Fins fa poques setmanes el regne de Bahrain, amb poc menys d’un milió d’habitants, no passava de ser un mes dels petro-estats del golf pèrsic que, en aquest cas, disposava d’un gran premi de Fórmula 1. D’ençà del 14 de febrer, Bahrain i al seua capital Manama han esdevingut un nou focus de l’amplia onada de revoltes populars que viu el món àrab. En el cas de Bahrain la seua importància en relació a la República Islàmica d’Iran li atorga una especial rellevància geoestratègica.
Tot i que actualment l’arxipèlag de Bahrain ocupa un segon lloc entre els estats del golf pèrsic, sobretot respecte a Qatar i Kuwait, tradicionalment les illes de Bahrain han ocupat un lloc central, tant pel que fa a les exportacions petrolíferes com a l’equilibri geopolític de la regió entre l’Aràbia Saudita i l’Irán. Bahrain fou la primera regió del golf pèrsic en iniciar les exportacions petrolíferes el 1934. Aquest fet va tenir uns efectes socioeconòmics immediats i ben visibles, la formació d’una classe treballadora industrial amb un elevat grau de combativitat i un important desenvolupament de les institucions de l’Estat. D’aquesta manera, fins la independència de Bahrain de la Gran Bretanya el 1971 la història social i política de l’arxipèlag estigué marcada per importants vagues del sector petrolífer, per nombroses manifestacions populars i per l’aparició d’un moviment socialista de caràcter antiimperialista a meitats dels anys seixanta, el Front d’Alliberament dels pobles d’Oman i del Golf Pèrsic del que posteriorment en sortiria el Front Popular d’Alliberament de Bahrain.
Per una altra part, Bahrain ha estat regularment un element de tensió a la regió entre l’Aràbia Saudita i l’Iran. Per aquesta qüestió Bahrain s’ha anat consolidant des dels darrers anys de la dècada dels setanta com un dels més fidels aliats dels Estats Units al Golf. Ja el 1971 la independència de Bahrain suscità un problema de fons a la regió per la demanda de l’Iran de fer efectius els seus suposats drets sobre l’arxipèlag. La qüestió fou resolta a través d’un referèndum apadrinat per Nacions Unides que acabà amb la independència de Bahrein, amb la neutralització del conflicte entre Iran i Aràbia i també amb el pla dels britànics d’articular una federació d’Emirats Àrabs Units a la regió amb la participació de la totalitat dels xeics.
La declaració d’independència de Bahrain significà el reforçament de la família reial Al Jalifa, assumint un dels seus membres el títol d’Emir, i la convocatòria d’eleccions per a escollir una Assemblea nacional que tingué una vida efímera, poc més d’un any, per la decisió de la família reial de clausurar-la. A partir d’aquest moment, Bahrain s’anà configurant com una monarquia tirànica, corrupta i brutalment repressiva. Els qui més patiren inicialment la repressió de la família Al Jalifa van ser les militants de les diverses organitzacions de l’oposició d’esquerres, comunistes, panarabistes i baazistes, fins que aquesta anà perdent terreny, al llarg dels anys vuitanta, davant els moviments islamistes, en alguns casos amb el suport de la mateixa monarquia. El poder de la família reial és veié clarament reforçat pel desplegament militar dels Estats Units a la regió: en primer lloc, Bahrain es convertí en la seu permanent de la quinta flota nord-americana encarregada de les operacions al Golf Pèrsic, Golf d’Oman, Mar d’Aràbia, Oceà Índic i el Mar Roig, en segon lloc, una de les principals bases de l’aviació nord-americana a la regió s’instal·là a la zona desèrtica del sud del país i, per últim, el març del 2002 Bahrain passà a ser Aliat prioritari no membre de la OTAN (Major non-Nato Ally).
Cal tenir present, a més, que la família reial Al Jalifa, estretament vinculada a la península aràbiga, forma part de la comunitat sunnita en una societat en la que entre el 60 i el 70% de la població s’identifica com a xiïta. Tot i que no podem reduir l’actual situació de revolta i protesta popular a un conflicte d’interessos entre grups confessionals, ja que les diverses forces polítiques de caràcter molt divers es nodreixen tant de sunnites com xiïtes, sí que la clara identificació entre el poder reial i els càrrecs més elevats del govern i l’administració amb la comunitat sunnita ha afavorit l’àmplia mobilització dels xiïtes en les protestes populars.
De la Intifada a la plaça de la Perla
El 1994 destacats membres de les forces opositores van fer pública “La petició popular general” que demanava el reconeixement de la participació popular en les decisions de l’Estat i la instauració d’un parlament representatiu. Tot i que la petició en cap cas qüestionava la legitimitat de la monarquia, davant la falta de resposta per part del govern la població inicià una massiva mobilització, esperonada per la continuada discriminació que patia la majoria xiïta, que acabà amb disturbis arreu del país. La Intifada Bahrainí fou durament reprimida i les presons s’ompliren de dissidents polítics. El 1999 l’hereu al tro Hamad al Jalifa fou nomenat Emir en morir el seu pare i va prometre l’aplicació de tot un seguit de mesures que portarien a Bahrain cap a un procés de reformes democràtiques. En bona mesura, en l’incompliment d’aquestes mesures de reforma, en l’absència de llibertats democràtiques i en una creixent distribució desigual de la riquesa en un país amb una renta per càpita gens menyspreable és troba l’origen de l’actual revolta. La farsa constitucional de l’any 2002, la il·legalitat dels partits polítics, que es veuen obligats formalment a funcionar com a associacions, l’alt índex de corrupció i atur i l’endèmica discriminació de la població xiïta expliquen el perquè de les actuals demandes d’aquells homes i dones concentrats a la plaça de la Perla, emulant la gesta de la plaça Tahrir del Caire.
Juntament amb l’aplicació de tot un seguit de mesures immediates: l’alliberament dels presos polítics, la llibertat d’expressió i associació, la dissolució del parlament o la detenció i judici de les forces de l’estat que han reprimit els manifestants, alguns dels concentrats ja comencen a demanar amb força l’enderrocament de la família Al Jalifa i de l’actual monarca, format en la millor tradició colonial a les escoles militars i universitats nord-americanes i britàniques. Tot i que les demandes populars han aconseguit fer un salt qualitatiu i qüestionar obertament els fonaments de la monarquia, caldrà veure si la revolta a Bahrein acabarà adquirint un caràcter revolucionari o bé no anirà gaire més enllà d’aconseguir tot un seguit de reformes parcials. Que es produeixi o no un canvi de fons dependrà d’una multiplicitat de factors, alguns del tot exògens a la mateixa societat de Bahrein. L’actuació de l’oposició organitzada no serà un factor menor ja que, a diferència del succeït a Tunísia o al mateix Egipte, a Bahrein si que sembla que en la revolta popular hi ha jugat un paper rellevant les principals organitzacions polítiques opositores a Hamad al Jalifa.
En l’actualitat aquesta oposició es caracteritza per un clar predomini d’aquelles forces de caràcter confessional, davant la tradicional oposició d’esquerres dels anys setanta i vuitanta. L’Associació Nacional Islàmica Al Wifaq ha estat, en certa mesura, qui ha capitalitzat la mobilització de la plaça de la Perla. És tracta d’una força política islamista xiïta que en les darreres eleccions parlamentàries, el novembre de 2010, aconseguí la majoria de diputats al parlament i que sembla que manté certes connexions i suport per part del govern de l’Iran. Entre les forces de caràcter islamista té certa rellevància, especialment en la comunitat sunnita, la Tribuna Nacional Islàmica Al Membar, vinculada ideològicament als germans musulmans i molt estretament lligada al partit Al Islah de Kuwait. Tot i que aquesta força sunnita formalment es troba entre les forces opositores, existeixen certes connexions amb la família reial que en desacrediten el seu caràcter essent més aviat un aliat encobert del monarca.
Pel que fa a l’oposició d’esquerres i laica a la monarquia, la principal força política és l’Acció Nacional Democràtica Wa’ad que agrupa tots els moviments provinents de l’antic Front Popular (nacionalistes àrabs, maoistes, leninistes, etc.) i que ha aconseguit mantenir una petita però constant representació parlamentària i un nivell de mobilització important. Altres organitzacions menors dins l’oposició d’esquerres són la Tribuna Democràtica Progressiva, que ha encapçalat els moviment per la igualtat de les dones i a favor de la llibertat d’expressió, el partit baazista amb forts vincles amb l’Iraq, com a mínim fins abans de la caiguda de Sadam Hussein, i, en un altre àmbit, l’organització democràtica feminista Unió Feminista de Bahrain.
