L’ombra que va conèixer el Moisès, com totes les ombres, és un lloc privat de llum. Un espai tèrbol d’opacitat, amagat de la vista de la gent. Ell el va haver de visitar per necessitat i ara vol explicar-lo: posar-hi una mica de llum. Potser és una llum fugaç, insuficient per enlluernar-ho tot, ja que només va estar-s’hi dos dies, però la seva acció reveladora és tan intensa i detallada que, amb ella, n’hi ha prou per oferir-nos una fotografia prou esclaridora d’un lloc i d’una gent. Una imatge a interpretar.
Hem dit que només va estar-se dos dies al lloc que vol descriure’ns, però dos dies, a més de ser dos dies, també solen ser quaranta-vuit hores. Això passa quan la mesura del dia és massa imprecisa per narrar el que es vol narrar i, aquells dos dies, per ell, van ser cada hora i fins i tot cada minut. Els va viure amb un embat d’estones que el van forçar a deixar de passar el temps per tal que fos el temps qui passés per sobre seu: trepitjant-lo per dos dies que encara li dolen. Li dol la possibilitat que algú altre els pugui viure. La sola idea l’espanta i, aquest temor, no li ve tant del seu amor al proïsme com de la seva consciència d’haver visitat la maldat: la voluntat d’humiliació, d’infligir dolor, de maltractar… la vacuïtat de fer mal per fer mal xiuxiuejada a cau d’orella, sense violència aparent. Un mal tant pur com inefable que ell vol estalviar als demés. Advertir.
El Moisès, com molta altra gent en una societat de classes, viu per sota d’allò que en diem el llindar de la pobresa. Una sèrie de circumstàncies més aleatòries que personals van fer que, d’un temps ençà, es faci el llit al carrer. Dorm al ras i es dutxa i esmorza als saturats serveis assistencials que la ciutat de Barcelona ofereix als qui, com ell, no tenen altre recurs per posar el plat a taula. Fa la seva vida, sense molestar a ningú, en una normalitat de vulneracions, d’efectes adversos de les drogues, de tenir el sistema en contra… una normalitat que inclou molta altra gent i que, les ciències socials, han anomenat la societat invisible. La seva ciutat, que també és la nostra, no li ofereix uns mínims recursos no només per dormir sota un sostre; tampoc per ser acompanyat en els moments difícils. Aquell dia, de manera especial, el Moisès tenia un moment difícil: l’aire gèlid de la nit li havia entrat al moll de l’os i l’havia passada, com tantes altres nits, tremolant dins la minsa temperatura que podia retenir. L’univers s’havia fet etern en una constel.lació d’hivern i les seves mantes, irrisòries, no eren prou per ajudar-lo. Es va llevar a trenc d’alba per buscar un lloc abrigat i de seguida va notar que, a l’orella, hi duia clavada una agulla dolorosa de fredor. Un record d’aquelles hores sota mínims. Va anar a urgències i, com passa els pocs cops que hi va, va esperar-se llargament fins a ser atès. Li van diagnosticar una otitis infecciosa, que afecta l’oïda i les vies respiratòries provocant un mal terrible, li van receptar antibiòtics i va sortir d’allí sense resoldre aquell neguit: la manca d’un lloc on reposar i recuperar-se. La propera nit l’inquietava i així va expressar-ho als diversos serveis que atenen gent amb demandes com la seva, però no tenen remei. No hi ha cases per tothom, en aquest món. Per tal que alguns en tinguin quinze o vint cal que altres no en tinguin cap. Això, ell, ja ho sabia, però igualment va preguntar. Un cop vist que era retòric va buscar una possibilitat desesperada: els cristians. RETO, REMAR… els cristians, entre gent que necessita un sopar beneficent, és com s’anomena als diversos menjadors gratuïts que l’evangelisme té desplegats a l’àrea metropolitana de Barcelona. Serveixen plats de llenties o cigrons, molt sovint condimentats amb retalls de porc per estalviar-se el públic musulmà. La gent fa una cua, després s’asseu, escolta un sermó d’una hora al voltant de la recta moral i desviacions i, en acabat, mastega i s’empassa un guisat de caritat. Ells, com sap tothom que sopa allà, tenen un lloc per oferir. Ells sí. Els cristians arriben on la ciutat no arriba.
El Moisès havia sentit moltes vegades, per boca de molts altres, quina mena de lloc ofereixen: una habitació compartida, tres àpats mig decents i set o vuit hores al dia de feina dura, sense retribució ni cap mena de contracte formal o assegurança. Havia sentit això i que són uns escanyapobres. Les anècdotes relatades per companys i companyes descrivien uns llocs hostils, aïllats, on la gent sense recursos és explotada anant d’un lloc a l’altre per omplir camions de mobles i neveres carregats a pes, sense més consigna que la força als braços. Li havien enumerat al detall discussions aïrades de gent a qui havien confiscat una ajuda en forma de paga, de gent que s’havia fet mal treballant a qui enguixaven d’amagat, sense garanties sanitàries, de gent que demanava dignitat i era expulsada a crits… però a ell i a la seva otitis els hi calia un sostre abans no arribés la propera nit. Una garantia. Així que ho va fer: va anar fins a la porta del menjador Nueva vida que els cristians regenten al carrer Robador del barri del Raval i va demanar com fer per anar a un dels centres de desintoxicació que la seva església gestiona. Ho va demanar així perquè així és com els anomenen, als seus centres. De desintoxicació. La dona que el va atendre va fer com li havien dit que faria: d’una mirada distant va passar a una de càlida i acollidora en saber el que volia. El va convidar a passar i li va oferir un cafè fumejant. “Benvingut”, li va dir, “els nostres centres estan oberts a tothom.” Allí mateix li va fer una explicació molt bàsica sobre què és RETO: una associació que ajuda, de manera gratuïta, a persones excloses amb problemes de drogodependència. Li va preguntar si estava disposat a deixar de consumir drogues i ell va assentir. “Molt bé”, va dir la dona mentre li demanava excusar-la un minut per tal de fer una trucada. Va anar a l’interior del local i, al cap d’un momentet, va tornar amb un telèfon a la mà per informar-lo de com havia anat: “estan molt contents de rebre’t”, li va dir. “Aniràs a un centre a prop de la ciutat d’Oviedo.” Ell ja havia sentit que et duen sempre a un lloc distant i solitari, on no només no hi ha ningú del teu entorn sinó que, en general, no hi ha ningú. Un d’aquests llocs sense veïnat al mig del res. Però, amb això i tot, li havien parlat de llocs més propers: un edifici en un bosc a prop de Valls, una masia al final d’una pista de sorra que surt d’una carretera secundària entre Tortosa i la Sénia… Oviedo sonava més llunyà. Mentre intentava fer-se a la idea la dona encara hi va afegir més: “Si has de trucar a algú per avisar, pots fer servir aquest telèfon…” Li va dir. “Recullen a un noi de Cerdanyola i et venen a buscar… en vint o trenta minuts sortiu, han dit.” El Moisès va sentir un nervi recorrent-li l’espinada: a Oviedo d’aquí a mitja hora. Però l’otitis condiciona. Va acceptar l’aparell telefònic i, un cop a les seves mans, va marcar el número de la seva mare i se’l va posar a l’orella que no li feia mal. “Me’n vaig a desintoxicar-me a Oviedo.” Li va dir. “T’estimo molt.”
En poca estona va arribar una furgoneta blanca amb tres senyors de RETO i el noi de Cerdanyola. Van posar el fre de mà, els quatre intermitents, van obrir la porta i, sense apagar el motor, van saludar a la dona movent el cap i van esperar que el Moisès pugés. Llavors va començar el viatge cap a Oviedo. El noi de Cerdanyola tenia una cara agradable. Per la seva mirada es notava que algunes coses no li havien sortit com voldria i, amb això i tot, era possible imaginar-se’l rient i de bon humor. Era com el Moisès. No duia cresta ni arracades ni tatuatges, però eren molt semblants. Almenys comparats amb els altres tres. Dels altres tres un era el conductor i, els altres dos, eren els vigilants del Moisès i del noi de Cerdanyola. “Sóc l’encarregat de vigilar personalment que no et droguis…” Li va dir un dels dos només pujar. “La teva ombra”. Cadascú tenia al seu vigilant assegut davant seu. A RETO funciona així: un que va arribar fa anys i es va desintoxicar i ja és de confiança i de la casa s’encarrega de no deixar mai sol a un dels nous, ni tan sols quan va al lavabo. Es fan dir ombres i no es separen mai de tu. De moment van recórrer junts quilòmetres d’estranyesa que només el noi de Cerdanyola i el Moisès distreien amb la conversa. L’ombra del Moisès primer els va demanar que no parlessin català, ja que l’altre ombra no els podia entendre, i al cap d’una estona va assenyalar amb fúria el paquet de tabac quan ell va encendre un cigarret i li va dir “Què fas? Això ara està rotundament prohibit”. Després de fer-li apagar i confiscar-li el paquet va abaixar la finestreta i el va tirar del furgó en marxa. El Moisès i el noi de Cerdanyola van fer la resta del viatge en silenci.
Al cap d’unes quantes hores va resultar que Oviedo no era ben bé Oviedo. Ho era i no ho era. El lloc administrativament era a Oviedo, però era un lloc inhòspit i encerclat de tanques altes, amb porta de barrots i diversos barracons on desenes de tipus feien vida austera. El Moisès estava amb antibiòtics, però l’oïda continuava fent-li molt de mal i, potser per això, al principi no va notar que el noi de Cerdanyola i ell van rebre un tracte diferenciat. Els hi van ensenyar el lloc: una sala d’oracions amb una creu de formigó, un menjador amb cuina i quatre barracons d’habitacions de sis amb lliteres de tres, amb vista a l’hort i al pavelló de les dones. Les dones estaven segregades. L’ombra del Moisès va dur-lo a visitar els tallers de restauració de mobles. També hi havia una sala de màquines de cosir. “Aquí treballaràs de vuit a una i de tres a sis.” Li va dir. Però això mai no va passar.
Mentre al noi de Cerdanyola se’l van endur a un altre lloc, el vigilant del Moisès el va fer entrar a un despatx ple de llibres evangèlics on li va demanar seure i respondre a una entrevista. “És la rutina”, li va dir encenent la pantalla de l’ordinador. Però se’l mirava amb certa suspicàcia. Va començar una entrevista molt bàsica de les dades que tots podem oferir de nosaltres mateixos: edat, lloc de naixement, experiència laboral… només una pregunta que seria transcendent li va passar desapercebuda en un primer moment; una que volia saber si era casat o solter. “Solter”, es va limitar a respondre. Semblava una pregunta com les altres, però en volia més. “Com, qui, de quina manera, on, quan…” van donar voltes tots dos per un interrogatori al voltant de la seva solteria fins que li va preguntar obertament: “ets homosexual?” Ell va arronsar les espatlles. “És clar.” Era el seu primer dia allà i la seva ombra el va deixar sol. En pocs minuts va tornar amb un senyor que semblava el líder del lloc. “Com et dius?” Li va dir “Què hi fas, aquí?” El Moisès no volia dir-li res de si mateix.. “He vingut per deixar les drogues, com tothom.” Va poder dir. “Per això i perquè tinc molt mal d’orella.” Ell se’l va mirar amb desaprovació, de cap a peus. “És veritat, que ets homosexual?…” L’ombra el mirava des de darrere l’esquena del líder, amb ulls reservats, com si estigués veient a algú llastimós. “Sí. És veritat”, va dir ell. Les coses s’estaven torçant. L’home va arrapar el llom d’una bíblia de tapes dures color porpra i, després d’obrir-la i buscar dins l’interior fent ulls frenètics, li va llegir unes frases on Déu, parlant en primera persona, condemna explícitament l’homosexualitat i demana penedir-se. “Et penedeixes?” Li va dir. “No.” Va dir ell. “De cap manera.” Li van oferir un llit plegable al menjador i van anar tots a dormir.
A l’endemà van informar-lo que havien estat deliberant sobre el seu cas: havia de fer vida enretirada dels altres, sense parlar-hi mai, sense excepcions. Tenia rotundament prohibit coincidir al lavabo o a les dutxes amb ningú que no fos el seu vigilant personal i, de cara als àpats i a les tasques, faria vida a part. Se li prohibia també participar de la pregària i els sermons quotidians i se li exigia celibat de pensament i actes sota pena d’expulsió. Es va sentir desemparat. L’oïda li supurava líquid, tenia febre i tota la humanitat al seu voltant tenia prohibit parlar amb ell. Va aguantar un dia més. Vint-i-quatre hores d’homofòbia estructural: anar pel recinte d’un lloc a l’altre, tallant llenya i traginant troncs dins una camioneta, tot sota custòdia del seu vigilant, que no li dirigia la paraula ni el mirava als ulls. Duia al front l’estigma de la infàmia. A més de tot això, l’anomenada Infermeria era un simple moblet-farmaciola on li oferien iboprufèn com a únic remei. Va passar la segona nit plorant, fragilitzat pel sadisme, amb l’orella empitjorant i amb l’ànima dolguda. Al matí va dir que prou. Van acceptar que marxés sense posar-hi contres, però no hi havia un vehicle previst fins al vespre, així que va esperar entre persones que feien el sord-mut. Tal com li havien facilitat l’arribada, li van dificultar la sortida: cap a les vuit del vespre el seu vigilant el va dur amb la camioneta de la llenya fins a l’estació d’autobusos d’Oviedo, on va deixar-lo en plena nit, amb molt mal d’orella, sense ni tan sols oferir-li una gorra o una bufanda per tapar-se. Va ser el Moisès qui, pel seu propi peu, va anar fins a l’Hospital més proper a demanar tanda per urgències. Va esperar una bona estona, tot pensant en el noi de Cerdanyola. “Pobre noi”, va pensar. “La vida t’ha dut a un lloc que no hauria d’existir.”
El lloc que ens descriu el Moisès i molts altres de molt semblants existeixen en un nombre creixent al nostre voltant i són una part de la nostra realitat. Els Centres de REMAR (Rehabilitzación de marginados) o RETO (Reto a la Esperanza) són només dues mostres de les diverses sectes evangelistes que parasiten la pobresa amb la finalitat de trobar gent sense recursos per atrapar-los en una teranyina d’explotació laboral. Diversos testimonis escapats de Centres com el que va conèixer el Moisès han relatat a la poca premsa interessada en l’assumpte pràctiques sectàries del tot normalitzades: individus fent vida sota control permanent, famílies separades, infants sense escolaritzar, gent a qui no es deixa trucar ni accedir a internet… una secta destructiva en la seva representació més arquetípica, però aquesta amb una manera perversa de camuflar la maldat: menjadors per pobres, centres de rehabilitació, botigues de mobles solidàries… una escenificació social tramposa, com el pètal d’una planta carnívora on acaba enganxant-se tothom qui entra, convertint-se en una persona dependent del grup només canviant una forma d’addicció, com l’abús de drogues, per una altra com la dependència a un grup de control mental i d’hàbits, amb què la secta-dependència comparteix semblants desencadenants psicològics i socials amb altres formes d’autodestrucció. Aquests grups, a més, sumen proselitistes a la seva causa política, que no és altra que convertir les vides de la gent a qui capten en una praxi que busca viure en una interpretació literal de tot allò que mana la bíblia. Homofòbia, submissió de les dones, rebuig i odi als estrangers… compartint cosmovisió amb el catolicisme integrista o el salafisme islàmic, l’evangelisme amb pulsió d’influència política s’ha desvetllat com un poderós agent de complicitat amb la ultradreta a diversos llocs del món. Si bé a alguns estats s’ha qualificat a RETO o a REMAR de “sectes” i l’organització internacional Human Rights Watch denuncia fa dècades les negligències a centres de menors a Guatemala, Paraguai o Equador, mentre a llocs com l’Argentina s’han desmantellat Centres per ordre judicial amb acusacions tan atàviques com fomentar l’esclavisme, a l’estat espanyol, on van néixer, gaudeixen de donatius privats d’importants cadenes de supermercats o d’ajudes públiques en forma de participació en polítiques assistencialistes o cessions gratuïtes de terrenys municipals. Quantificar-les seria una feina del periodisme d’investigació, però per anar fent-se a la idea que potser ens convé saber fins on arriba tot això, el Moisès ha obert via demanant ajuda per denunciar-los. Per mostrar un panorama que, com a societat, no ens provoca gens d’interès. Podem pensar que és un problema exclusiu dels pobres, dels ionquis i dels exclosos…un de tants problemes de la societat invisible. Ell ha vingut a dir-nos que no; que és un problema tan vell com les essències de la societat humana: el concepte del mal. La pura maldat organitzada.
Moisès Rufo
- Joan Suqué. El Raval. Barcelona. Fotos: de Ferran Castrillo www.ferrancastrillo.com
