teòric i històric, però ho constatem, avui, a nivell empíric i pràctic. Els dies 7, 8 i 9 d’octubre, el feixisme espanyol va dibuixar els Països Catalans a cop d’agressions a Palma, Barcelona i València. Per què? Doncs perquè per molt que el procés i el referèndum s’hagin cenyit al Principat de Catalunya, l’Estat té molt clar el marc nacional dels Països Catalans. Contra tota possibilitat de llibertat i autodeterminació, l’Estat activa tots els seus ressorts. El feixisme de carrer és sempre present arreu de l’Estat, en tant que estructura política sorgida directament del franquisme, però més encara en les nacions oprimides.
No són casos aïllats. Les agressions feixistes es compten per desenes des dels darrers dos mesos, al Principat. La impunitat mediàtica, política, policíaca i jurídica amb què compten els llença un missatge clar: feu, preneu els carrers que des d’aquí us cobrim. Mediàtica: «ciutadans amb banderes» o «manifestants no adoctrinats» i altres mencions, en lloc de dir-los feixistes o nazis, malgrat dur esvàstiques tatuades. Política: partits espanyolistes que els assenyalen objectius i donen tret de sortida a les caceres. Policíaca: impunitat per part dels Mossos malgrat els agredeixin -la de pals que ens haurien caigut a naltros en situacions mínimament similars!-, cobertura per part de la policia espanyola i la Guardia Civil, si no és que són la mateixa gent. Jurídica: nul·les o escasses detencions tot i les agressions a plena llum del dia, no aplicació de delicte d’odi.
De Lleida a Barcelona, de Manresa a Sant Cugat, de Sabadell de Reus, i tornant a passar per València. No hi ha ni una sola manifestació espanyolista que no acabi amb agressions feixistes. Ni una. Repeteixo: ni una. Això, en condicions normals, hauria de suposar les alertes màxims per protegir la població. Lluny d’això, segueixen manifestant-se sense mesures de protecció pertinents. En canvi, les manifestacions antifeixistes segueixen sent rodejades, bloquejades i intimidades pels Mossos. I encara som naltros les agredides, després.
I ho som en un sentit ampli: agressions contra persones racialitzades, a militants anarquistes, comunistes o independentistes, periodistes, professorat… tothom qui ha estat assenyalant pels partits polítics com a objectiu. Són agressions, també, els intents de censurar que mitjans públics cobreixin manifestacions per les llibertats dels presos, quan també cobreixen les espanyolistes. Són agressions, també, les censures a les escoles que ja comencen a aflorar.
Sols el poble salva el poble. En aquest context de crisi capitalista i feixisme funcional, la resposta és inevitable, legítima i necessària. Per supervivència. Per això, ara, a 6 companyes els demanen 17 anys de presó acusades d’agredir 8 feixistes; 8 feixistes que, per cert, tenen un historial delictiu d’agressions racistes que inclou la temptativa d’assassinat. A ells, però, no els van aplicar l’agreujant de delictes d’odi. A les nostres companyes, sí.
Perversió i tergiversació absoluta de la legalitat: la tipificació de delicte d’odi havia de servir protegir col·lectius vulnerables, minoritzats, els drets dels quals es veien violats per, precisament, grups com els feixistes. Aplicant el delicte d’odi en suposades agressions contra nazis, l’Estat assumeix la tutela dels feixistes com un col·lectiu de qui cal protegir-ne els drets. Fent això, els incorpora com un col·lectiu a protegir de forma especial i, de retruc, en tolera, empara i defensa totes les seves pràctiques. Piruetes del capitalisme: els feixistes estan sota protecció legal especial de l’Estat.
Els dies 15, 22 i 29 de novembre tindran lloc els judicis contra les nostres companyes. Novembre és mes que recorda tràgiques efemèrides. 79 anys d’aquella nit dels vidres trencats del 9 de novembre a l’Alemanya nazi. L’11 de novembre vam commemorar els 10 anys de l’assassinat del madrileny Carlos Palomino. El dia 13 es van complir 25 anys de l’assassinat de na Lucrecia, també a Madrid. El 16 de novembre, 8 anys de l’assassinat d’Ivan “Vania Kostolom” Khutorskoy, a Moscou. El 21 de novembre, 25 anys de l’assassinat de Silvio Meier, a Berlin. El 30 de novembre, 3 anys de l’assassinat del gallec Jimmy, de nou a Madrid. Entremig, Guillem Agulló (Montanejos, 1993), Roger Albert (Gràcia, 2004), Clément Méric (París, 2013), Pavlos Fyssas (el Pireu, 2013). I, malauradament, tantes altres que no coneixem, però que no oblidem ni perdonem.
Vosaltres, hipòcrites i feixistes, sous els terroristes. No és el que el feixisme avanci, és que ja corre tranquil i impune dins la nostra societat i els nostres carrers. I és això i són ells qui crea terror. Denunciar-ho obertament és el mínim per decència, ètica i estima per la vida i la llibertat, si algú no s’hi vol enfrontar. I això inclou solidaritzar-se sense matisos amb qui hi planti cara, com sigui, també. Com va dir aquell: tota la meva solidaritat amb les detingudes si són innocents, però encara més si no ho són. A l’enemic, ni aigua.
Membre del grup de suport a les antifeixistes encausades pel 12 d’octubre de 2013
