Xile va viure el passat cap de setmana del 15 i 16 de maig, una important contesa electoral amb les eleccions a la convenció constitucional i també locals, que resultaven la culminació de mesos de lluites i mobilitzacions populars massives. Les eleccions van resultar en una victòria des candidats independents i d’esquerres, i una severa derrota les dues coalicions que es van repartir el poder des de Pinochet -la dreta de Piñera i la concertació de socialistes i democristians.
Eleccions a la convenció constitucional
Des de la fi del règim ultradreta i neoliberal del dictador Pinochet, Xile s’ha vist atrapat per una constitució pensada pels hereus d’aquell règim que feia molt difícil qualsevol canvi social i mantenia severes restriccions antidemocràtiques, de manera que gran part de els mobilitzacions populars dels darrers temps s’han centrat en reclamar la necessat d’una nova constitució.
El bloc d’esquerres i independents va guanyar les eleccions a la Convenció Constitucional amb més de la meitat dels 345 municipis, 12 de les 13 regions, i 118 dels 155 convencionals. La Convenció Constituent que redactarà per a Xile, amb majoria pròpia, una Constitució, segons han declarat algunes veus optimistes, de marcada tendència socialista.
Amb tot, la participació fou del 42,5%, una baixa xifra que pot explicar-se per la mateixa situació sanitària, l’incipient hivern i certa pèrdua d’interès per part d’alguns sectors de la població, després de les crisis sanitària i econòmica. Tampoc cal obviar les recurrents denúncies de manca de transport, sobretot, el dia diumenge.
La dreta, que ostenta el govern amb Sebastian Piñera, va arribar a aquesta elecció unida, amb un gran finançament de campanya electoral i va concitar el suport dels mitjans de comunicació i les classes dominants. Però no en van tenir prou. Amb 37 escons la llista Chile Vamos de la dreta és la primera força però queda lluny dels 52 escons, el terç escons necessaris per vetar els acords constituents (minoria de bloqueig aprovada en la reforma constitucional de finals de 2019).
L’aliança de socialdemòcrates i democristians, hereva de la Concertación, que amb dirigents com Michelle Bachelet o Eduardo Frei s’ha repartit el poder amb la dreta des de la transició, concorria agrupada en la “Lista del Apruebo”, que obtingué 25 escons, quedant relegada a tercera força.
La llista de l’esquerra “Lista Apruebo Dignidad”, aliança del Partit Comunista, el Frente Amplio i Chile Digno, assolí 28 diputats, esdevenint segona força amb un programa clarament anti-neoliberal.
La gran novetat foren l’alt nombre d’independents, que sumaren un total de 49 escons. 26 d’ells en la Lista del Pueblo, llista que es va organitzar a partir de les protestes a la plaça Itàlia, al centre de Santiago, en el marc de l’esclat social recent, i que s’orienta clarament a favor d’un canvi constitucional d’esquerra.
La constituent comptarà a més amb 17 escons reservats als pobles indigenes de Xile, 7 per al poble maputxe, 2 per al poble aimarà, i un per a cadascun dels pobles kawésqar, rapanui, yagán, quetxua, atacameño, diaguita, colla i chango.
Aquests resultats doncs, que suposen enterrar el bipartidisme postpinochetista, i el fet que la dreta no arribi a la minoria de bloqueig, han despertat esperances d’un procés constituent que pugui aportar canvis substancials després d’anys de democràcia limitada i vigilada i de polítiques neoliberals amb escasses diferències dels governs de dreta i socialdemòcrata-democristians.
Governadors i alcaldes
Per primera vegada es van dur a terme les eleccions a governadors, que reemplaçaran als intendents designats per la presidència fins ara. Només tres regions van triar als seus nous governadors en primera volta. Rodrigo Mundaca a Valparaíso, candidat independent pel Frente Amplio, defensors de l’aigua com a dret universal; Jorge Flies, independent a Magallanes; i Andrea Macías de el Partit Socialista a Aysén. La dreta va aconseguir passar a segona volta en 9 de les 13 regions que encara estan en disputa. La governació de Santiago es decidirà en segona volta entre la candidata de el Frente Amplio, Karina Oliva, i Claudio Orrego, de la Democràcia Cristiana.
És en les municipals on el vell bipartidisme neoliberal ha patit la gran derrota en nombroses localitats importants. La dreta va perdre 52 alcaldies, els democristians i el PS més d ‘una dotzena. Es caracteritzaren també per la baixa participació.
Daniel Jadue, alcalde de Recoleta i possible candidat presidencial de l’esquerra
Destaquen les victòries de l’esquerra en diferents localitats emblemàtiques i importants. Potser la més històrica a la capital Santiago, on la comunista Irací Hassler ha estat escollida alcaldessa amb gairebé un 40% dels vots. També a la localitat metropolitana de Recoleta, el comunista Daniel Jadue, molt possiblement futur candidat a les presidencials de l’aliança d’esquerra, obtenia l’alcaldia arrasant amb un 64% dels vots. A Valparaíso, Jorge Sharp, independent provinent del Frente Amplio, tornà a ser escollit alcalde tot i la dura campanya en contar dels mitjans, les elits locals i els partits de sempre. a Viña del Mar Macarena Ripamonti del Frente Amplio obtingué l’alcaldia després de 17 anys de governs de la dreta.
En conjunt, els resultats amb el gran creixement dels independents, Frente Amplio i Partit Comunista, que han basat la seva campanya en l’oposició al govern de Sebastian Piñera, debiliten el govern, si bé segueix comptant amb ple suport de l’oligarquia local i les cancelleries occidentals malgrat els mesos de protestes socials i dura repressió.
Escepticisme del moviment indígena
La població indígena de Xile que s’autodefineix com a tal arriba a prop del 13%. L’assemblea constituent, influïda per experiències recents d’estats com Equador o Bolívia, ha contemplat cert reconeixement de la plurinacionalitat reservant uns escons per als pobles originaris. Però des del moviment indígena, especialment del potent moviment del poble Maputxe, que porta anys de dura lluita contra la repressió, l’espoli de terres i el racisme institucional a Xile, amb milers de represaliats, víctimes de l’estat i centenars de presos polítics, la visió és més escèptica.
Moviments com el Consell de Totes les Terres, que reivindica el dret a l’autodeterminació i una pròpia Assemblea Constituent Maputxe, no reconeixen el procés constituent. També la Coordinadora Arauco Malleco (CAM) ha qüestionat la participació de les organitzacions Maputxe en el procés constituent definint-lo com un procés colonial que intenta frenar la lluita per l’autonomia Maputxe, i ha anunciat que seguirà amb l’aposta per una línia de combativitat i lluita per assolir l’autonomia, que inclou les ocupacions de terra i la seva defensa amb tots els mitjans davant els atacs dels terratinents, multinacionals i forces armades policials i militars.
Finalment, caldrà veure la reacció de l’oligarquia local i dels seus aliats, especialment els Estats Units, sempre amatents a frenar per qualsevol mitjà qualsevol canvi social al continent que suposi afermar la sobirania dels pobles i pugui qüestionar els interessos de Washington, inclosos els cops d’estat i la imposició de dictadures, com tristament recorda la història de Xile.
