Si hi ha alguna cosa que ha centrat els darrers temps l’atenció dels mitjans ha estat el fenomen wikileaks. El que havia nascut com un mitjà per denunciar les violacions de drets humans a qualsevol país del món, gràcies a les revelacions i filtracions des dels mateixos aparells militars o repressius, va agafar rellevància mediàtica mundial en destapar els centenars de milers de casos de vulneracions de drets, els assassinats de combatents i de desenes de milers de civils desarmats, i els abusos de les forces nord-americanes i els seus diversos aliats a l’Irak i l’Afganistan.
Però el que sembla que ha desencadenat l’ofensiva per silenciar-lo ha estat la filtració d’una part, de les comunicacions diplomàtiques nord-americanes, encara que fos una part no especialment sensible, ja que inclou escàs material referent a regions i conflictes amb una clara participació dels EUA com és el cas d’Israel o els cops d’estat i governs més repressius d’Amèrica Llatina. Tanmateix les filtracions revelaven la miserable servirtud de molts governs occidentals cap als interessos i directrius dels EUA, com per exemple ha resultat el cas del govern espanyol, utilitzant ministres, fiscals i jutges de l’Audiència ‘nacional’ per a garantir la impunitat dels militars responsables de la mort d’un periodista; oferint el seu territori (i el nostre) per a més bases nord-americanes i autoritzant l’ús per part dels vols secrets i il·legals de la CIA dels seus aeroports; o redactant lleis de ‘propietat intel·lectual’ al dictat de la indústria cinematogràfica nord-americana. També revelaven la peculiar visió del món de la diplomàcia nord-americana, soprenenment ennuvolada per la pròpia propaganda, paranoia i desinformació i dedicada a la defensa dels interessos de les corporacions multinacionals nord-americanes per sobre qualsevol altra consideració.
El darrer episodi, fins ara, amb l’enduriment de l’assetjament contra wikileaks, incloent la cancel·lació dels seus servidors als EUA, dels comptes corrents, de la possibilitat de rebre donacions per part de Visa i Mastercard, així com l’empresonament del seu fundador, el hacker australià Julian Assange a la Gran Bretanya, per l’obertura totalment irregular sota pressions dels EUA d’acusacions que ja havien estat arxivades per part de la fiscalia sueca; ha provocat nombroses portades, articles i debats, així com una àmplia reacció de suport popular, fos en forma de còpies mirall del portal, de concentracions i accions de suport, o amb l’atac informàtic massiu a alguns dels webs de companyies implicades en la persecució de wikileaks. La manera com les autoritats dels Estats Units, tota l’artilleria mediàtica reaccionària i tota la seva cort d’aduladors han intentat justificar aquest atac contra la llibertat d’expressió, en nom de la seguretat, o dels pretextos més estrambòtics, ha posat en evidència la gran impostura liberal, la gran fal·làcia dels defensors de l’occident democràtic i les seves llibertats. Si en els darrers anys l’imperialisme havia aconseguit, mercès a una abassegadora cobertura propagandística, presentar les seves guerres, les agressions contra els pobles, i la seva doctrina del combat permament per seus interessos econics i estratègics com una lluita en favor de la llibertat i els drets humans, wikileaks ha deixat al descobert tota aquesta farsa davant l’opinió pública, i per això ha esdevingut un enemic que cal eliminar. I quan aquesta demostració coincideix justament amb l’adopció de mesures d’austeritat i d’agressió a les grans majories populars arran de la crisi que han mostrat fins a quin punt el sistema polític eś només un instrument completament al servei els interessos d’una minoria de banquers paràsits i criminals, es posa de manifest, potser com mai fins ara, que la llibertat, la democràcia, el benestar i la sobirania dels pobles són completament incompatibles amb el manteniment del capitalisme i l’ordre polític i econòmic mundial que se’n deriva.