A 40 anys vista del cop d’estat que acabà amb el govern de la Unitat Popular a Xile i instaurà una dictadura militar durant 17 anys, el llegat d’aquella aterridora etapa de la història xilena és ben vigent. La dictadura quedà enrere, però el model econòmic, polític i social manté el llegat pinochetista.
Immers en una crisi estructural, Xile es troba, a 40 anys del cop d’estat que acabaria amb el govern de la Unitat Popular i amb la instauració d’una dictadura militar en un clima de profunda confrontació i fragmentació social.
La ferotgement interrompuda Unitat Popular xilena a causa del cop d’estat del general Pinochet, va generar un sense fi de crueltats conegudes arreu amb el resultat de 3.200 persones executades i desaparegudes i prop de 38.000 empresonades i torturades. La repressió i la persecució de tota classe d’oposició política al règim utilitzant el segrest, la tortura i la presó de forma sistemàtica fins a l’establiment de l’Operació Condor com a model de terrorisme d’estat a l’Amèria Llatina vingué establert pel propi estat xilè. Però més enllà de les nombroses violacions de drets humans, el règim de Pinochet va marcar i continua marcant el perfil de l’estat xilè actual.
El model econòmic vs “El Miracle de Xile”
##### Pinochet amb Milton Friedman, impulsor del neoliberalisme
La liquidació absoluta de tot rastre de la “via xilena al socialisme” es va caracteritzar profundament a través d’una constitució, que encara avui dia continua vigent. Malgrat tots els àmbits de la vida política que es coneixien fins aleshores foren àmpliament liquidats, els sistemes social i econòmic van ser els que realment marcaren el nou destí que per a Xile es preparava. L’orientació econòmica canvià radicalment el rol de l’estat, inspirant-se en doctrines econòmiques neoliberals que foren introduïdes a través del famós “Ladrillo”; el text de política econòmica xilena que establirà les pautes del sistema de lliure mercat i que suposarà la fi, entre d’altres, dels subsidis així com l’obertura al sector privat de les empreses estratègiques i públiques en àmbits tals com la mineria o l’energia. Aquest text, articulat pels “Chicago Boys”, un grup d’economistes neoliberals que instruïts per Milton Friedman escrivien i allotjaven les bases de la política econòmica xilena mesos abans del cop d’estat, fou el que marcà sense cap mena de dubte l’economia xilena que encara avui es manté vigent. Aquest grup, fou el que més endavant passaria a formar part del règim amb Jorge Caucas com a ministre d’hisenda, i Sergio Castro al ministeri d’economia.
La Reforma Provisional xilena, que va esdevenir una de les transformacions més rellevants de la política econòmica del règim, fou el sistema privat de pensions basat en la capitalització individual. El sistema de pensions passarà a mans privades a través de les Administradores de Fons de Pensió (AFP) amb el Decret Llei 3500 de 1980 i ideat per José Piñera mentre ostentava el càrrec de Ministre de Treball i Previsió Social durant el règim militar. Les AFP representen encara avui, el paper central que se’ls donà durant la dictadura. Aquestes Administradores, en ser societats anònimes i esdevenir susceptibles a les fluctuacions borsàries, s’han enfonsat en diferents països des de l’inici de la crisi financera. Les principals crítiques a aquest sistema de pensions privat, venen indiscutiblement per part de la classe treballadora organitzada “un èxit d’expropiació per part dels salaris dels treballadors en benefici d’una minoria de saquejadors a qui l’estat xilè ha atorgat la seva plena protecció durant 32 anys”, afirmen en un comunicat emès el passat mes de juny des de la campanya NO+AFP. A més, continuen: “Durant 32 anys, els nostres treballadors han perdut el valor de les seves cotitzacions al mercat especulatiu. Els senyors de les AFP sempre han guanyat utilitzant els nostres diners per a comprar les indústries públiques que l’estat privatitza i perjudicant als treballadors d’aquelles empreses, en els seus salaris, en la vulneració de drets i en l’estabilitat laboral”. Es calcula que els sistema privat de pensions només arriba a un 38% dels ingressos que s’obtenien durant la vida activa i en el cas de les dones, aquest percentatge es disminueix fins a 10 punts si tenim en compte que el seu salari és molt inferior al d’un home. Aquest sistema, reformat durant el 2008 amb Michele Bachellet, pretenia corregir nombroses diferències i desigualtats amb els beneficis de previsió entre homes i dones i tancar definitivament l’escletxa que hi havia entre gèneres. Una nova reforma que no ha fet més que reafirmar el fracàs d’un sistema obsolet, caduc i que ara mateix es troba al punt de mira.
Amb les eleccions a poc més d’un mes vista, el debat sobre el model econòmic de Xile torna a centrar-se en gran part amb les AFP. L’actual president, Sebastian Piñera, assegura que cal un canvi substancial en el règim de pensions que passa irremeiablement per augmentar la vida laboral del poble treballador.
El llegat privat al sistema educatiu
Xile va conèixer les principals mobilitzacions de les darreres dues dècades en el decurs de l’any 2011, quant el jovent universitari va prendre les banderes del canvi i de la protesta social quan sortia al carrer per a la defensa de l’educació pública i despertava així una crisi de legitimació del sistema polític xilè que posava sobre la taula després de dues dècades, l’estructura estatal.
De la mateixa manera que el sistema econòmic, l’educatiu beu directament de l’herència de les reformes aprovades durant la dictadura de Pinochet. Les mobilitzacions dels estudiants assumiren igualment com a seves les lluites per un canvi de model polític, econòmic i social que havia de ser modificat d’arrel, trencant tots els esquemes de poder establerts fins aleshores i conseqüentment apostant per una ruptura integral amb el sistema. Durant l’any 2011 i encara fins a dia d’avui, els i les estudiants han encetat un debat que fins aleshores només s’estava gestant a les entranyes de la societat xilena: el de les reminiscències de la dictadura i de l’escabrosa etapa del règim.
El sistema educatiu xilè és el que suposa una major inversió de fons privats per a poder estudiar. Es calcula que entre el 75 i el 78% del cost total dels cursos acadèmics son assumits pels mateixos estudiants.
L’alumnat inscrit en escoles públiques no arriba actualment al 36% i és que les diferències entre la matriculació en ambdós casos no és tangible. L’estat xilè ha fomentat al llarg de dues dècades la protecció estatal a les escoles privades tot relegant les públiques a un segon terme que fan de difícil accés a la majoria de la població quelcom tan bàsic com l’educació. Per aquest motiu, sovint el sistema educatiu xilè és acusat d’economicista si bé, s’entén l’educació com una inversió i per tant, aquesta ha de ser finançada per aquell qui la vol dur a terme; una pràctica que és només una mostra més de la ferma aposta per un model econòmic neoliberal.
La Universitat està mercantilitzada i el pes de les empreses i del capital privat inserit en aquestes institucions és tan elevat que desvetlla una estratificació de límits, d’acord al nivell d’ingressos, de classe social i on la pràctica majoria ha de pagar un deute durant anys, ocasionat per poder pagar la formació.
Durant les darreres setmanes, els estudiants xilens han fet públic el text conegut com “Demandas por una Nueva Educación”. El text que ha estat redactat per les federacions d’estudiants, posa de manifest els mínims amb els quals tenen pretensions de moure’s i que es resumeixen en: educació pública, gratuïta, sense ànim de lucre, autònoma, democràtica i pluralista, d’excel·lència i pluricultural.
El passat 5 de setembre, l’estudiantat estava convocat a una marxa per eradicar l’educació de Pinochet. Es calcula que unes 80.000 persones participaren de les marxes d’estudiants només a la capital.
Els reptes d’un estat que no passa pàgina
El govern xilè encara ha d’assumir molts dels fronts oberts que té actualment. Un clar exemple, n’és el conflicte latent amb els pobles indígenes i autòctons del territori.
Una de les regions més afectades per aquestes mobilitzacions ha estat l’Auracània, on la població maputxe és més nombrosa. Les demandes històriques, d’ençà de l’anomenada transició democràtica iniciada l’any 1990 es basen principalment en el reconeixement de la identitat cultural i la recuperació de terres. Les vagues de fam iniciades pels presos polítics maputxes al llarg de l’any 2010 i la denúncia per les condicions en les que es duia a terme el seu processament judicial, van ser al centre de l’opinió pública durant setmanes. El doble processament a que van ser sotmesos els presos maputxes (civil i militar) i l’aplicació de forma indiscriminada i desproporcionada de la Llei Antiterrorista va ser durament criticada quan el passat mes de juliol, el relator especial de drets humans de l’ONU visités Xile.
El Decret Llei 2568 de l’any 1978 liquidava definitivament la figura jurídica de la propietat comunal de la terra. Els conflictes per l’ocupació de terres per part d’Endesa durant l’any 1993 per a la construcció d’una central hidroelèctrica acabaren finalment amb la inundació de milers d’hectàrees de terres ancestrals del poble maputxe malgrat estaven protegides per una recent llei xilena. Des de fa dues dècades, sembla ser que la població maputxe ha perdut més de la meitat de les seves terres ancestrals en favor de les grans empreses internacionals i de projectes d’explotació dels recursos naturals absolutament faraònics.
La principal fractura que han obert els maputxes a causa de la negació d’identitat a la que són sotmesos per part de l’estat xilè ha estat la denúncia continuada de l’aplicació de la Llei Antiterrorista xilena, de nou, una eina formulada durant la dictadura. La llei, que data de l’any 1984 i que malgrat les nombroses modificacions que l’han anat succeint, manté una espina dorsal encavalcada al règim.
Un altre dels greus conflictes que haurà de fer front el nou govern sortint de les eleccions del proper 17 de novembre es la crisi que es desencadenà a la regió d’Aysén, a la Patagònia xilena durant els anys 2009 i fins l’actualitat. Una de les principals demandes que acull la població es basa en la negativa al macroprojecte Hidroaysen. Aquest, pretén construir un total de cinc preses amb més de 2.300Km de cablejat elèctric des de la Patagònia fins a Santiago fet que, segons denuncien els seus detractors suposarà un atac imminent a les riqueses naturals que es mantenen en aquest territori xilè.
Xile, a banda de les grans riqueses de les quals sobresurten fortunes d’abast mundial i de les quals es fa ressò l’oligarquia de l’estat; encara ha de fer front a una pobresa silenciada, a les pugnes polítiques, un partidisme nebulós, a unes desigualtats extremes entre la població i al favoritisme del poder cap a les empreses multinacionals en detriment del poble. Un Xile, que es divideix clarament en aquells qui governen i alerten del perill de la ingovernabilitat i on els més atemorits invoquen com sempre les forces armades com a garants d’un ordre i d’un sistema que consideren s’ha de mantenir. Un estat on els problemes endèmics i d’herència directa de la dictadura militar no s’acaben d’eradicar. Un Xile i un model, que poc s’acosten als postulats pels quals els Cordones Industriales, els òrgans de poder popular independents i autònoms del període de la Unitat Popular, creien i treballaven en un moment de plena legitimitat democràtica i popular.
