Xavi Sobrepere és estudiant de doctorat a l’IESE. Recentment va publicar al seu blog datandiscussion.wordpress.com un article de recerca fet a partir de dades públiques, que demostra l’augment de la diferència de renda entre rics i pobres a Barcelona del 2008 al 2012. Es tracta d’una informació que permet veure les desigualtats entre els diferents barris de la ciutat i plantejar-se quines són les possibles causes, així com les possibles solucions. Parlem de tot això amb Sobrepere, així com de la necessitat d’un augment de transparència de l’Ajuntament a l’hora de fer públiques diferents dades que reflexteixin la realitat social de Barcelona.
Per què et vas plantejar fer un estudi de les diferències del nivell de renda als barris de Barcelona?
Em vaig preguntar si amb la crisi augmentaven les dificultats, i si des de l’inici de la recessió, els més pobres eren més pobres, i els més rics eren més rics. I efectivament, era així.
Què ens diuen les dades que has analitzat?
En primer lloc, cal matisar una cosa. Les dades de renda no són absolutes sinó que representen una estadística en relació a la mitjana de la renda a Barcelona. Én aquest sentit, la renda mitjana ha baixat i per tant si tu has mantingut la teva renda, estaràs millor que abans. Amb no haver-se empobrit tant com la resta n’hi ha prou.
És l’ideal fer aquesta anàlisi en l’àmbit dels barris?
A cada barri passa de tot i hi ha barris pobres on hi ha gent que ha millorat la seva situació i viceversa. El problema que tenim és que no podem anar a un nivell d’anàlisi més concreta, perquè les dades de renda més detallades no han estat fetes públiques per l’Ajuntament de Barcelona. Si analitzséssim el nivell de renda entre tots els veïns dels diferents barris, la desigualtat de renda encara es dispararia més, ja que actualment estem fent una mitjana. L’ideal seria tenir dades a nivell individual.
Això representaria una vulneració de la privacitat dels ciutadans?
La resposta no és fàcil, però tenim molt marge de millora respecte altres països pel que fa a la publicació de dades. Els Estats Units no són exemple en moltes coses, però en matèria d’Open Data són un referent. L’Open Data és democràcia i la informació és poder. A Nova York, per exemple, van publicar totes les inspeccions sanitàries dels restaurants i bars. Òbviament, al principi els responsables dels establiments es van enfadar. Ara bé, què va passar després? Com que les inspeccions eren públiques, els propietaris es van posar les piles i mig any després les intoxicacions alimentàries a Nova York havien caigut en picat.
Quin és l’objectiu de fer públiques les dades de què disposa l’Ajuntament?
Publicant les dades es poden trobar més facilitats que no si els problemes s’amaguen. Està molt bé que l’Ajuntament de Barcelona hagi publicat algunes dades fins al moment, però n’hauria de publicar moles més. Com més dades es publiquin millor. No violar la privacitat de ningú, però a dia d’avui per exemple és gairebé impossible aconseguir dades de pol·lusicó per barris.
Autora: Maria Crosas.
Quines dades hauria de publicar, per exemple?
Tornant als Estats Units, a moltes ciutats totes les dades apuntades per la policia es publiquen automàticament. A partir d’això tu pots fer un mapa i veure a quines zones hi ha més problemes. Per exemple, si podem situar una zona on hi ha molts intents de violació, una primera solució seria posar més enllumenat públic i eixamplar la mida de les voreres.
Creus que és qüestió de temps que la cultura de l’Open Data arreli al nostre país?
Els partits polítics més o menys honrats s’haurien de posar les piles i demanar més esforços en matèria d’Open Data. Ara mateix, no ho tenim prou present i ens ajudaria molt.
A partir de les dades publicades al teu blog, podem analitzar les causes d’aquest distanciament de la renda de rics i pobres?
Per mirar la causalitat hauríem de mirar dades a nivell individual. Si no és molt complicat. Amb freqüència la gent parla de causes, però per parlar de causalitat has de trobar una correlació. Has de pensar molt bé tots els factors plausibles i veure si ets capaç de descartar-los tots menys el que tu creus que és la causa. Principalment, el meu objectiu era fer entenedors una sèrie de números i xifres perquè cadascú arribi a les seves conclusions. El que sí que m’agradaria dir és que la culpa no és dels veïns dels barris alts, sinó del propi sistema. Als barris alts, segur que hi ha algun explotador, però el que passa és que segurament hi ha gent que treballa en sectors més estables, mentre que als barris pobres hi ha més gent que treballa o treballava en sectors inestables com la construcció. També pot ser que els barris més pobres, els veïns fossin treballadors que cobraven un sou baix a les seves empreses i per tant era més fàcil fer-los fora.O ja eren treballadors que cobraven menys a l’empresa i era més barat fer-los fora. No m’agradaria que s’interpretés que la gent de barri de Tres Torres, per exemple, està espoliant la gent d’altres barris. El que m’agradaria que provoqués aquest treball és que la gent se n’adoni de la redistribució de riquesa a la ciutat actualment. És un tema de voluntat política.
Què vols dir?
Vull remarcar la importància de la descentralització política en els moments actuals. A Barcelona, amb una política descentralitzada, potser seria difícil aconseguir una rebaixa de la desigualtat de renda, però segur que la qualitat de vida de la gent podria millorar. L’Ajuntament hauria de ser capaç d’atendre directament els problemes de cada barri, a través d’una eficiència en la presa de decisions, basant-se en les necessitats reals del ciutadà. Tenint en compte que la seva política actual no segueix aquest esquema, em sorprenen declaracions com les d’Antoni Vives, dies enrere.
Què deia?
Deia que era molt conscient de totes les problemàtiques de la ciutat, i no m’ho crec. Barcelona té 73 barris, i no em crec que pugui assenyalar un problema per barri. Barcelona i moltes altres grans ciutats han de ser conscients de quines decisions s’han de prendre a nivell de ciutat i quines a nivell de districte. Només així es prendran decisions més properes al que la ciutadania necessita de veritat.
