L’any 2022 van detenir el periodista Pablo González a Polònia i l’acusaren d’espionatge al servei de Rússia. L’any 2024 el van alliberar en un intercanvi, i actualment és a Rússia. Ha explicat com van ser aquells durs anys sense llibertat. Ander Fadda el va entrevistar per al diari basc Berria.
El periodista basc Pablo González (Moscou, 1992) fa un any que és lliure. Al febrer de 2022 el van detenir a Polònia mentre informava sobre la guerra d’Ucraïna. El primer d’agost de l’any passat el van alliberar, en un intercanvi. A Polònia el van tenir en presó preventiva durant dos anys i mig i ara han tornat a incoar un procediment contra ell.
Us van detenir l’any 2022, a Polònia, i us acusaren de fer d’espia al servei de Rússia. Com ho vau viure i com responeu a totes les acusacions que us han fet?
Va ser dur, traumàtic; una merda, ras i curt. Sembla que la presumpció d’innocència no existeix, no per a mi, almenys. Si algú comet un delicte, després cal fer algunes passes. Per acusar d’un delicte concret, cal presentar proves. I en aquest cas d’espionatge, també. No es pot dir que en tal és espia sense cap prova. Que demostrin alguna cosa: haver rebut alguna informació secreta, haver subornat o robat, haver-se infiltrat en algun lloc. I, si hi ha un delicte concret, no un delicte general, que es jutgi i es presentin proves. I ja em defensaré, a veure què passa. No hi ha hagut res d’això, però. M’han tingut dos anys i mig en presó provisional sense presentar cap acusació. L’han presentada després, d’una manera força irregular, per no dir del tot il·legal, dues setmanes després que jo arribés a Rússia.
Va ser cosa de Polònia? De ningú més?
Polònia és una república bananera; no és independent. Fa el que li diuen els EUA. Com va publicar The Wall Street Journal, els EUA van proposar a Rússia el meu alliberament i, com que soc ciutadà rus i el meu cas és mediàtic, Rússia ho va acceptar. Tota la resta són cobles, bajanades. No sé si Polònia em jutjarà o no, però en dos anys i mig no van presentar cap acusació. Tot i que l’opinió pública es començava a posar en contra i diputats d’allà i d’aquí ho demanaven, no van presentar cap prova. I deu ser per alguna cosa.
Com va ser el temps a la presó de Polònia?
Com que jo era un pres del tot polític, em van tractar encara més durament, més cruelment, més cínicament. Em van aplicar el pitjor règim penitenciari: em tingueren a la presó interior de la presó, al sector N, que ve del mot niebezpieczne i significa ‘perillós’, en polonès. És veritat, i ho he dit sovint, que vaig tenir el suport dels mitjans de comunicació i de la gent: de la família i els amics, i també de persones que no coneixia, polítics sobretot. Vull donar les gràcies als polítics de Bildu i també hi ha hagut algun altre polític d’esquerra que m’ha donat suport. Vull donar les gràcies als mitjans de comunicació que s’han interessat pel cas i m’han expressat suport, com ara Berria. Segurament, gràcies a tot aquest suport no m’han infligit tortura física.
I d’altres tipus?
Em van infligir tortura psicològica i tortura física indirecta: les males condicions de vida em causaren danys als pulmons, i això es pot considerar tortura física. Causar danys a la salut física encara que sigui sense pegar també és tortura física. La tortura, en realitat, pot ser activa o passiva. A mi m’han infligit tortura passiva. Al sector N, et passes 23 hores al dia a la cel·la i, a tot estirar, una al pati, en un petit pati de 3,5 per 6,5 amb una tanca de ferro al davant. La resta, a la cel·la, sense obrir les finestres, amb una calor xafogosa a l’estiu i fred a l’hivern. Vaig demanar una vegada i una altra roba tèrmica, però debades. Et donen una granota vermella semblant a les de Guantánamo i tu mateix te l’has de netejar, a mà, i eixugar; tot a la cel·la. A la cel·la tens sempre càmeres sotjant, com també al bany, sense gens d’intimitat. Durant més d’un any m’havia de despullar cada cop que sortia de la cel·la. Després, com que vaig demostrar que no era perillós, només ho havia de fer quan em duien a algun interrogatori o a parlar amb els advocats. És del tot humiliant i tots els convenis europeus ho prohibeixen. Però tot i que els polonesos ho facin, no passa res, com si fos normal. T’escorcollen la cel·la cada dia, i això també està prohibit.
Estàveu amb altres presos?
No hi havia sociabilització de cap mena. Durant molt de temps només vaig estar amb els companys de cel·la. La normativa europea diu que ara i adés has de poder estar amb algú de fora de la cel·la, però no ho compleixen.
I amb gent de fora de la presó?
Per correspondència. Però des que enviava la carta fins que rebia la resposta passaven quatre mesos, en el millor dels casos. El més habitual era que en passessin cinc o sis. Això, és clar, si arribava la resposta, perquè la majoria de cartes no em van arribar. No em deixaven tenir llibres en castellà i em van donar una quarta part dels llibres que m’enviava la gent.
Com era el menjar?
Molt dolent. Per quedar afamat; en teoria, a Polònia en donen prou des del punt de vista calòric, però són calories de mala qualitat. Et donen una llesca de pa amb melmelada. Això no et fa bé. De fruites i verdures, poques i dolentes. Ho has de compensar d’alguna manera, comprant-te menjar tu mateix a l’economat o mitjançant unes llistes.
I per rentar-vos?
Et pots dutxar dos cops per setmana, però no cada setmana. A la cel·la et pots rentar així o aixà, tirant-te aigua com puguis, en un lavabo d’estil turc: una làmina de metall amb un forat al mig. No hi ha mirall. Com que no et pots veure la cara, no pots controlar el cos: no pots veure si hi ha alguna ferida, no et pots afaitar, etc. Un munt de coses així, i això suposa…
Deshumanització?
Sí, és el que volen aconseguir. A Polònia no hi ha resocialització; hi ha una deshumanització total. Et volen castigar: a més de llevar-te la llibertat, et volen destruir, almenys psicològicament.
Us van alliberar en el marc d’un intercanvi de presos entre Rússia i els EUA. Com va ser el procés? De cop i volta us van dir que quedaríeu en llibertat o ja ho sospitàveu?
Ho vaig saber pocs dies abans. Ningú me n’havia dit res, ningú em va demanar el parer, ja que jo no he signat res. Em van aixecar la detenció provisional i, tan bon punt vaig sortir de la presó, els serveis secrets polonesos em van agafar i em van portar a l’avió.
No sabíeu on us portarien?
Sabia que era un intercanvi, però no sabia on seria ni on em portarien. I, en realitat, sense detenció provisional, era lliure, en espera del judici. Vet aquí una altra vulneració de drets: em van treure de la Unió Europea (UE) sense preguntar-me res i sense que jo signés res. Abans d’alliberar-me, l’Estat polonès va intentar fer-me un judici ràpid, però no va poder, ja que jo hauria d’haver reconegut que era culpable. I vaig dir que no. I, com que són uns titelles absoluts, no poden decidir. Els EUA els van dir que m’haurien d’entregar i m’entregaren. En tot el que fa Polònia es veu que té poca independència. A més, la mateixa UE li ha imposar una multa perquè el seu sistema judicial no és independent. Allà no hi ha separació de poders. Polònia fa veure que és un estat modern i democràtic, però els fonaments no han canviar gaire en els darrers cent anys i escaig. La Polònia de Pilsudski, aquella Polònia d’entreguerres, era, en bona mesura, un estat autoritari i ara també ho és. Només tenen il·lusió de llibertat.
Polònia ha incoat un procediment contra vós mentre sou lliure. Què volen?
És, sobretot, la conseqüència d’una lluita interna. La dreta radical té disputes amb la dreta i el centredreta i han utilitzat el meu cas per acusar-se mútuament. Tots tenen relació amb el meu cas: quan em van detenir governava el partit Llei i Justícia, però quan m’alliberaren en el marc de l’intercanvi hi havia al poder la coalició dirigida per la Plataforma Cívica. Tots hi han participat d’alguna manera i ara s’acusen entre ells d’haver gestionat malament el cas. Jo, ara mateix, no em puc defensar lliurement. Si parlo del cas, m’acusaran d’infringir el secret de sumari i els seria més fàcil emetre una ordre internacional de cerca. Si em poden acusar del que vulguin, jo no em puc defensar lliurement. Com acabarà això? Si Polònia em jutja in absentia, serà una cosa; si no ho pot fer, en serà una altra. Si em jutgen i em condemnen, hi hauria una gran diferència en els mitjans de comunicació si fos a Polònia, ja que tot el món observaria amb atenció l’afer. Els pocs periodistes que han vist els documents del cas no hi han trobat res, ni tan sols res que es pugui considerar indici de delicte.
Volien afeblir la vostra fortalesa a tothora i danyar la vostra feina periodística. Què fareu en el futur? Continuareu en aquesta professió, a pesar de l’assetjament?
Per a ells era fonamental deixar-me fora de joc mentre Rússia feia l’operació militar especial, atès que jo podia informar de manera més fiable que com s’informa al País Basc i, en general, en llengua castellana ―jo treballo principalment en castellà―. Continuaré treballant, sí. M’ha calgut temps per reviscolar i començar a fer alguna cosa, però m’hi he posat, sí. Serà un periodisme més compromés, és clar. S’ha vist que, encara que compleixis les seves normes, pot passar que et comencin a empaitar. Doncs si aquest és el joc, juguem-hi. Es publicaran altres temes que no els agraden i s’ho hauran d’empassar; ara no em poden engarjolar, al lloc on soc ara tinc llibertat.
La gent del ram s’ha solidaritzat amb vós?
Sí. Hi ha periodistes que abans no coneixia, amics, companys, etcètera que m’han expressat solidaritat, han denunciat el cas i el tracte que se m’ha donat.
Què voldríeu dir als lectors de ‘Berria’ i a l’opinió pública basca, sobretot als qui tenen dubtes sobre la vostra innocència, en aquest moment en què l’Europa oriental es troba en una situació tan complicada?
He de donar les gràcies, per tot el suport que m’han donat, tant a la societat basca com a Berria, com també a altres mitjans de comunicació. Vull subratllar novament la presumpció d’innocència. Cadascú és lliure de creure o no en Déu o en Olentzero. Respecto aquestes creences, tot i que no cal que hi estigui d’acord. La presumpció d’innocència, en canvi, és allà. Moltes organitzacions denuncien que es vulnera constantment: hi ha denúncies contra l’Estat espanyol, contra Polònia i contra molts estats membres de la UE. I, en teoria, aquests són els capdavanters en el respecte pels drets humans. Vet aquí la doble moral. La gent ha d’entendre la lògica, ja que la qüestió no és si em creuen a mi. Fer passar a algú dos anys a la presó i no presentar càrrecs contra ell? Això què és? Si el cas era tan clar, Polònia era la més interessada a investigar-me i jutjar-me abans d’un any i mig. Per què tota aquesta simulació? Aquesta és la lògica que la gent ha d’entendre.
/ Traducció: Daniel Escribano. Berria, 19 d’agost de 2025
