En un dels primers intents seriosos de revisitar historiogràficament el franquisme, a mitjans dels anys huitanta, Josep Fontana reflexionava sobre com els primers anys del règim foren els anys en què «se’ns apareixen els seus propòsits lliures de disfresses i interferències —de les obligades acomodacions posteriors». És a dir, la immediata postguerra fou l’època en què es podia veure més clarament la naturalesa de la dictadura…
Les acomodacions a què feia referència Fontana eren, òbviament, les derivades de la Guerra Freda, en què el capitalisme occidental, en la seua lluita contra l’URSS i contra les diverses amenaces revolucionàries, va enarborar les banderes de la llibertat, de la democràcia, de les regles internacionals, de l’estat de dret, etc. D’aquesta manera, no era un problema per a Occident sostenir un dictador sanguinari i un règim feixista i corrupte com l’espanyol, però calia ocultar-ne els vincles que va tindre amb l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini; calia desfeixistitzar-lo formalment i limitar-ne al mínim imprescindible la violència contra l’oposició.
És ben cert que aquestes disfresses i interferències no van impedir que es realitzaren colps d’estat a Sud-amèrica, ni van impedir els genocidis a l’Àfrica, ni les guerres colonials a l’Àsia, ni la guerra bruta contra els moviments revolucionaris a Europa, però tot plegat requeria d’uns esforços propagandístics ingents i d’uns intents de revestiment de legalitat internacional al voltant d’una proclamació universal, la dels Drets Humans, i d’una institució per a vetllar per ells, les Nacions Unides.
D’aquesta manera, cada conflicte d’interessos entre les dues superpotències estava acompanyat d’una batalla cultural en la qual, en un sentit o altre, es dirimia la superioritat moral d’un dels dos projectes que rivalitzaven. Així doncs, la Guerra Freda va establir unes fórmules d’equilibri entre l’aparença i la realitat –entre els interessos declarats i els interessos subjacents–, que van subsistir més enllà de l’enfonsament del bloc soviètic. No debades, les guerres dels Balcans, les invasions de l’Iraq o l’Afganistan, les primaveres àrabs o les sancions a països com Rússia o Iran es van intentar justificar sobre la base d’un interés comú internacional, encara que foren ardits grollers i barroers, com els de les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. El passat 14, el secretari d’Estat dels EUA Marco Rubio va pronunciar un discurs en el marc de la Conferència de Seguretat de Múnic on va desgranar les polítiques del seu govern. Mentre els dirigents europeus aplaudien les apel·lacions a una suposada aliança entre Europa i els EUA, el sud global comprova amb alarma i indignació com les pretensions neocolonials i expansionistes s’expressaven sense dissimulació ni vergonya. En la nova era Trump, les proclames dels EUA ja no són l’evangelització democràtica del món –la croada per les llibertats!–, sinó, planerament i clara, la protecció i defensa dels seus interessos econòmics i la seua pervivència com a potència superior (en un món que, molt al seu pesar, comença a qüestionar-ne aquesta primacia). És cert que, d’ençà de la caiguda del bloc soviètic, el bloc occidental ha actuat cada cop més desvergonyidament. Només un cert pudor a no evidenciar la fal·làcia de les proclames que han dit defensar durant dècades els ha pogut cohibir i constrényer en les seues accions.
Però l’atac a Gaza i el genocidi sistemàtic del poble palestí que estem presenciant des de l’octubre de 2023 ha posat de manifest fins a quin punt Occident se sent deslliurat de guardar les formes. Ni els atacs a hospitals, ni les fams provocades, ni les morts dels infants, ni les constants vulneracions dels drets humans, ni els crims de guerra –reconeguts pels tribunals internacionals, a qui ningú fa cas–, ni tan sols el segrest de brigadistes en aigües internacionals han generat cap escàndol a Occident. Israel i els EUA poden anunciar públicament que el seu interés és fer de Gaza un Marina d’Or per a turistes adinerats… i no passa res!
I, és clar, un cop comprovada la indiferència de la comunitat internacional davant d’aquestes actituds, l’imperi nord-americà s’atreveix a executar persones de manera extrajudicial al Carib, a entrar a Veneçuela i provocar una matança per a segrestar el seu cap d’estat. I ara va més enllà i endureix el bloqueig a Cuba, de manera que no només vulnera els drets humans més bàsics, sinó que trenca amb alguns dels acords diplomàtics més antics, com són els de la navegació per aigües internacionals.
Per una banda, podem pensar que la vella Doctrina Monroe ha ressuscitat dos-cents anys-després per a negar tots els drets de les nacions i de les persones proclamats solemnement en acabar la Segona Guerra Mundial. Però l’imperialisme nord-americà no només vol controlar aquesta part de l’hemisferi, vol controlar el principal recurs natural que encara fa moure l’economia: el petroli. Per això ara ataca l’Iran sense cap tipus de rubor.
L’espectacle al qual estem assistint en aquests moments ens torna a mostrar com funciona l’avarícia imperialista: assassinats indiscriminats de població civil, trencament de totes les normes internacionals i una maquinària de propaganda en marxa, no per a fer-nos creure en la legitimitat de l’ataca, sinó simplement per a convèncer-nos que l’enemic és el dolent. I, mentrestant, les elits del nord global –i, en certa manera també, la població en general– assisteixen a aquest espectacle des d’una relativa distància, tot orientant el seu rebuig en la direcció que fixa l’imperi mateix (contra Rússia, els aiatol·làs o la població migrant, per exemple) i confiant que aquesta nova guerra no afecte excessivament la balança comercial dels respectius estats. Però la nova ofensiva de l’imperialisme –tal volta ja no en podem dir neoliberalisme– no sols afecta els estats bergants sinó que tard o d’hora ens esguitarà a tots i totes, tant per la dràstica retallada de drets que propugna, pel bel·licisme que alimenta, com pel retrocés cultural i ètic que l’acompanya.
Les esquerres que van apostar per l’institucionalisme i pel sistema parlamentari burgés –des de l’eurocomunisme fins a la socialdemocràcia, en les seues diferents formes– no només s’han vist desacreditades en el pla teòric i ètic, sinó que cada cop més es mostren incapaces per a fer front a aquesta ofensiva reaccionària. El fet que només un Pedro Sánchez –de conviccions molt poc fiables- haja segut l’única veu discordant de renom internacional en aquest moment crucial demostra fins a quin punt l’esquerra benpensant ha quedat anul·lada.
Tot i que el discurs de Marco Rubio deixa poc marge a la interpretació, encara vivim en una societat on costa desfer-se de les velles creences i de les il·lusions reformistes. Per tant, és obligació nostra fer pedagogia i denunciar els interessos darrere dels crims més vils que succeeixen arreu del món; i és també obligació alertar dels perills majors que s’albiren en l’horitzó. Però, sobretot, és imprescindible posar sobre la taula una alternativa possible a aquest nou/vell imperialisme, que necessàriament ha d’articular la solidaritat internacionalista i ha enfortir el projecte revolucionari de base, amb la classe, la nació i la destrucció del patriarcat com a eixos que ja han demostrat la seua eficàcia històrica. Reivindiquem, doncs, uns Països Catalans lliures i socialistes i unes organitzacions fortes, coherents i combatives: aquesta és la nostra fórmula de futur contra velles doctrines, de les quals, malauradament, també en coneguem –i en patim– els resultats.
