Els esdeveniments de les darreres setmanes són d’una gravetat alarmant. En aquesta crisi econòmica, i sobretot davant de les propostes polítiques per superar-la, estem assistint a un seguit de despropòsits. El desmantellament de l’estat de benestar és quelcom que ve de lluny, iniciat amb la presa de poder per part del neoliberalisme a la dècada dels 80. Els successos de l’actual crisi però, estan accentuant aquest procés a gran velocitat. El més preocupant és observar com la idea que aquest benestar social és insostenible i que potser ara toca posar-hi fi s’està estenent entre la ciutadania a través dels mitjans de comunicació.
Per això creiem que és de vital importància assenyalar els verdaders responsables i que es denunciï com aquest estat de benestar, que a casa nostra ja era força escanyolit, no abraçava a totes les capes de la població.
Les mesures de Zapatero
El pla d’ajust del Govern espanyol està emmarcat en un context de profunda crisi i lluny d’ajudar a superar-la, el que aconseguirà és dificultar-ne la seva sortida i provocar una forta davallada en el benestar de les classes populars. A mig termini, aquest estalvi de la despesa pública pot influir negativament en la feble reactivació econòmica, provocar un augment de l’atur i a la llarga reduir els ingressos de l’Estat.
La situació econòmica es caracteritza per més de 4,5 milions d’aturats a l’Estat espanyol, el gran drama social de la crisi, i una estructura productiva col·lapsada. La incapacitat de vendre la sobreproducció dels temps de bonança es va agreujar després de la congelació del crèdit fruit de la crisi financera protagonista de la primera fase de la crisi. La bombolla immobiliària esclatava deixant un milió d’habitatges buits que ara per ara són invendibles i el gruix dels treballadors del sector sense feina. Part d’aquest estoc d’habitatges ara es troba en mans dels bancs i les caixes a qui no es va poder tornar els préstecs i les hipoteques concedides. El sector financer va esdevenir clau durant aquests primers mesos de la crisi, però l’administració no va voler prendre mesures dràstiques com la nacionalització de la banca. Ans al contrari, els va brindar un xec en blanc per fer front a les pèrdues fruit dels negocis arriscats i fallits que va emprendre durant els anys anteriors, alhora que li servia per pagar els terminis dels deutes assolits amb els mercats financers internacionals. Actualment el nivell de deute privat és impagable, molt superior al deute públic que tantes alarmes genera.
La segona fase de la crisi va afectar el teixit productiu. La manca de crèdit, la sang que mou l’economia, i la davallada de la demanda van provocar una forta destrucció de l’activitat tot reduint la inversió. Aquest efectes augmentaven l’atur i reduïen novament l’activitat entrant en una mena d’espiral destructiu de l’economia. Sembla impossible entreveure ara mateix un sector capaç de generar a curt termini els nivells d’ocupació que alleugerissin la taxa d’atur i reciclessin els capitals que no troben on invertir més enllà de les finances especulatives.
Davant d’aquesta situació ens hem vist perjudicats per una classe política inoperant. Després d’un primer moment de negació de la crisi que es va prolongar uns quants mesos, les mesures de política econòmica s’han caracteritzat per ser erràtiques, regressives i en molts casos contradictòries; tot un seguit de pedaços que servien per ajudar cert sectors (finances, construcció, automòbil) a mesura que anaven caient. En cap cas emprenent una reforma profunda que afectes les estructures de l’economia.
La tercera fase de la crisi és la que estem patint durant aquestes setmanes. La crisi del deute públic, que no és tant gran com a d’altres estats, i el dèficit que ronda l’11% han servit de pretext per aplicar el pla d’ajust que pretén reduir 15.000 milions d’euros de despesa pública per any. El pla d’ajust representarà un dels episodis més lamentables de la història econòmica de l’Estat per la forma en què s’ha decidit portar-la a terme i sobretot per les conseqüències que tindrà sobre la població, entreveient que això serà l’avantsala de la reforma laboral i de futures retallades socials.
Sota les ordres del Capital
I és en aquest moment quan cal que ens preguntem: qui mana a casa nostra? Podríem reduir-ho a dir que mana el capital, el Capital en majúscules. No hi ha cap dubte a hores d’ara que la crisi ha servit d’excusa per rescatar els poderosos, garantir que les taxes de benefici es deterioressin el menys possible, fent valdre la màxima de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. La classe governant ha servit de garant dels interessos del capital mentre cada dia se n’anaven més i més treballadors al carrer.
A tot això cal afegir un dels elements més rellevants. La pertinença de l’estat espanyol a la Unió Europea. El Pacte d’Estabilitat i Creixement ha esdevingut una gran limitació de política econòmica ja des del moment de la seva creació. Ara en plena crisi cap estat membre acompleix el màxim del 3% de dèficit i 60% de deute públic sobre el PIB, però en comptes de perdre legitimitat ha servit tant a la UE com al BCE per pressionar en l’aplicació de les retallades. El Fons Monetari Internacional ha aterrat al sud d’Europa amb les mateixes receptes que durant les darreres dues dècades ha anat sembrant l’Amèrica Llatina i l’Àfrica amb les llavors de la “liberalització” de l’economia, privatitzant el sector públic i aplicant polítiques econòmiques neoliberals.
A les institucions internacionals cal sumar-hi la pressió de dos elements privats com són les agències de qualificació i els mercats financers. Les primeres han estat amenaçant en reduir la qualificació del deute públic si no s’iniciaven les reformes que elles suggerien. Les mateixes que van negligir en el cas de la crisi de les hipoteques escombraria ara exigeixen als estats les polítiques que cal que apliquin si volen seguir aconseguint finançament d’uns mercats financers que s’han demostrat purament especulatius. És el capital financer internacional qui mana a casa nostra amb la total complicitat de la classe política que ocupa les institucions públiques.
Els més de 1,3 milions d’aturats als Països Catalans són el barem real de l’estat de les coses. Una economia que no pot oferir llocs de treball, que suposen el mitjà per aconseguir les condicions materials de reproducció social, tots aquells elements que tota persona necessita per a sobreviure i realitzar-se mínimament, és una economia malalta. Una societat que precisament viu de tot allò que es produeix en l’economia real no pot garantir que tothom hi tingui accés si la distribució de la riquesa creada és desigual. Aquesta és precisament una de les funcions de l’Estat, redistribuir la riquesa per proporcionar un nivell mínim de vida a les persones excloses temporalment del mercat de treball. I diem temporalment perquè el mercat de treball és la porta d’entrada als serveis bàsics i al subsidi d’atur, qui no ha treballat abans no té dret a gaudir de l’estat de benestar.
L’Estat del benestar en perill
Aquesta premissa bàsica de l’estat de benestar que és distribuir la riquesa entre la població a través de la redistribució de la renda, oferir serveis bàsics gratuïts com la sanitat o l’educació, gestionar l’estalvi de la classe treballadora per a la seva jubilació, crear llocs de treball públics en sectors d’interès general i portar a terme les infraestructures per al bon desenvolupament del país és el que està saltant pels aires amb el pla d’ajust. I cal recordar que tot això es finança amb els impostos recaptats per l’estat. Aquests en la major part, provenen de les rendes del treball; el gruix de la recaptació és aportada per la classe treballadora! És a dir, el que ens estan retallant ja era quelcom que ens pertanyia als treballadors i treballadores. I de fet ara ens ho estan robant per a donar-ho en forma de rescat als grans capitals i als mercats financers. Un Estat que obeeix a les necessitats del capital i dels poderosos legisla en favor d’aquests per a que la crisi la pagui la classe treballadora. Així doncs, qui es responsable de la crisi surt indemne i qui la pateix ho fa doblement, primer perdent el seu lloc de treball i després veient com li prenen el seu benestar.
En front d’aquesta realitat, la vaga general com a instrument de la classe treballadora per a fer sentir el seu descontentament es fa imprescindible i inevitable. Alhora que cal denunciar que és la pròpia dinàmica del capitalisme que genera les crisis com a mecanisme per regenerar-se. I que no les pagarem sense respondre.
*Ivan Gordillo, és membre del Seminari d’economia crítica Taifa. Article inclòs dins els treballs de formació d’Endavant (OSAN)